Escrit per María Inés Alvarado* Diario Digital Femenino
El terme no és nou, però des de fa poc comença a ser tingut en compte com una conducta que ha de ser frenada.
Sharenting, paraula anglesa que prové de la unió de les paraules share (compartir) i parenting (parentalitat), fa referència a la pràctica que fan les persones adultes de compartir fotos de les seves filles i fills a internet i les xarxes socials. En castellà se la pot traduir com a sobreexposició i de la mà del creixement exponencial de les xarxes socials, aquesta conducta es torna cada cop més invasiva.
Cada bebè que neix comença a gestar la seva empremta digital des de la primera foto que li fan i els seus progenitors pugen a les xarxes. D’aquesta manera, comencen un camí carregat de riscos que aquestes pràctiques suposen sense que hi hagi una consciència real per part de les persones adultes. No només es va desenvolupant l’empremta digital que li permetrà tenir un rastre en el recorregut com a usuari d’internet, sinó que les publicacions poden transformar-se en material per a xarxes de pornografia infantil, promoure el grooming, el ciberassetjament, el ciberbullying i el robatori d’identitat o de dades personals.
La fundadora i directora de l’organització civil Chicos.net, Marcela Czarny, explica que, “si bé les xarxes serveixen per apropar la gent, comunicar-se i expressar-se, vénen acompanyades de problemes encoberts”. Per afegir després que, “el que es puja a internet ja no és de ningú”, per la qual cosa cal prendre consciència sobre l’empremta digital atès que, quan les imatges dels fills són compartides en xarxes, ja deixen de tenir propietat i es perd el control sobre elles.
A l’article acadèmic de la Doctora en Ciències Jurídiques i en Ciències de l’Educació Bibiana Nieto, anomenat El sharenting i els drets personalíssims del nen a Argentina, s’analitzen i comparteixen les conseqüències de compartir informació i imatges de fills i filles en xarxes socials, que poden anar des del segrest digital o robatori d’identitat, fins a la pedofília, passant per riscos emocionals que posen en risc els drets personalíssims de les criatures, com ara la intimitat, la imatge i l’honor, a més de vulnerar el dret a la identitat i a la integritat personal, atès que en pujar imatges a Internet, es perd el control sobre aquestes fotos i dades, persistint el potencial perill de quedar per sempre a la web.
Com qualsevol altre tema de vulneració de drets, aquest també es pot abordar i ha de ser abordat des de l’ESI. A la publicació Shareting i ESI: ho vas pensar alguna vegada?, de l’ONG Faro Digital es promou pensar el tema des del consentiment, tenint en compte justament que la representació en imatges del propi cos forma part també de la cura i respecte que cada persona fa sobre la seva si mateixa. “Compartir secrets, intimitats, imatges íntimes o moments privats és no respectar els drets de les infàncies, els quals han de poder decidir”, afegeix l’informe per després explicar que “a partir de l’adolescència la difusió no consentida d’imatges íntimes és una de les principals violències de gènere experimentades per les adolescències”. Generar instàncies de diàleg entre l’escola i les famílies, en el marc de l’ESI, és una instància per ajudar a prendre consciència sobre aquests actes que prevenen danys no desitjats ni buscats.
No compartir fotos de forma sistemàtica, sinó de manera esporàdica.
Configurar la privadesa del compte per evitar que la informació arribi a persones desconegudes.A mesura que creixen, dialogar sobre l’ús que es fa d’aquestes fotos i explicar els riscos que es corren si no es tenen en compte les mesures de seguretat.
Respectar el dret a la intimitat i consensuar sobre els desitjos de publicar o no imatges on apareguin.
La Fundació ANAR, ajuda a nenes, nens i adolescents en risc, també té una guia titulada Per un sharenting responsable amb una sèrie de consells per protegir fills i filles a internet i xarxes socials, entre els quals figuren, per exemple:
Demanar permís a fills i filles sobre allò que volen o no que els seus progenitors pugin a xarxes socials i així poder «censurar» aquelles imatges que no vulguin que siguin compartides.
Llegir i entendre les polítiques de privadesa de les xarxes socials a les quals pugen les fotografies.
Pensar en el futur i com es podran sentir quan vegin fotos que no van triar pujar quan eren menors.
Compartir la informació sota l’anonimat i pixelar les cares de fills i filles menors per respectar la seva privadesa.
Les xarxes socials no són espai per a menors d’edat, per tant, la lluita per la privadesa infantil i les conseqüències d’una identitat digital forjada sense consentiment hauria de ser una responsabilitat compartida per tots els sectors que protegeixen les criatures.
(*) Docent, comunicadora. Codirectora de L’ESI en joc.
Columnista de Diari Digital Femenino – D’ESI Sí Es Parla
