OPINIÓ
El de Clara Campoamor, Margarita Nelken, Dolores Ibárruri, Tomasa Cuevas, Federica Montseny, Rosario la Dinamitera, Concha Carretero, les Tretze Roses, o el de totes les dones humiliades, vexades, empresonades, executades o a les que els van arrabassar els seus fills acabats de néixer.
En definitiva, la cara i nom de les dones que van construir el règim democràtic nascut el 14 d’abril de 1931 i que van patir la cruel repressió franquista en la seva doble condició de republicanes i dones.
Va ser la Segona República la primera experiència plenament democràtica de la història d’Espanya. En el seu codi fundacional hi havia la transformació radical de la societat que havien rebut, endarrerida i jerarquitzada, caracteritzada per la manca de llibertat i el subdesenvolupament social i econòmic, presa d’ atàvics prejudicis i temorosa del poder que s’exercia arbitràriament per militars, cures i cacics. Trencar amb aquesta societat -la pròpia de l’Espanya de la Restauració, recordeu- i transformar-la en una altra basada en els valors de llibertat, igualtat, solidaritat, responsabilitat i compromís cívic va ser la vocació amb què va néixer el nou Estat; dotat aviat d’una Constitució mitjançant la qual es va implicar als poders públics i a la ciutadania en la consecució d’aquests valors.
Presidien el text constitucional de 1931 el principi d’igualtat davant la llei (art. 2) i la prohibició de privilegi per raó de sexe (art. 25: a més de per altres circumstàncies, com la filiació, la classe social, la riquesa, les idees polítiques o les creences religioses). Això implicava canviar -també d’arrel- la posició que ocupaven les dones en aquesta Espanya patriarcal on la tradicional hegemonia de l’home es reforçava per la jerarquia de l’Església catòlica. Per dur a terme aquest canvi, la República i la seva Constitució, d’una banda, va convertir a les dones en ciutadanes, titulars de drets civils, polítics i socials; i, de l’altra, es van treure a l’esfera pública qüestions que fins llavors havien pertangut en l’àmbit privat, com ara les relacions entre els cònjuges en el matrimoni, la família i, fins i tot, el treball domèstic. És a dir, les i els republicans van ampliar no només drets, sinó també espais protegits pels drets.
A ningú se li escapa l’impacte real d’aquestes mesures, ni la dificultat de la posada en marxa i extensió. L’aferrissat debat que es va sostenir en les Corts constituents sobre el vot femení n’és un exemple. Davant els seus opositors, la Constitució del 31 va consagrar finalment la igualtat de drets electorals per a la ciutadania de tots dos sexes (arts. 36 i 53), així com l’accés de totes les persones a les ocupacions i càrrecs públics segons el seu mèrit i capacitat (art. 40).
Com a resultat d’aquestes previsions constitucionals, les dones van votar per primera vegada a Espanya en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933. Que aquesta data no mereixi avui la consideració de dia festiu a l’Estat espanyol és una bona prova de les polítiques de silenci imposades per la Transició i del consegüent dèficit en cultura democràtica i de drets humans que arrossega la societat espanyola.
El reconeixement de drets a les dones no es va limitar a l’esfera electoral i política. Així, el principi d’igualtat es va estendre a altres espais com el matrimoni i la família (art. 43), el que va suposar la constitucionalització d’esferes reservades tradicionalment al Dret canònic o bé directament a l’arbitri i voluntat de l’home. Per primera vegada en la història d’Espanya es va reconèixer el matrimoni civil amb plena igualtat de drets per a tots dos sexes i el divorci per mutu acord o a petició de qualsevol dels cònjuges, amb al·legació en aquest últim cas de justa causa. La llei reguladora del divorci es va aprovar al març de 1932.
En aquest sentit, el delicte d’adulteri -aplicable històricament només a la dona- es va excloure del Codi penal republicà. Més tard, el 1936, la Generalitat va aprovar un decret pel qual es legalitzava l’avortament i s’adoptaven mesures dirigides a garantir la lliure decisió, els drets i la salut de la dona. Va ser el decret més avançat sobre aquesta matèria a Europa. Sent Federica Montseny ministra de Sanitat va preparar un projecte de llei per estendre l’avortament a tot el territori estatal, però la curta durada del seu mandat va impedir que fos endavant.
Així mateix, la família va deixar de ser espai privat i patrimoni exclusiu de l’home, passant a ser objecte de protecció especial per part de l’Estat. Així, la Constitució republicana va establir el deure de l’Estat de vetllar perquè els pares complissin els seus deures envers els seus fills. I de tots els seus fills per igual, haguessin nascut dins o fora del matrimoni. La República va voler acabar amb la categoria dels “fills il·legítims” i, en conseqüència, amb la discriminació que aquests patien amb respecte als nascuts dins del matrimoni. Per reforçar aquesta igualtat de drets, es va constitucionalitzar també l’obligació dels poders públics d’investigar la paternitat.
Els avenços es van estendre a l’àmbit laboral, en el qual es va pretendre que les dones s’integressin amb plena normalitat. Des dels primers mesos de la República es van dictar mesures legals dirigides a protegir el treball de la dona. Mentre que al maig de 1931 es va garantir l’assistència sanitària a les treballadores i es va establir una assegurança obligatòria de protecció de maternitat, al desembre d’aquest mateix any es van declarar nul·les les clàusules dels contractes de treball que incloguessin la celebració de matrimoni com a causa de finalització del mateix. De nou, va ser la Generalitat qui més va avançar en aquest àmbit: la llei catalana sobre la capacitat jurídica de la dona i els cònjuges de juny de 1934 va suprimir per complet la necessitat de “llicència marital” perquè aquella la pogués contractar.
Tots aquests drets i avenços es van veure tallats en sec amb el cop d’Estat, que de la mà de l’Església va imposar la moral catòlica a sang i foc. La dictadura va donar satisfacció a les principals obsessions de la jerarquia eclesiàstica: la prohibició de l’ avortament i el divorci; la penalització de l’adulteri (comés per la dona, és clar); i , per descomptat, el retorn a la tradicional societat patriarcal i consegüent submissió de la dona al marit. Encara avui patim les conseqüències dels quaranta tenebrosos anys de dictadura … i dels més de trenta-cinc del règim actual, incapaç d’abordar polítiques de gènere que contribueixin a revertir completament l’herència del franquisme.
Hi ha moltes raons per rememorar la Segona República. Però el 14 d’abril, vull recordar la seva valentia a l’hora de proclamar la igualtat de gènere i, sobretot, de les dones que ho van fer possible. El seu nom no quedarà esborrat de la història i el seu exemple ens farà més forts en la lluita per la Tercera.
*Publicado en lamarea.com
