Leila Mottley va néixer a Oakland (Califòrnia, EEUUA) l’any 2002 i la seva primera novel.la s’ha publicat l’any 2023 a Edicions del Periscopi traduïda al català per Núria Busquet Molist, Criatures nocturnes i en castellà a Plata Editores, amb traducció de Daniel Casado, Entre las sombras de la noche. El títol original de la novel·la, que va estar nominada al Premi Booker 2022, és Nightcrawling, i arrenca amb aquesta dedicatòria: “per a Oakland i les seves noies” que ja ens situa en un lloc i en unes persones, dones joves, dones negres com l’autora i les de les imatges de portada de les edicions catalana i castellana.
Oakland és una ciutat californiana situada a la part oriental de la badia de San Francisco i representa la Califòrnia més intensa, més marginal i complexa socialment, versus la Califòrnia del somni americà sovint narrada al cinema i a la ficció. És on sobreviuen els diferents personatges que des de la primera pàgina va introduint l’autora que arrenca la novel·la amb excrements, burles i riallades: “La piscina és plena de merda de gos i les riallades de la Dee es burlen de nosaltres a trenc d’alba.” Aquesta piscina serà molt present en diferents moments de la colpidora història, una piscina pudent però alhora un espai d’evasió, com si dins de l’aigua l’olor fètida desaparegués i donés lloc a una mena de zona de confort, una possibilitat d’empatia, de riures enmig de tots els carrerons foscos i sense sortida que envolten tots els personatges permanentment. L’aigua com a lloc poètic on entomar tots els cops, on alliberar el dolor momentàniament. Perquè la història no ofereix treva en dibuixar els diferents tipus de violències a les quals fan front les dones en general i en concret les dones com la Kiara, la protagonista, negra i menor d’edat, o com la Leila Mottley, que va començar a escriure el llibre amb 17 anys, fet que impressiona durant tota la lectura i que fa que la veu amb que es narren tots els errors que cometen els personatges, totes les situacions de violència i de risc on es troben, s’expliquin amb una naturalitat i fins i tot una certa fredor que fereix d’una manera especialment punyent perquè sembla com si els fets fossin inevitables, com si es succeïssin les violacions físiques, les violacions de drets i les violències de manera natural i sense poder fer més que anar-les entomant resignadament. La cruesa com s’expliquen les vivències de la Kiara és violenta per si mateixa, perquè ens situa en un punt de vista des del qual ni tan sols t’indignes amb la injustícia ni dramatitzes el dolor, un estat com anestesiat i resignat respecte a la pròpia existència. I tanmateix, hi ha petits moments de felicitat, d’amistat i d’empatia, fins i tot alguns petits plaers, que donen sentit a la vida.
Leila Mottley explica amb lucidesa la pressió continuada per poder pagar el lloguer, per trobar feina del que sigui -més que feina, ingressos-, per tenir cura d’un infant, en Trevor, la mare del qual no pot fer-se’n càrrec, i d’un germà immadur i inconsistent, com la major part dels homes de la novel·la. Les vivències en primera persona d’una noia, la Kiara, que encara no és major d’edat per a poder tenir una feina com les que busca inicialment però que ha de fer-se càrrec de la seva manutenció, de sobreviure i de tenir cura del germà, del veí, de la mare, i es troba, la hi condueixen, amb la prostitució com a sortida per a obtenir diners. La manca total de protecció i l’intent de buscar sortides que sempre acaben en una frustració, en dolor físic o moral. I la irrupció de les institucions i les autoritats sempre és per empitjorar les coses, per causar més danys.
Segons dades oficials la taxa de pobresa als Estats Units d’Amèrica per a l’any 2022 era de l’11,5% de la població i això equival a 37, 9 milions de persones (amb citeris europeus, aquesta taxa de pobresa seria del 25,5%). La pobresa infantil era del 12,4% l’any 2022. Les dades d’Espanya no són comparables perquè es mesuren de manera diferent, però segons dades oficials l’any 2022 el 7,7% de la població espanyola es trobava en situació de carència material i social severa i el 8,7% de la població va arribar a final de mes “amb molta dificultat”. Aquests percentatges esgarrifen si es compten en nombre de persones, que porten vides com les dels personatges de Mottley i que estan sotmeses als diferents tipus de violències i patiments descrits a la novel·la i que m’han recordat una pel·lícula excel·lent de l’any 2017, The Florida Project, dirigida per Sean Baker i escrita per Chris Bergorch que explora aquesta marginalitat també des del punt de vista infantil que, aliè a la capacitat de comprendre la maldat humana, es resisteix buscant un món idíl·lic imaginari i topa amb la brutalitat institucional i amb la cruesa de la realitat.
La novel.la és molt més que una història colpidora, és un retrat de la vida als marges, de la violència i la desesperació de la pobresa, de la marginació social i la discriminació institucional, de passar gana, fred, dolor intens, del masclisme quotidià i del més repugnant, dels abusos, de la prostitució, del racisme. I vols continuar llegint tot i haver de parar de tant en tant a respirar fondo o a plorar; hi ha una força en la història, en l’escriptura, una energia per seguir i per sortir-se’n tan admirables que fan que aquesta lectura t’atrapi.
Al final, als marges socials, no hi ha futur. Hi ha amor, hi ha petits moments de comunió amistosa, però el sistema segueix colpejant igual. Els moments entranyables ajuden a viure però la “merda” de la piscina continua al seu lloc i la de la societat també.
