OPINIÓ
Vivim en una societat plural i diversa, qui ho dubta, però sovint afrontem aquesta realitat des d’una perspectiva de superioritat
Es a dir, com si la nostra forma de pensar i viure fos la autèntica, talment com si el fet de “ser d’aquí de tota la vida” ens donés algun tipus de prebenda, d’autoritat moral per a fer prevaler la nostra raó, les nostres creences, costums i tradicions des del nostre prisma, considerant que els que són “diferents” han d’adaptar-se a nosaltres, només faltaria…
Una realitat tossuda
Si no fos perquè la realitat és tossuda, i que el fet de tenir uns principis humans i solidaris, que ens permeten empatitzar i creure també en l’altre, tot apostant per la diversitat cultural com a valor que enriqueix el conjunt de la societat, diríem que la tendència és tot el contrari, doncs el model de societat que dibuixen els governs que tenim aquí caminen en la direcció oposada als valors de la convivència, i sinó parlem-ne.
Canviar la pròpia mirada
És que l’altre dia vaig posar la pota fins al fons. Una amiga em comentava que, des d’un servei públic com el que hi treballa, els darrers temps notaven un canvi d’actitud en relació a les persones usuàries provinents de la immigració i d’altres cultures, com si estesin més disteses a l’hora de comunicar-se, menys tenses, com més confiades, i ho atribuïa a la sortida a la llum del col·lectiu Compartim Ciutadania, pel fet d’haver-nos visibilitzat i apostat per una normalització ciutadana dels suposats diferents. Tota cofoia els ho vaig comentar en una de les trobades que tenim amb aquest grup. “No és sols això”, em va dir la Ikram, “és que també vosaltres heu canviat la vostra mirada…”.
La saviesa de vida del “diferent”
Glups, “touchée”. Com deia al principi, tenim la tendència de partir d’una certa actitud de superioritat a l’hora d’apropar-nos al que anomenem “diferent” ja des d’una forma pejorativa. Potser obviem que el “diferent” té moltes coses que aportar-nos, per la seva pròpia saviesa de vida, pels seus propis valors… I nosaltres, sense pretendre cap “colonització” (i ara!), escoltem prudentment i acceptem la seva realitat. Fins i tot potser ens interpel·la la situació que pateixen per mor de la precarietat social que suposa el seu procés migratori quan aquest ha comportat un començar de nou en ares a un futur que esperen millor que el comptaven tindrien al seu país d’origen, encara que això els hagi suposat deixar enrere no sols la terra i els records –potser el més dolorós- el d’haver deixat allà els essers estimats que no han fet el mateix camí que els que han vingut han decidit emprendre.
Llegir la mirada de l’altre
Amb tot, davant la creixent presència de conciutadans i conciutadanes de religió musulmana, ens entestem a posar per davant la seva confessió religiosa com a tema de conversa, com si aquesta pràctica fos una barrera que, si bé acceptem de forma paternalista, condescendent, ens impedeix entrar al seu interior simplement com a persones, només llegint a través de la seva mirada. Diuen que la mirada és el mirall de l’ànima, llavors?.
Els ous de la serpent ens alerten
És cert que, per part dels qui ostenten el poder econòmic, diguem-ne occidental, ja interessa que existeixi aquesta barrera, alimentant la islamofòbia com a enemic a batre, gairebé per criminalitzar-los simplement per les seves creences. Aquesta és una actitud pròpia del feixisme, els ous de la serpent que ressorgeixen com varen ver els anys trenta del segle XX, amenaçant la pau i la convivència entre els humans.
Un fòrum contra la islamofòbia
Per això hem d’enfortir les nostres conviccions per barrar-los el pas, impedir el racisme, la xenofòbia i la intolerància de conseqüències tan negatives pel conjunt de la humanitat. Per això són tan necessaris fòrums com el que es va dur a terme aquest cap de setmana passat a Barcelona per combatre les confusions i els rumors islamòfobs, on es palesa que la Catalunya actual és un país divers i ric culturalment, i les persones musulmanes –totes diferents- en formen part, que una societat integrada no vol pas dir una societat monocromàtica.
Desmuntar tòpics
Que, en relació al vel o mocador, és inadmissible que es critiqui el vestit d’una dona musulmana o se la violenti per aquest motiu, de la mateixa manera que és també inadmissible que s”imposi a qualsevol dona formes o conductes de vestir. Que, en relació a l’islam i l’escola, cal seguir treballant perquè el món educatiu disposi de les polítiques i els recursos necessaris per defensar els drets de tot l’alumnat així com garantir la igualtat d’oportunitats. Que l’islam no és terrorisme, així ho afirmen la majoria dels 1.700 milions de persones musulmanes que hi ha al món: “aquests grups gihadistes no ens representen” insisteixen en proclamar ben alt. Que la lluita contra el terrorisme sol servir pe restringir els drets civils, primer els d’un grup concret, però després els de tothom. O que la violència només es resoldrà quan s’abordin les causes que la generen i que són diverses (l’enorme desigualtat social, el colonialisme, les ingerències estrangeres…).
Ingerències del tot forasteres
Efectivament, les úniques ingerències estrangeres són les del neoliberalisme econòmic que, com a imperialisme, destrueix sense entranyes països sencers, recursos medioambientals, cultures i vides senceres, sense respectar ni la del mateix planeta que ens la regala.
Conèixer totes les veritats
Orientar la nostra mirada a la veritat de l’altre ens aproparà, segur, i farà possible que establim les complicitats necessàries per poder forjar –en pau i convivència- la societat que ens envolta sobre la que tenim la obligació d’implicar-nos. Si no ho fem nosaltres altres ho faran, però des d’un altre punt de vista inhumà i excloent, i aquesta no és ni la meva forma de pensar ni de compromís. Per sort encara som molts més dels que volen i diuen.
