Entrevista a Elena Masó, autora del llibre
Ja és al carrer el llibre Les dones d’Esquerra 1939-1979. Memòria i testimonis, d’ Elena Masó, editat per la Fundació Josep Irla. L’obra recull les memòries i vivències de militants i simpatitzants d’Esquerra durant l’època de l’exili, la dictadura franquista, la clandestinitat i la transició democràtica. L’autora ens mosta la repressió generalitzada que van patir les dones polítiques,escriptores i comunicadores sota el franquisme i l’important paper que han tingut, tan invisibilitzat, pel periodisme i per la historiografia durant la transició.
Elena Masó, llicenciada en història i periodista, continua així la tasca de recuperació de la memòria de les dones d’Esquerra iniciada per la historiadora Maria Dolors Ivern en l’obra Les dones d’Esquerra. 1931-1939 i fa, per tant, una nova aportaciò a la historiografia catalana des de la visió de gènere davant l’androcentrisme dominant també en aquesta matèria.
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre? L’any 2007, la llavors secretària nacional de la Dona d’ ERC, Carme Porta, va encarregar a la historiadora Dolors Ivern, una sèrie de biografies de les dones que havien tingut un paper rellevant durant l’ etapa republicana. Més endavant, ja amb Ester Alberich al capdavant de la Secretaria Nacional, varem constatar que el rastre vital de moltes d’aquestes dones “desapareixia” literalment després de la guerra, fins el punt que d’alguna d’elles, -com Nativitat Yarza, primera alcaldessa democràtica de Catalunya i , per extensió, de tot l’ Estat-, no en sabíem del cert ni on ni quan va morir. Em van encarregar rescatar aquesta memòria i també la de les dones que varen treballar per la continuació del partit durant l’ exili, la clandestinitat i la represa democràtica.
Quines dificultats hi ha en les tasques de recerca de la memòria històrica de les dones? En general, la recerca sobre la història de les dones té la dificultat afegida que la majoria no han deixat textos ni epistolars ni memorialístics. Fins i tot hi ha casos en què aquest material s’ha destruït a la mort de la dona perquè no se li dona importància: “paperots de l’ àvia!”, diuen. En el cas d’ algunes de les dones estudiades com, per exemple, Aurora Bertrana, Maria Teresa Gibert o Rosa Maria Arquimbau, el material literari existeix però ha esta ignorat o qualificat de literatura “menor”, condemnant l’opinió d’ aquestes dones a l’oblit. Per sort, algunes investigadores de la literatura estan rescatant aquest material.
Què en pensa dels sabers, tasques i valors d’aquestes dones? Quina valoració en fem des de l’actualitat?Crec, sincerament, que aquestes dones són l’ exponent més clar dels avenços democràtics que es varen aconseguir durant l’etapa republicana . Moltes havien passat prèviament pels cursos de la tradició més conservadora que havia impulsat Francesca Bonnemaison, però, en una evolució natural, varen superar aquell punt de vista més paternalista, conquerint espais que fins llavors els hi havien estat vedats com el del protagonisme polític, especialment en l’ àmbit local. Les dones de la república representaven la modernitat, per això el franquisme va ésser tan dur amb elles.
