Acabe de llegir un llibre molt dur sobre la vida d’una dona Yazaidí (una tribu iraquiana) que va ser segrestada pels talibans amb tot el que això comporta de violacions i maltractaments físics i psicològics. S’anomena “Yo seré la última” i està escrit en primera persona per la víctima i autora, Nadia Murad.
Quan el vaig acabar de llegir estava francament impressionada de veure com actuen amb les dones, a l’anomenat Estat Islàmic, per tal de fer-les fora de tot i, si no foren absolutament necessàries com a donadores de vida, segurament les hagueren intentat exterminar.
L’esborrat que fan d’elles és sistemàtic. I fa uns dies, a més vaig llegir una notícia on es parlava que, a les noves edificacions a aquelles terres, no podran haver-hi finestres que donen a l’exterior perquè no puguen ser vistes. Senzillament terrible. Patriarcat en estat pur.
Després de reflexionar sobre el que havia llegit em vaig adonar de les semblances que existeixen a totes les religions per tal d’ocultar i de deixar en segon pla a les dones, com si no forem éssers humans complets.
Si mirem un poc, a quasi totes s’aconsella que es cobrisquen els cabells a en determinats moments. I a l’Estat Espanyol on el feixista dictador va intentar que fora l’últim reducte del catolicisme més radical, jo encara recorde a ma mare i a les meues ties amb el vel ficat al cap per anar a missa. I en el cas concret de ma mare, que en poc temps va perdre a dos cunyats, haver de cobrir-se el cap al llarg d’anys per creuar l’era de la casa on vivíem en el camp .
Fa uns anys em vaig assabentar que les dones jueves, moltes d’elles porten perruques per tan d’ocultar els cabells. Les musulmanes també és cobreixen els cabells. Les hindús també. Sembla que és una norma no escrita que, com a forma de submissió als homes, devien cobrir-se els cabells per a no despertar el desig masculí. Una forma d’esborrat, podíem dir-li també.
Ara, i amb la modernitat per bandera, a les dones se’ns vol esborrar d’altra manera i és ocupant els nostres espais segurs, fent servir allò inventat com ho és la “identitat sentida” per la qual qualsevol persona i en qualsevol moment, pot “sentir-se” del gènere que vulga confonent sexe i gènere de manera interessada.
I no, sexe i gènere no són la mateixa cosa. I els postmoderns ho han perdut de vista, amb tota la modernitat i progressia que diuen aportar…
Els talibans ho tenen molt clar i directament esborren a les dones de l’espai públic. Els postmoderns ho fan quan ocupen interessadament els seus espais a l’esport, a la política, a la cultura etc. amb l’únic objectiu d’obtenir uns teòrics beneficis aconseguits gràcies a la lluita feminista contra el sistema patriarcal.
L’objectiu tant dels talibans de l’Iraq com les talibans defensors de la identitat “sentida” és el mateix: l’esborrat de les dones. I tot això sense mencionar la profunda lesbofòbia que comporten les dues posicions.
Per als talibans postmoderns perquè les lesbianes no accepten mantenir relacions sexuals amb homes que se “senten” dones i són tractades com a trànsfobes i insultades i vexades en públic i en privat. I per als jihadistes talibans perquè directament l’homosexualitat és castigada amb la mort i, per tant, no existeix.
Ens queda molt de treball per fer a les feminismes radicals. I com que el feminisme és un moviment internacionalista, podríem afirmar sense cap dubte que, en general, tenim molta feina per davant.
I en aquests casos és quan pense i recorde que les nostres avantpassades ho van tindre molt pitjor que nosaltres però van lluitar per elles i per les que venien darrere: nosaltres.
Ara ens toca a nosaltres continuar amb la lluita feminista per a les que vinguen darrere ho tinguen millor i que res ni ningú les obligue mai més a cobrir-se el cap, ni física ni metafòricament, per tal d’esborrar-les.
Perquè van ser, som. I perquè som, seran.
