OPINIÓ
Hi ha setmanes que gairebé millor oblidar-les i aquesta que hem acabat podria ser una d’elles. Els assassinats de dues nenes per part del covard del seu pare que després es va suïcidar.
La troballa dels dos cossos sense vida d’una mare i la seva filla dominicanes i que portaven desaparegudes des de l’estiu en el fons d’un pou a la localitat de San Vicente de la Cabeza (Zamora); El violador de la seva filla i de les filles de la seva parella durant anys; Les evidències del que passava a l’arquebisbat de Granada i Saragossa. I segurament hi haurà hagut més assumptes de morts i agressions a dones i nenes i nens menors. Terrible. I això no cessa.
Miguel Lorente afirma que el masclisme es reinventa per a romandre i mantenir així el seu poder. Estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Però el que no es reinventa són els assassinats de dones i nenes com a venjança. Això roman inalterable. Terriblement inalterable.
La tragèdia que suposa l’assassinat d’una dona a mans del terrorista és difícilment comprensible per a aquells que només fan polítiques de maquillatge de cara a la galeria i en dies assenyalats com molt encertadament escriu Mar Esquembre en la seva columna dominical. I precisament per això és pervers.
Els que fan aquest tipus de polítiques tenen la veu i la paraula que se’ls ha arrabassat a les víctimes que ja no poden defensar-se. Tenen accés als grans mitjans de comunicació, a les televisions públiques i privades i a les cadenes de ràdio. Si alguna cosa se’ls “escapa” és internet on les veus dissidents tenim una mica més de llibertat per expressar-nos i qüestionar-ho tot. Però quan es dissenyen documents que teòricament han de prevenir aquest tipus de terrorismes se solen oblidar els que queden enrere. No hi ha reparació a les víctimes ni a les famílies que, en el pitjor dels casos, queda òrfena d’una de les dones que la conforma. I el pitjor de tot sabent que l’han assassinat per ser dona o nena. Només per això.
La tragèdia sol ser oblidada amb molta rapidesa pel conjunt de la societat perquè fa mal, però queda lluny. Només des dels diferents moviments de dones i des del feminisme insistim perquè el seu record sigui inesborrable. D’aquí la perversió de l’oblit.
Avançarem molt amb l’entrada en vigor ja fa una dècada de la Llei Orgànica 1/2004 sobre mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere. Però la gent de la judicatura amb prou feines la va creure i la va qüestionar des del primer moment. Fins i tot hi va haver jutges que van alçar enèrgicament la veu contra ella afirmant que deixava en situació d’indefensió als homes. Cal tenir barra per afirmar aquest tipus de coses mentre qui assassinen són els homes. Discurs pervers i hipòcrita. M’agradaria saber que opinen si una de les dones assassinades els toqués a prop i es quedessin orfes de la seva presència.
Una altra perversió ha estat el fet que qui tenia perfil per governar i que de fet ens desgovernen des de fa tres anys, presentés recursos davant el Tribunal Constitucional contra totes les normes que es van aprovar en el seu moment i que denunciaven desigualtats i obligaven a replantejar normes presents i futures per incloure la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, la protecció a dones víctimes del terrorisme masclista i del patriarcat i donaven un major grau de llibertat a l’hora de triar la seva maternitat o no. L’alt tribunal no els ha donat la raó pel que fa als recursos de la Llei orgànica 1/2004 abans esmentada ni a la Llei Orgànica 3/2007 sobre Igualtat Efectiva entre Dones i Homes. La qual cosa en si mateix és una garrotada política. Però en el súmmum de la perversió d’allò que aquests miserables desgovernants han fet ha estat buidar-les de contingut i sobretot de pressupost amb l’excusa d’aquesta estafa anomenada crisi. D’aquesta manera no estan derogades, però el seu compliment és “virtual”.
I si entrem en la situació de les víctimes dels abusos sexuals que han comès els de faldilles llargues i negres al llarg de la història i de les quantitats de diners pagades amb diners públics pels silencis d’aquestes víctimes, ja la perversitat és de nota alta.
En nom al sagrat vincle del matrimoni prediquen resignació cristiana a les dones víctimes de violència de gènere del tipus que sigui, mentre ells cometen abusos amb els nens que tenen més a prop i d’aquesta manera perverteixen i embruten el que toquen. I aquests són homes sagrats? Sort que fa molts anys que sóc atea …
El terrorisme masclista és el màxim exponent de la violència contra les dones. I quan una víctima és assassinada ha d’existir reparació per a la seva família que queda trencada i instal·lada en el dolor per la incomprensió social. No pot quedar oblidada, no pot ser només un titular a la secció de successos en els diferents mitjans de comunicació que, a més (vull pensar que per falta de formació en temes d’igualtat) solen tendir a justificar i exculpar l’assassí maltractador.
De la mateixa manera que les víctimes del terrorisme polític i / o religiós tenen uns drets, exigeixo drets per a les dones assassinades pel terrorisme masclista. No se les assassina per ser qui són. Les assassinen per ser com són, per ser dones. I se les assassina per fills del patriarcat que creuen que són seves per dret natural. I els governs han d’impedir aquestes situacions. D’aquí la necessitat que es construeixi tot un discurs polític des de la praxi i no des de les bones paraules per evitar aquestes situacions. I jo, sincerament no em crec res dels actuals desgovernants que ens toca patir. I molt menys en aquest tema. Però no per això deixaré d’exigir la protecció especial de les dones i nenes vulnerables i que va molt més enllà de les ordres de protecció i d’allunyament.
Exigeixo aplicació i compliment exquisit de la llei. Exigeixo que es doti pressupostàriament per al seu total compliment. Exigeixo moltes més accions de sensibilització en els centres educatius. Exigeixo que s’inclogui com a matèria transversal en els currículums dels centres escolars. Exigeixo formació contínua i continuada a totes les persones que d’una manera o altre són agents involucrats en la prevenció i execució d’aquesta Llei. Exigeixo que sigui real la frase de “tolerància zero” amb els maltractaments i no només un bonic eslògan per a col·locar en xapes o cartells que mostrarem el dia que toqui. Exigeixo respecte als mitjans de comunicació perquè a l’hora de tractar aquests temes ho facin des de la neutralitat i el respecte a la víctima i no cap al maltractador. Exigeixo reparació a les víctimes. Exigeixo que no hi hagi cap complicitat amb els assassins de dones i nenes. Ni amb els violadors. Ni amb els abusadors de menors. Ni amb els puteros que compren sexe que també constitueix una forma de maltractament. Exigeixo una socialització correcta de les nostres criatures on la igualtat total presideixi aquests espais.
Exigeixo ni més ni menys, que el compliment de l’actual marc jurídic en matèria d’igualtat efectiva entre dones i homes i en matèria de protecció i prevenció de la violència masclista. I, per descomptat això passa per demanar responsabilitats a gent de la política, de la judicatura i de l’església, així com als mitjans de comunicació i a la ciutadania en general.
Si es deixés de pervertir la realitat quotidiana i de mirar a un altre lloc quan una dona o nena és assassinada o violentada o quan un nen és abusat potser aquest tipus de tragèdies tendirien a disminuir. Potser si el patriarcat fos una mica menys indestructible hauria menys tragèdies. Potser si fóssim capaços de mirar de cara els orígens d’aquest tipus de terrorisme seríem menys tolerants amb ell.
Estic molt farta de tant assassinat justificat, de tanta mentida, de tanta justificació del que és injustificable, de tant fill del patriarcat solt que en nom d’una teòrica indefensió dels homes no fa una aplicació justa de l’actual legislació.
Molt farta, però sense minvar ni un mil·límetre la força ni la contundència en alçar la veu i assenyalar amb el dit acusador als que s’entesten a mantenir un ordre patriarcal i desigual per intentar seguir mantenint a les dones com a ciutadanes de segona.
Sens dubte una setmana tràgica i perversa la qual acabem de viure. Ni tan sols considero una bona notícia la dimissió d’Ana Mato, ja que fins i tot aquesta dimissió em sembla perversa.
