OPINIÓ
És molt curiós veure com fins i tot el corrector en espanyol em marca com a error la paraula “pitufina” però no la de “pitufinos” o barrufets, en fi, ja sabem com funciona això dels llenguatges i el genèric masculí.
Una altra eina del patriarcat per l’ocultació de les dones en els espais simbòlics de la creació de la pensada.
Aquesta setmana, i no recordo exactament on, vaig escoltar un argument que em va fer reflexionar. L’argument en qüestió era el següent: Si observem el món dels barrufets estan molts representats: “avi barrufet”, “forçut”, “vanitós”, “rondinaire”, “granger”, etc. però en canvi només el 1966 va aparèixer una pitufina o barrufeta que havia de representar a totes les formes que en ells eren diverses. Hem de recordar que la primera aparició d’aquests dibuixos va ser el 1958. “Només” van trigar vuit anys.
Arran d’aquest comentari tan aparentment senzill, el meu cap va començar a donar-hi voltes.
No haver posat cap barrufeta en l’univers barrufil, hagués estat titllat de molt masclista, fins i tot en aquells anys. I la van incloure.
Barrufeta va ser creada per Gárgamel (el dolent) usant argila i un encanteri que la va fer malvada, amb la finalitat que fes servir els seus encants i provoqués la gelosia i la competència entre els barrufets, assegurant la seva destrucció. La va deixar al bosc i el barrufet forçut la va portar al lloc barrufil on va fer entremaliadures fins al punt que ningú la suportava. Ens va sonant el tema i les coincidències? No us recorda com va sorgir Eva de la Bíblia? O no, només per la forma d’aparèixer. Però en realitat s’assembla millor a la teòricament pèrfida Lilith. Segueixo.
És una de les quatre dones del lloc, però ella va ser la primera a aparèixer. Té trets més delicats que els altres, amb el cabell ondulat ros llarg i pestanyes llargues. Utilitza un vestit blanc i talons alts del mateix color. El seu interès és cuidar i estimar cada barrufet. Seguim amb els estereotips femenins per antonomàsia.
Com veiem en aquest personatge, assimila tot allò que s’espera de les dones perquè, des de la més tendra infància, quedi clar la multiplicitat de possibilitats dels homes enfront de les limitacions i perversitat de les dones. O, dit d’una altra manera, una altra forma de violència estructural social que suposa l’ocultació de les mateixes possibilitats per a dones i homes de forma equitativa.
Això, que no és cap novetat, es veu clarament en aquests personatges de l’univers infantil i no tan infantil. Ells diversos i múltiples. Elles, les quatre, dedicades a el món “femení”. Repartiment exacte de rols perquè res canviï, que per això el patriarcat imposa les seves normes en tots els àmbits.
Algunes coses han canviat des de la creació de l’univers barrufil, però essencialment, el model no ha canviat i els rols assignats, tampoc. La sublimació del “femení” per impedir la sortida al món del que és públic, el càstig per “provocar-los” amb els seus encants la qual cosa implica implícitament la culpa de ser dona i la justificació de les actituds fins i tot violentes i geloses d’ells davant aquests encants. I per acabar la submissió d’elles a l’ordre establert per estar en infinita minoria i no poder qüestionar l’ordre en què viuen i pateixen, ja que, per alguna cosa els autors el disfressen com un món feliç.
Com veiem, un món de teòrica harmonia, molt de color, fins que fas una anàlisi d’aquest microcosmos inventat per distreure i fins i tot fer riure a criatures i, fins i tot, a persones grans. Llavors descobreix que segueix sent més del mateix. Patriarcat en estat pur.
I tot això amanit de matisos no tan subliminals dels que ostenten el poder i en com exerceixen aquests lideratges dins de la comunitat. Lideratges comunitaris, però amb competències entre ells, que per alguna cosa són homes.
Analitzant aquest microcosmos ens neguem, de vegades a desmuntar aquest benestar que tan bones estones ens han proporcionat. O com diria una amiga “No me fastidies también esto … joder”. Però és que no es tracta de fastiguejar. Es tracta de mirar i veure. I, quan portes les ulleres violetes ja tan inserides que formen part de la pell, no pots evitar mirar i veure. I això ha passat amb aquests personatges tan idíl·lics i divertits: Que són una reproducció exacta de la societat patriarcal. Amb els seus privilegis i les seves servituds. Amb les seves separacions de rols basats en el sexe i no en les capacitats.
I, per descomptat, amb tot lligat i ben lligat perquè res canviï, tot i que s’aparent-hi fer-ho. I, també per descomptat, dins d’un món de llum, color i harmonia. D’aquesta manera les explotacions i submissions semblen ser-ho menys. I sense violències aparents, però ple de violències simbòliques i estructurals, perquè el missatge de dominació / subordinació quedi clar, si més no en els espais simbòlics. Que no són pocs i, alhora, són molt potents.
