foto wikipedia
Aquests dies en què apareixen tants experts de Rosa Novell perquè la van entrevistar un dia, totes les que fa unes setmanes érem Charlie i avui practiquem el condol o la solidaritat a cop de tuit. Avui, que omplim els murs i piulem Rosa Novell com fa uns mesos ho vam fer amb Lauren Bacall.
Avui, no parlaré pas de la Novell des de l’experiència, ni la descripció de totes les seves fites teatrals, sinó tan sols des de la mera especulació ja que qualsevol protagonisme directe em sembla sobrer. Agafar la paraula aquests dies, segons com és irrespectuós i qui se l’estimava de debò, segurament no pot parlar.
Així que especulo a partir d’una memorable escena de l’obra titulada trista i profèticament L’última Trobada al Teatre Romea, com li agradava la Polonesa de Chopin i hi veig, en el seus gests, tota una declaració de principis.
I em pregunto perquè va fer teatre fins el darrer tram del camí. I em sembla trobar la resposta dins el llibre de Maria-Marcè Marçal, En senyal de la pèrdua, on hi ha escrit aquest inoblidable fragment el mateix any que la malaltia se la va endur:
De vegades en aquests darrers temps, no he volgut escriure (…) per una mena de resistència interior: tot això és, és vida, encara que només jo ho experimenti o ho sàpiga en aquest moment. No cal afegir-hi res perquè tingui el seu valor immens de vida, ara i aquí. No sollar-ne la puresa.
Ara, m’adono que escriure, expressar, també es fer la vida: em cal un fil que unifiqui i ordeni, que em doni un eix en aquesta amalgama de pors, eufòries, nervis, esperances boges i desbocades i desesperances no menys mancades de brida – o de barana. Escriure com el fil que unifica allò que és espontàniament caòtic. Una certa disciplina, en fi, que contraresti el món d’ells – dels metges, de les proves, dels resultats, dels diagnòstics amb pretensió de veredicte.
I després recupero les paraules de la Novell, quan va decidir tornar a escena, de com sentia en la seva interpretació una puresa nova, més llum. Com es definia a sí mateixa com una actriu i m’adono que, com escriure, fer teatre també és fer la vida. I que malgrat tothom hagi de morir, n’hi ha que en saben tant que són capaces de donar vida a la vida, afegir més vida al temps fins el darrer tram del camí.
