OPINIÓ
Quan reflexiono sobre mí, he hagut de fer una revisió profunda sobre quins han estat per mí els referents masculins i femenins. Sobretot m’he focalitzat en els masculins. En primer lloc perquè el meu pare ha estat, per proximitat i per intimitat, un dels que més m’han marcat. De fet, trobo que m’ha marcat tant que no he volgut ser pare.
No sé com interprerar-ho, si és perquè ell ha estat quasi perfecte, o si ans al contrari, trobo que s’ha comportat massa rigidament, estricte, insegur, poruc, i no vull repetir les mateixes errades en el cas que tingués fills. D’una forma o una altra sento que ell, encara que no ha estat l’únic referent, ha tingut una forta influència en mí.
Per una altra banda, sempre m’he sentit “diferent” als altres nois i homes. Ni millor ni pitjor en comparació a ells. Simplement actuo segons dicta el meu cor, les meves emocions, els meus sentiments. De vegades algunes dones, abans de coneixe’m més properament, més profundament, es pensen que sóc homosexual. Això ho he sapigut més tard, quan he tingut amb elles una relació més íntima, més personal. En un primer moment em sorprenia, fins i tot sentia ferida la meva part i natura mascul·lina, el meu orgull com a home, però després m’adonava que d’alguna manera el que m’estaven dient era que no era el típic noi que actua seguint un estereotip de caire mascul·lí, fent-se el “machito”, l’home dur que no sent ni pateix. El meu tarannà, d’alguna manera, em vaig adonar amb el temps, connectava des d’un altre plànol amb elles, amb les noies, amb les dones. Tot es desenvolupa, quan estableixo un contacte social amb una dona, d’una manera més natural, espontània, amable, amorosa, respectuosa, empàtica. Com si ens coneguessim de tota la vida, encara que tot just acabem de conèixe’ns. De vegades també aquesta amorositat ha donat peu a malinterpretacions, creant situacions còmiques.
D’alguna manera la meva incorporació a l’associació Homes Igualitaris ha permés que aquesta “diferència” que sento respecte amb la resta d’homes, s’hagi minimitzat, s’hagi “normalitzat”. Sobretot perquè he descobert i he conegut un grup d’homes, que tot i ser divers, plural en els seus comportaments, temperaments i natures, tenen molts elements comuns amb mi. Em sento, quan em trobo amb ells, comprés, escoltat, acompanyat. No hi ha judicis. Mantenim una relació horitzontal. Hi ha respecte. Hi ha sensibilitat. Hi ha germanor, fraternitat, i sento al meu interior un fort sentiment de pertànyer a un grup, de formar part del mateix. Hi ha solidaritat. Hi ha compromís. Hi ha consciència.
Som “diferents” doncs els homes per la igualtat? Sí, des del moment que assumim de forma crítica però positiva la nostra masculinitat i que si bé formem part del problema (d’un sistema masclista injust) també part de la solució. I no, des del moment que el masclisme ha silenciat totes les masculinitats que no foren abusadores, injustes i dominadores. Els homes per la igualtat no som “diferents” senzillament ens atrevim a fer visible i a cridar ben alt que altres formes de ser home han estat i són possibles. Ens atrevim a reivindicar la pluralitat de les masculinitats.
