Per Sandra Miguez, periodista de la RPF de Entre Rios*
La periodista catalana Tona Gusi Amigó, codirectora de La Independent, va visitar la província d’Entre Ríos (Argentina) per participar en trobades amb periodistes, organitzacions i xarxes feministes, i per compartir la seva experiència en l’enfortiment del periodisme amb perspectiva de gènere. El seu pas per Paranà i Colón es va produir en un context regional i internacional marcat per l’avenç de discursos neomasclistes i per una creixent disputa entorn del sentit dels drets, fet que va dotar la visita d’un caràcter polític i professional especialment significatiu.
Integrant de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPIC.CAT-XIPVG), Gusi Amigó manté des de fa anys un vincle sostingut amb l’Amèrica Llatina. En aquesta ocasió, vam mantenir una conversa en profunditat al programa radiofònic Y de repente la noche, periodisme humà, on va ampliar i aprofundir conceptes sorgits de l’intercanvi que va mantenir amb col·legues de diferents generacions, trajectòries i modalitats d’inserció professional.
El territori com a punt de partida
Durant la seva estada a Entre Ríos, Gusi Amigó va participar en activitats organitzades per la Red de Periodistas Feministas de la província (RPF de Entre Rios), on va compartir espais amb comunicadores i feministes d’altres organitzacions, entre elles de mitjans públics, comunitaris i autogestionats. El recorregut va incloure també visites a espais culturals i comunitaris, on el diàleg amb dones referents va permetre posar en valor el coneixement situat i les històries locals.
Per a la periodista catalana, el contacte directe amb el territori no és un complement, sinó una dimensió central de l’exercici periodístic. Conèixer els espais, escoltar les veus que els habiten i comprendre els contextos socials i polítics des dels quals es produeix la informació forma part d’una pràctica professional compromesa.
Argentina i Estat Espanyol: paral·lelismes, diferències i alertes compartides
Un dels eixos que va travessar les seves intervencions va ser la comparació entre l’escenari argentí i l’espanyol. Gusi Amigó va assenyalar paral·lelismes clars en l’avenç de forces polítiques de dreta i extrema dreta, així com en la instal·lació de discursos que qüestionen o relativitzen els drets de les dones i de les diversitats.
“Veig un cert paral·lelisme entre la situació política i el nou masclisme a l’Argentina i a Espanya”, va assenyalar, alhora que advertia que a Espanya aquests retrocessos s’expressen amb més força en algunes comunitats autònomes, on l’extrema dreta governa en aliança amb la dreta tradicional. En aquests casos, va explicar, les retallades no sempre afecten els drets en si mateixos, sinó reglamentacions secundàries i polítiques d’implementació, un procés silenciós però persistent.
A l’Argentina, va observar una dinàmica similar, encara que amb una diferència substancial: moltes d’aquestes polítiques regressives emanen del govern nacional, fet que n’amplifica l’abast i l’impacte. Davant d’aquest escenari, va sostenir que el periodisme té la responsabilitat d’anomenar els retrocessos, contextualitzar-los i deixar clar que els drets no són concessions conjunturals, sinó conquestes socials.
Periodisme amb perspectiva de gènere: pràctica quotidiana i agenda pròpia
A partir de l’experiència de La Independent —agència feminista de comunicació de Catalunya amb quinze anys de trajectòria— i de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, Gusi Amigó va insistir que el periodisme feminista no es pot reduir a una secció específica ni a la mera inclusió ocasional de dones com a fonts. Es tracta, va afirmar, d’una pràctica transversal que travessa totes les àrees de la informació.
“No n’hi ha prou d’entrevistar una dona. Qualsevol notícia pot ser abordada amb perspectiva de gènere o pot no ser-ho, i entre una cosa i l’altra hi ha un abisme”, va sostenir durant les trobades mantingudes a Entre Ríos.
Des d’aquesta mirada, va destacar la importància de construir agenda pròpia, una necessitat que va estar en l’origen mateix de La Independent. El projecte va sorgir per disputar l’argument —freqüent a les redaccions tradicionals— que no hi ha dones expertes o veus femenines disponibles. Com a resposta a aquesta excusa, l’agència va impulsar entrevistes sistemàtiques a dones i associacions. També va assenyalar eines col·lectives com els llistats públics d’especialistes, una experiència desenvolupada a Catalunya per l’associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) que posteriorment va ser incorporada per l’Institut Català de les Dones.
La cura del llenguatge i dels enfocaments va ser un altre dels aspectes centrals assenyalats per Gusi Amigó. La manera d’anomenar, va explicar, no és neutra ni secundària, sinó part del posicionament ètic i polític del periodisme.
“Fer periodisme amb perspectiva de gènere implica revisar com expliquem, a qui legitimem com a fonts i què deixem fora de l’enquadrament”, va afirmar.
Xarxes, cures i sosteniment professional
En un context travessat per la circulació de fake news, l’impacte de les xarxes socials i l’assetjament digital —fenòmens que afecten de manera particular les periodistes—, Gusi Amigó va subratllar la importància del treball en xarxa com a estratègia de cura i de sosteniment professional. Observatoris de mitjans, articulacions entre organitzacions i xarxes transnacionals permeten no només monitorar continguts i denunciar violències, sinó també acompanyar les persones que són objecte d’atacs.
La periodista va assenyalar que aquestes problemàtiques no són exclusives de l’Argentina. A Catalunya i a l’Estat espanyol, continuen registrant-se situacions d’assetjament laboral i sexual dins dels mitjans de comunicació, davant de les quals resulta clau l’articulació entre associacions de periodistes, sindicats, organitzacions feministes i equips jurídics.
Avenços, límits i vigilància constant
Gusi Amigó va reconèixer els avenços assolits a l’Estat espanyol en el tractament mediàtic de la violència masclista, fruit d’anys de formació, observatoris i marcs reguladors. Titulars i enfocaments que fa una dècada eren habituals avui generen rebuig social i qüestionament dins de les mateixes redaccions.
Tanmateix, va advertir que “aquests progressos no estan garantits de manera definitiva”. L’existència d’organismes amb capacitat d’intervenció i, en alguns casos, de sanció, és fonamental, però també ho és la participació activa de la societat civil. Davant de possibles retrocessos institucionals, va sostenir, cal enfortir instàncies independents de monitoratge i denúncia.
Una missió democràtica
Per a Tona Gusi Amigó, el periodisme feminista no constitueix un subgènere ni una especialització marginal, sinó una forma integral d’exercir el periodisme. Inclou dones, homes, diversitats, infàncies i persones grans, i es projecta sobre totes les seccions i temàtiques.
Des d’aquesta perspectiva, el periodisme amb enfocament de gènere amplia la democràcia, perquè qüestiona qui té veu pública, qui és reconegut com a font legítima i quines històries mereixen ser explicades. L’experiència de La Independent demostra que crear mitjans propis i enfortir xarxes és una estratègia clau per incidir en l’agenda pública i sostenir una pràctica professional ètica i compromesa.
Xarxes que travessen fronteres
La visita de Tona Gusi Amigó a Entre Ríos va reafirmar la importància dels vincles transnacionals entre periodistes feministes. En temps de retrocés de drets i d’ofensiva contra les polítiques d’igualtat, aquestes xarxes permeten compartir eines, generar pensament crític i acompanyar processos locals des d’una perspectiva global.
Des de La Independent, la presència de la seva codirectora a l’Argentina reforça una convicció que travessa la història del projecte: fer periodisme amb perspectiva de gènere és fer un periodisme més democràtic, capaç de disputar sentits, cuidar les persones que l’exerceixen i contribuir a societats més justes.
(*) Sandra Miguez és llicenciada en Comunicació Social, diplomada en Salut i en Gènere i Drets Humans. És docent en el Diplomat de Gènere, periodista en mitjans de la província d’Entre Ríos i de l’Argentina, i integrant de diverses xarxes de periodistes feministes, entre elles la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Des de fa 14 anys dirigeix Y de repente la noche, periodisme humà, un programa radiofònic amb perspectiva de drets.
