Compro llibres sovint, però quan s’escau que hi ha la Setmana del Llibre Català aleshores ja em trobo en territori perillós per a la meva economia i he d’anar en compte perquè els llibres se m’acumulen i he de seleccionar l’ordre de lectura.
Començaré per un parell de llibres que em semblen molt adients per a preparar la commemoració dels 50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona que es celebraren al Paranimf de la Universitat de Barcelona a finals de maig de l’any 1976.
El primer és el llibre de Montserrat Duch Plana, titulat Pa i roses. Píndoles per a una altra història de la Catalunya del segle XX. (Editorial Base, 2023) que recull un conjunt d’articles sobre la història de les dones i dels feminismes que la professora d’història de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i política ha anat publicant al llarg dels últims anys.
El títol ja és una declaració d’intencions perquè fa referència a la consigna “Pa i roses” que l’any 1910 fou pronunciada per Helen Todd i que acompanyava les reivindicacions del sufragisme i de la lluita de les obreres fins a convertir-se en un himne. Per una altra banda, la inspiració per a ordenar el contingut del llibre segueix la divisa de M. Mercè Marçal amb tres apartats dedicats a “Dones”, “Classe Baixa” i “Nació” on es va passant revista a aspectes i episodis històrics al voltat del sexisme, el franquisme, la repressió, l’ensenyament, el catolicisme, la violència, els drets de ciutadania, l’àmbit laboral, la guerra i el catalanisme. La part introductòria amb el títol d’ “Història de les dones” té dos capítols on explica d’una manera més personal com ha arribat a escriure història de les dones a partir del pensament tradicional ben reflectit en la dita “les dones que llegeixen són perilloses”. I en el capítol a continuació s’inclou en el bloc de les “historiadores catalanes de la continuïtat”, fent un reconeixement a les seves companyes de professió amb qui conjuntament han fet camí vers la historiografia feminista.
El capítol final, “els feminismes del segle XX a Catalunya”, és el que ens interpel·la de més a prop perquè ens ajuda a seguir la genealogia més propera que ens ha de portar a intuir les línies dels feminismes del futur.
L’altre llibre que m’espera és el de Pilar Godayol, professora de literatura i traducció a la Universitat de Vic, Dones en lluita. Dotze moments dels segle XX que han marcat el feminisme català del segle XXI (Raig Verd, 2025). En aquest cas està molt més clar que la genealogia marca el futur. És molt interessant veure com canvia la manera de fer i de plantejar els continguts des d’una perspectiva d’historiadora i des d’una perspectiva d’assagista literata.
El títol també es fa ressò d’una experiència del passat feminista perquè fa referència a la revista Dones en lluita (1977-1983) a la qual es dedicarà un capítol del llibre. A la introducció a partir de la cita “Sense tradició, no hi ha futur, no hi ha progrés” l’autora diu que no pretén fer una història del feminisme català del segle XX, sinó un conjunt d’escenes memorables forjades per unes protagonistes que han marcat l’avenir del país i aprofita de pas per a tirar enrere i fer una ràpida i necessària pinzellada a les feministes de segles anteriors.
La tria d’aquestes fites feministes del segle XX català no era fàcil i, gràcies a la sensibilitat i bon criteri de Pilar Godayol, s‘aconsegueix una mostra significativa i sens dubte important que les feministes activistes reconeixem. Ningú dubte de la importància de les revistes Feminal i Dones en lluita en dos moments ben diferents del feminisme català. Les traduccions de Betty Friedan i Simone de Beauvoir ens ajudaren a sortir de la repressió franquista. Les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 fou una trobada excepcional que el 1996 va tenir la seva rèplica amb les Jornades de 20 anys de Feminisme. LaSal, edicions de les dones va obrir les portes a la producció de les autores d’aquí i de fora de manera que es va poder celebrar la Fira Internacional del Llibre Feminista a Barcelona l’any 1990. A la primera part del segle, Francesca Bonnemaison i la creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i Aurora Bertrana tan polifacètica i viatgera són exemples del que hagués pogut ser. I són indiscutibles las figures intel·lectuals de Maria Aurèlia Capmany, Helena Valentí, Montserrat Roig i M. Mercè Marçal. A més les dotze parts que té el llibre centrades en un fet del feminisme català vénen contextualitzades per altres fets culturals i sociopolítics complementaris.
I per acabar encara un altre llibre necessari i que acaba de rebre el Premi Carles Rahola d’Assaig 2025. Editorial Pòrtic ha publicat de Ramon Solsona Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament, amb un pròleg de Montserrat Bacardí i amb un imprescindible índex onomàstic. La sorpresa de l’autor va ser superar la invisibilitat femenina i trobar-se trenta autores en aquest període tan complex de la literatura catalana. La gràcia del llibre és l’agrupament d’aquestes autores, per una banda, i, per l’altra, el perfils biogràfics acompanyats de la lectura crítica d’alguna obra seva.
Confesso que jo també he quedat sorpresa perquè algunes d’aquestes autores m’eren desconegudes o les coneixia només de nom perquè no he pogut llegir cap obra seva. Per això lamento no haver pogut dedicar més temps a anar a la Fira del llibre d’ocasió antic i modern que cada any s’organitza per les Festes de la Mercè i cada any és més reduït per les dificultats del sector.
Potser temps enrere més que no pas ara era emocionant veure quines troballes es podien fer dels llibres en català d’abans de la guerra i reconec que m’he passat moltes hores a la Fira i encara moltes més voltant per les parades de llibres de vell del diumenge el matí al mercat de Sant Antoni per a aconseguir alguna obra d’aquestes autores que per sort, gràcies al llibre de Ramon Solsona, cada cop són menys desconegudes.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista
