Conversa amb Sara Catella, 55 anni, que d’aquí uns dies partirà com a guia cap a una expedició polar a l’Antàrtida: cap a paisatges d’un blanc enlluernador, on el silenci n’és protagonista.
Com vas arribar-hi?
Primer us explico alguna cosa de la meva trajectòria. Vaig créixer en un poble a prop de Milà, on el meu pare, que va començar a treballar als 11 anys després de la guerra, em va ensenyar que davant les dificultats cal prémer les dents i continuar endavant, al final tot se superarà. Un dia va poder llogar una petita casa als peus de la muntanya Rosa, i vaig aprendre a escalar la muntanya i tocar els núvols. Una meravella.
Als meus 19 anys, per ser independent, estudiava i treballava alhora, i per rematar-ho, practicava esport agonístic en un equip de volley. Els meus dies començaven de matinada i acabaven molt tard: sí, era un mossegar la vida, corrent a mil per hora. L’esport em va ensenyar a tenir coratge i esperit d’equip.
Després de graduar-me en administració d’empreses, vaig recórrer tot un camí professional, partint de secretària comercial vaig arribar a ser dirigent d’una empresa d’enginyeria que venia plantes químiques a tot el món. Es tractava d’una feina delicada de mediació que podia durar més d’un any, abans de la signatura de contractes. Era l’única dona en un equip d’homes. Tot i que els homes tenen moltes vegades una vida més fàcil, he après a conviure amb els prejudicis i, al mateix temps, obrir-me camí en una indústria tradicionalment masculina. Mentrestant, als 32 anys, la meva vida era un vaivé entre Milà i els nostres clients a la Xina, Indonèsia, Vietnam, Índia, Japó, Thailàndia. Vaig acabar per conèixer les hostesses de les línies més freqüentades. Fins i tot vaig arribar a viure més de dos anys en un d’aquests països; per exemple, a Algèria.
Quines van ser les teves sorpreses més grans en la trobada amb aquests països exòtics?
A Alger, més que la influència francesa m’encantava el desert amb els pobles Kabili i Tuareg, un mix de cultures diferents, tant de les africanes com de les europees. Sorprenentment, em vaig adonar que els musulmans moderats tractaven les dones amb gran respecte i, a l’Alger, els dissabtes els homes es dedicaven a les dones. Jo tractava de respectar la seva cultura vestint-me amb modèstia, recollint la meva abundant cabellera vermellosa amb una trena i evitant caminar sola a la nit. Vaig poder comprovar que una cosa són els règims i una altra cosa molt diferents són les persones, com els amables iranians o els sociables sirians. No es pot etiquetar de “retardats” o “incivils” categories senceres de persones o països.
(Ja, com que a Itàlia som tan evolucionats, on gairebé cada tres dies una dona és assassinada, per exemple. Ndr.)
A Damasc, podia prendre te mentre mantenia llargues converses amb els comerciants de tapissos, els quals em parlaven de les seves famílies; a la Xina, malgrat les dificultats lingüístiques, les manicures de les províncies m’acollien afectuosament. Quan encara no hi havia molts turistes i jo era una jove alta de gairebé metre i vuitanta cm., les dones xineses de vegades acariciaven la meva estranya cabellera arrissada per delectar-se al tacte o miraven sorpreses els meus ulls verds, les meves pigues, el meu nas més gran que el seu. La Xina s’havia obert al món des de feia uns anys però circulaven encara en bici persones vestides amb jaquetes blaves encoixinades, als restaurants de pobles remots podies topar amb algun escorpí sota la teva cadira o flotant a la sopa de tortuga fumejant del teu plat, i també topar-te amb algun altre misteriós ingredient que era millor no investigar. Ara, com sabem, la Xina ha esdevingut una potència global, arribant a moltes àrees de la nostra vida quotidiana.
Vas aconseguir conciliar aquesta vida d’alt quilometratge, amb relacions afectives duradores?
Només en part, i no necessàriament per la meva feina. Hi ha homes que viatgen molt per feina i tenen família. També hi ha dones, jo entre elles, que no senten la necessitat de ser mares (ara ho poden expressar) i aposten per estils de vida diferents més enllà de ser dona i mare. De vegades, conversant a la Xina o a Thailàndia amb algunes dones, si els deia que no estava casada i no tenia canalla, es posaven una mà sobre el cor, per expressar la seva compassió. A moltes cultures, la família representa encara una mena de garantia de supervivència per al futur, a la nostra hi ha hagut canvis només des de fa un parell de generacions. Les nostres àvies passaven la vida procreant i criant turmes d’infants, i no els preguntaven si eren felices.
Com tot ésser humà, al llarg de la vida he passat per situacions doloroses, com la pèrdua del meu pare o d’un amor que em va trencar el cor. En canvi, vaig trobar joia, molta joia, descobrint altres facetes de l’amor: l’amabilitat gratuïta, per exemple. La compassió i l’empatia són llenguatges universals que vaig trobar moltes vegades. No puc oblidar quan em vaig quedar bloquejada en un hotelet d’Asmara, en un viatge de treball a Eritrea, sola amb febre alta: el personal de servei, homes i dones, es preocupaven per mi, em portaven cada dia suc de taronja, i quan vaig poder aixecar-me em van preparar lasanya! Sí, un episodi darrere l’altre, un viatge darrere l’altre, van crear dins meu la ferma convicció que tenim molt per compartir com a éssers humans, malgrat haver crescut en cultures molt diferents. Cada viatge ens pot fer més oberts i compassius.
Quines són les experiències més insòlites o dramàtiques?
Durant alguns dies vaig conviure amb els Boschimans, habitants del desert del Khalahari, a Botswana, que ens van mostrar com trobar sota la sorra aigua o arrels comestibles. Eren homes i dones de mirada calmada i profunda en l’aparent no res del seu món però amb una relació forta amb la natura molt diferent del nostre model de vida plastificat, en el qual molts nens mai no han vist un pollastre viu.
He reconegut a la humanitat i la natura dues fonts de descobriments inesgotables. Així, després d’uns trenta anys de viatges de treball, de vegades frenètics i esgotadors, i altres viatges personals, vaig decidir fer del viatge un estil de vida, d’exploració i coneixement. Durant dos anys vaig estar vivint a les Maldives, en un vaixell de 30 metres com a instructora de sub. Vaig descobrir que a la natura hi ha un equilibri entre preses i depredadors, sense la crueltat i cobdícia que abracen l’ésser humà.
Les escenes més dramàtiques les vaig veure a Eritrea, en un camp de refugiats/des. Una vista punyent de nens/es sense res, ni aliments ni roba, ni atenció sanitària o educativa. Res de res. I aquelles mares aixecades i dignes, malgrat la seva pobresa extrema. En aquell moment vaig entendre que, malgrat qualsevulla crisi que puguem viure a Europa, el simple fet d’haver nascut en aquest continent ens fa uns privilegiats. Amb molta responsabilitat sobre els destins del món, amb els nostres malbarataments.
Per què, després d’haver interactuat amb tanta gent diversa, t’has orientat cap al continent més despoblat, l’Antàrtida?
Va ser el dia que vaig tenir la ventura de prendre un vaixell que partia d’Ushuaya, Terra del Foc, Argentina, al cel rosat de la mitjanit, cap al misteri del no res de l’Antàrtida. Hi va haver un enamorament total.
Aquesta naturalesa incontaminada em recordava el començament del món, sense el timbaleig dels éssers humans. Em vaig emocionar fins al punt que em queien les llàgrimes. Així, durant dos anys, entre els Estats Units i Dinamarca, em vaig dedicar a estudiar per obtenir la certificació necessària de guia d’expedicions polars. Es tracta d’expedicions amb vaixells de creuer per a un màxim de 200 persones en companyia de biòlegs i altres científics que alerten sobre l’acidificació de l’oceà, l’accelerat fondre’s d’una glacera antàrtica gran com la Florida, la presència de microplàstics, fins i tot als racons més remots. Això és la meva feina, ara. Contemplar les orques, les balenes, les foques durant les seves fantàstiques mogudes, els increïbles pingüins, i explicar-ho per crear més consciència sobre la responsabilitat que tenim per cuidar i preservar l’oceà i les altres meravelles de la terra. Això implica, per altra banda, fer més essencial la nostra vida. Jo vaig eliminar el cotxe, i moltes peces supèrflues a l’armari.
Mentrestant, vaig ser seleccionada per formar part d’un grup de (fins ara) trenta-sis dones científiques i exploradores (entre elles, dues indígenes canadenques) que organitzen expedicions autogestionades a l’Àrtic i l’Antàrtida, buscant sponsors, per difondre coneixements sobre el medi ambient. La líder, Susan Eaton, geòloga, periodista i exploradora canadenca, és considerada una de les 50 persones que a nivell mundial fan la diferència en la lluita contra el canvi climàtic. Em sento orgullosa de col·laborar amb aquestes magnífiques dones, (veure la web en transició “Sea women expeditions”).
Què ha estat el més important que has après fins ara?
Dues idees fortes, res més. N’hi ha una que resumeix la meva filosofia: “A la vida no guanyes, no perds, ni falles ni tens èxit, sinó que aprens i creixes”. Es troba en una poesia dels Purépecha, una cultura precolombina que va existir fa molts segles a Centreamèrica i no es va deixar conquerir pels Atzecas. Tenien una capital amb un nom també poètic, Tzintzuntzan, “el lloc dels col·librís”. I a les meves sisters de totes les edats les animaria a volar més enllà de tot allò conegut, perseguint interessos i passions, treballant de valent per assolir objectius. Podran obrir-se escenaris mai imaginats. Perquè la vida, si aconseguim trencar les nostres barreres interiors, és molt més del què no ens pensem. Després, més i més dones continuaran. I serà una altra cançó.
