foto gapwork.cat
OPINIÓ
Comencem un nou curs i, com sempre, el cansament i les presses per tancar el mes de juliol, han posposat reflexions que sovint necessiten d’unes bones vacances per madurar. A l’Associació Candela portem un temps treballant la diversitat sexual i de gènere amb diferents públics, i en especial amb la gent jove.
I anem constatant un fet que sentim la responsabilitat de compartir, un fet que no és nou, però val la pena aturar-s’hi un moment: Hi ha molta homo-lesbo-transfòbia a les escoles i instituts.
I quan diem molta, podem anar a les dades i veure, per exemple, que la diversitat sexual i de gènere continua sent la primera causa d’assetjament escolar (tot i que faríem bé en reformular i dir que la CAUSA és l’homofòbia), que, segons l’Informe de la FELGTB sobre homofòbia a les escoles, el 43% dels i de les joves que pateixen assetjament escolar LGTBIfòbic es planteja el suïcidi i d’aquests el 17% arriba a atemptar contra la seva vida.
Però si, a més, posem noms i cares a aquestes dades, ens trobem a un Marc, que no se sent mereixedor de ser estimat perquè no s’estima a sí mateix; a una Laura, que creu que no és important dir-li a la mare que cada dia esmorza sola a l’hora del pati i que ningú vol anar als vestuaris amb ella perquè ho troba normal; a un David que amb només 14 anys ha pensat més en el suïcidi que no pas en sortir amb els amics. I podem fer aquesta llista molt llarga i posar moltes històries de vida per humanitzar aquestes dades i saber que ens trobem davant una realitat que no pot ser ignorada.
Ens sentim responsables de dir en veu alta que sí, que hi ha homo-lesbo-transfòbia a les escoles, que genera molt de patiment davant la mirada -moltes vegades impotent, d’altres inconscient i, alguna vegada, tristament còmplice- de les persones adultes.
I aquestes persones adultes ens escandalitzem quan ens trobem de cara aquesta realitat, en una societat que suposadament és capdavantera en els drets de les persones LGTB. Ens preguntem si és que l’homofòbia està augmentant amb les noves generacions, perquè la nostra, en teoria, és suficientment tolerant. I les respostes no són senzilles ni úniques, però avui volem destacar que la nostra joventut és fruit i reflex del món adult, que els i les joves encara no han construït el “políticament correcte” i per tant, actuen tal com pensen, i el que pensen depèn en gran mesura del que pensem nosaltres. Podem, i de fet devem, actuar a les escoles, però això no tindrà un efecte suficient si no creiem en el missatge que donem, si com a educadors i educadores, com a referents per a les i els joves, no treballem les nostres creences, els nostres prejudicis, en definitiva les nostres pors a allò diferent, a allò que se surt de la norma. Mentre no acollim la diferència com el motor de canvi que és, mentre continuem pensant que hi ha quelcom a tolerar, mentre no vivim la diversitat com un valor positiu i necessari per a una societat viva, rica i afortunada, seguirem transmeten a les noves generacions que allò diferent ha de ser castigat i corregit.
Malgrat tot, les escletxes han existit sempre i les resistències també. Seria mentida dir que no hi ha també un discurs positiu, una certa apertura a la diversitat sexual i de gènere, una major visibilitat, que les lluites dutes a terme pels diferents moviments i col·lectius per fi estan calant a la societat, i que això té efectes pràctics en les vides dels i les nostres joves, que senten una autoestima col·lectiva suficient com per viure les seves sexualitats i identitats d’una manera més lliure per a, poc a poc, anar trobant el seu espai per ser i estimar.
Hem de treballar el dia a dia, les petites coses, les actituds, posar-nos en revisió, deixar les pors i començar a fer, perquè malgrat a vegades sentim que són bolets, que la nostra feina està aïllada, malgrat a vegades sentim la nostra malaptesa, cada aportació és aire fresc que marca un camí i canvia la mirada. Aprofitem la temporada de bolets.
