Les mexicanes somiem amb un paísdiferent a l’actual
És temps d’indignació, quina capacitat la nostra para no deixar de sorprendre’ns, per no deixar de lamentar la nostra realitat violenta. Indignació pels assassinats i la violència que es comet contra les dones, i pitjor encara, indignació que provoca la verborrea de la classe política que és capaç de mirar la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi.
Les mexicanes somniem amb un país diferent al que tenim, volíem un país d’oportunitats, de llibertat… però el somni s’esfuma. Ser dona a Mèxic significa viure en risc permanent des que naixem. S’exerceix violència per submisses o insubmises, no hi ha forma d’escapar-ne, no hi ha manera d’evitar que al llarg de la vida d’una dona algú la cridi, insulti, colpeji, violenti sexualment, faci mal, arrabassi, prohibeixi, impedeixi, obstaculitzi, reprimeixi o assassini.
El somni de llibertat, l’anhel a una vida sense violència per a les dones s’esfuma, enfront de la impunitat que permeten els governs emanats del PRI, del PA, del *PRD o de qualsevol altra sigla política i que Felipe Calderón “El Valent” ignora perquè segueix entossudit a regar el país sencer amb sang malgrat el clam de la ciutadania de NO + SANG. Tots són iguals: les dones “importen”, en tant, puguin ser eina de desqualificació en un procés electoral, però quan això no succeeix, quan no està pel mig el poder polític, la violència sexista no figura en les agendes dels “indignats polítics”.
Anem als fets, lamentables fets que parlen de com s’esvaeix el somni: a Chihuahua dues activistes han estat assassinades en menys d’un mes –Marisela Escobedo i Susana Chávez-. Chihuahua on el feminicidi ha cobrat centenars de víctimes, les seves famílies no es veuen ni s’escolten; a Colima una sèrie de violacions sexuals han estat comeses per quatre encaputxats en els últims dies; a Oaxaca tres funcionaris del gabinet tenen antecedents de violència contra les seves parelles o exparelles; a l’Estat de Mèxic més de 900 dones assassinades en cinc anys; a Guerrero la violència institucional es reflecteix en la mort materna que és persistentment la més alta del país; a Tamaulipas un funcionari prohibeix l’ús de minifaldilles a les treballadores; a Guanajuato, el govern persegueix a dones per avortar i 17 institucions reconeixen el dret i protecció a la vida des del moment de la concepció, criminalitzant-se la suspensió de l’embaràs; a Querétaro, la premsa local es permet encapçalaments com el de “Vampiresses contra policies”, quan es refereix a treballadores sexuals; a Quintana Ro hi ha una nul·la activitat processal contra els assassins de dones originada per la ineficiència, corrupció i impunitat…
Aquests són uns quants botons de mostra d’institucions governades per les tres principals forces polítiques a Mèxic; en els tres casos els seus actors polítics veuen la palla en l’ull aliè i no la biga que tenen en el propi.
El feminicidi a Chihuahua no té cap límit, l’assassinada aquesta setmana passada va ser Susana Chávez, poeta i activista, a qui se li atribueix la frase “Ni una morta més”, utilitzada en les campanyes de denúncia pels imparables crims que es cometen contra dones en aquest municipi.
El territori de la impunitat –governat en alternança per panistas i priistas- on just aquest desembre passat va ser assassinada Marisela Escobedo, quan protestava a uns passos de les portes del palau de govern. Mèxic i el món van veure els fets. Vam poder imaginar a Marisela Escobedo reconeixent al seu agressor, perquè sinó no hauria corregut pretenent salvar-se. Mèxic i el món va observar, a través de la televisió, com l’assassí li va disparar al cap. Mèxic i el món van ser testimonis del seu assassinat i la vam veure caure sobre la banqueta, inerta. Solament així restarà quieta, van pensar els seus assassins.
Em pregunto si el senyor Felipe Calderón va veure el mateix que la resta del país va observar a través de la televisió. Chihuahua, la terra de la impunitat, on la jutgessa Catalina Ochoa va decidir alliberar a l’assassí de Rubí Marysol Frayre, filla de Maricela Escobedo. La segona víctima d’una mateixa família, que no és la família de Felipe Calderón “El valiente”, ni del senyor César Duarte “El ingenuo”. Com tampoc res tenen a veure amb Susana Chávez, a qui els seus assassins li van mutilar una mà, perquè deixés d’escriure poemes i perquè mai més pogués escriure “Ni una morta més”. El seu assassinat tampoc és motiu de dolor per al senyor Calderón, per a Duarte ni per a ningú d’els qui conformen els governs del municipi fronterer.
A Colima, hi ha consternació entre les dones. Almenys 11 van ser violades en 20 dies per quatre homes encaputxats. Què passa? La resposta de l’autoritat que encapçala el governador Mario Anguiano, del PRI, és lenta i les organitzacions de dones han d’exigir, demandar, que les víctimes siguin ateses conforme a la norma oficial mexicana 046 i que d’altra banda aquesta violència no quedi impune. La clau es troba en les lleis. La violència sexual és un acte en el qual alguns homes suposen la submissió total de les dones, la reducció d’elles a objectes.
Com que a Chihuahua i Colima no hi ha botí electoral per perseguir, els polítics guarden aquest sospitós silenci enfront de la violència sexual comesa contra aquestes 11 dones i enfront dels certers i covards crims comesos contra Rubí, Marisela i Susana, tres de les diverses centenars de víctimes del feminicidi i malgrat la resolució dictada per la Cort Interamericana de Drets Humans pel cas del Camp Cotoner a Ciutat Juárez contra el govern mexicà, sembla que continua sense importar massa a la classe política.
En canvi a l’Estat de Mèxic, on el rebuig de l’alerta de gènere pels gairebé mil assassinats comesos contra dones en només cinc anys, ha causat tota classe d’indignacions per part del responsable de la política interior Francisco Blake Mora “El Feo” i per legisladors i governants del PRD i PA.
Com és usual entre molts polítics es barreja la gimnàstica amb la magnèsia. A Chihuahua, són ja tres lustres d’ignomínia, d’oprobi i vergonya per part dels governs de l’alternança i no hi ha hagut manifestacions d’indignació per part dels secretaris de Governació (PRI-PA) o del propi PRD que ara consideren lamentable i vergonyós el blindatge fet pels governs priistes per impedir que s’investigui el feminicidi a Edomex.
Però no es tracta de veure la palla en l’ull aliè. Es tracta del dret de les dones a viure sense violència. No es tracta de fer “boleta” per anar en contra d’un govern, com ho fan ara el PA-PRD contra el govern priista d’Enrique Peña Nieto. S’obliden els polítics que la seva obligació és governar i mantenir l’Estat de Dret, és a dir, de complir i fer complir les lleis i garantir la vida –dret fonamental-.
És imperatiu no permetre que els funcionaris, legisladors o governants –tots homes- utilitzin a les dones per a les seves finalitats polítiques, menys encara que utilitzin el feminicidi, el dolor de les famílies de les víctimes, com a premissa de campanyes polítiques.
Ningú nega la suma d’equívocs del govern mexicà, que ara pretén justificar la violència contra les dones assenyalant que són elles les que s’arrisquen, les que es posen en perill per les seves relacions personals, per la seva condició social, per la pobresa en la qual viuen…Sens dubte té raó Calderón quan afirma amb un ampli somriure en la boca que els diners no donen la felicitat i menys quan en son pocs.
La supina ignorància aflora en aquella institució. Per ventura aquestes dones -922 assassinades entre 2005 i 2010- no van ser violentades des que el govern no garanteix els seus drets a l’educació, a la salut, al treball, a la seguretat? Per ventura elles, forçades per aquesta circumstància de marginació, abandó i abús permanent, van tenir cap altra opció?
Sabran que a major educació de les dones, es preveu menor violència, més ingressos, millors condicions de vida per a elles, les seves famílies i la comunitat? No, per descomptat que no ho saben ni a Edomex ni a Chihuahua. Per a ambdos municipis és millor la “mà d’obra qualificada” de les dones en la producció de fàbriques i maquiladores, així el senyor Calderón dirà que l’ocupació va créixer a Mèxic, encara que el sou sigui miserable i elles, les dones víctimes del feminicidi, siguin ara víctimes de la *verborrea política quan es diu que elles són les que es posen en risc.
“S’involucren sentimentalment amb parelles a les quals coneixen poc; s’involucren amb diverses parelles alhora; formen part de bandes de joves; formen part de grups delictius o sostenen relacions amb membres dels mateixos”. Només falta que diguin que les nenes, per ser nenes, sedueixen als pedòfils i, per tant, són les úniques responsables i no els seus violadors.
A Oaxaca -reprenent la denúncia del columnista Felipe Sánchez– el govern de l’alternança, el de la dretaesquerra, va nomenar a tres funcionaris de primer nivell en el seu gabinet que compten amb sengles denúncies per violència contra les seves parelles o ex-parelles: Germán Tenorio, secretari de Salut; Rufino Domínguez, a l’Institut de Suport a Migrants, i Rogelio Rodríguez a l’Institut Estatal d’Educació per a Adults.
Gabino Cué “El Bueno” va desoir la sol·licitud de les integrants del Col·lectiu Huaxyacac, que van demanar i van advertir que no permetrien funcionaris amb aquest tipus d’antecedents. Bé! Molt bé! Però, no, la història es repeteix sexenni rera sexenni i d’aquesta forma els governants de torn (del partit polític que siguin) confirmen que el que menys els importa és la vida de les dones. El problema amb Cué és que va prometre canvis, però ha resultat ésser igual que els altres.
Tot això succeeix a tot el país, des del nord fins al sud, sota la mirada i el silenci còmplice de les institucions creades per a les dones i el pitjor encara, com planteja Felipe Sánchez, que les organitzacions que lluiten pels drets de les dones guarden silenci com si els haguessin encertat el preu, com diu l’autor de la columna Aparador Político.
A judici polític hem de portar les mexicanes a diversos governadors i sotsgovernadors i ens faran cas quan les dones passem de “botí de guerra” a “botí electoral”, però de fons gens.
No + sang.
No + feminicidis.
No + violència contra les dones.
