OPINIÓ
L’Organització de les Nacions Unides s’ha reunit a partir del 25 de setembre a Nova York amb 80 líders mundials per veure com es resoldrà el desenvolupament en els propers 15 anys.
El món se’ls cau al damunt, la pobresa i la violència són dos aspectes que han de temperar, a més, també, el de la democràcia que escasseja.
El que es va fer, aquests dies, va ser organitzar al costat de la reunió o assemblea general, el que es va anomenar Cimera sobre la Igualtat de Gènerei Apoderament de la Dona. El president Enrique Peña Nieto va delinear 3 accions, molt clares totes elles, però va oblidar parlar de violència de gènere.
Per descomptat que el mandatari tampoc va parlar de la inseguretat i la impunitat, però si que va enviar un missatge al seu gabinet: que els secretaris i secretàries d’estat han de encapçalar el Sistema Nacional d’Igualtat entre Dones i Homes, cosa que naturalment no és nova. Així ho diu la Llei, el que crida l’atenció és que suggereixi que han de ser aquí, en aquest sistema, participant-hi persones en llocs secundaris, sense capacitat de presa de decisions i cap secretari /a d’estat ha baixat correctament la informació a les i els servidors públics.
Val dir que la igualtat hauria d’elevar-se a nivell ministerial. Vol dir això, què hi haurà una Secretaria de Igualtat? o només són paraules. L’important és prendre-li nota a Peña Nieto. Ara cal vigilar els seus secretaris. Ja els va enviar aquest missatge, però és clar, encara falta una societat que ho reclami constantment, sistemàticament, i el personal responsable que faci valer aquest mandat. Si és de debò, és clar.
Una segona cosa, crida l’atenció en el món masclista on vivim i es tracta de certa assessoria a Peña Nieto, quan assenyala que es promourà major corresponsabilitat entre homes i dones per millorar la distribució de la càrrega del treball a la llar. És a dir, deu estar pensant en un nou Codi Familiar, en fer efectives algunes recomanacions que tenen 40 anys, i que ara s’ha posat en marxa: una política que es diu Economia de la Cura.
És veritat que hi ha una enorme càrrega que pesa a l’esquena de les dones. En els meus temps quan es va descobrir allò que Isabel Larguía va definir com Treball Invisible, va ser clar des de llavors que aquest treball gratuït de les dones per tenir cura de les altres i als altres, sosté en bona part al sistema capitalista, però, és clar, també ho distorsiona. Ara bé, què es vol dir en la proposta de Peña? davant 80 líders mundials.
I la tercera línia de treball, com diuen els comunicats oficials de l’ONU, es tracta de compromisos dels caps d’Estat que han de ser mesurables. Aquesta es refereix a intensificar accions per prevenir l’embaràs entre adolescents i la mortalitat materna.
El primer assumpte és una estratègia nacional que ha d’operar en moltes dependències i que passa per una acció anti-conservadora sobre la vida sexual i reproductiva; reconèixer la violència sexual contra nenes i dones i instal·lar veritables programes d’educació sexual.
La de la mortalitat materna, reconeguda en temps de Manuel Àvila Camacho, quan es van crear els primers comitès d’seguimiento, és un antic i punyent problema lligat a l’avortament clandestí, la pobresa alimentària (la preclància) i per descomptat a un sistema de salut que no arriba als llocs més allunyats ni a les poblacions més pobres. És una ofensa que les dones morin de part en 2015.
No sabem el rumb d’aquests compromisos. El que sí és veritat és que caldria donar-los seguiment i posar èmfasi en la urgent necessitat d’altres compromisos substantius. Sí a la igualtat, si, com aquí va dir: “l’empoderament de les dones enriqueix i dóna solidesa al nostre actuar en favor de les grans causes de la humanitat”, i és clar que és veritat. Però no és suficient, perquè volem centenars de diputades sense consciència de gènere i les lídereses fan el que poden i no ho aconsegueixen.
Tant és així que la incorporació de la igualtat de gènere com a eix rector de l’Agenda de desenvolupament per a 2030, ens parla que han passat 40 anys des que es va signar això el 1975, durant la primera Conferència Mundial de la Dona celebrada a Mèxic, època de canvis substantius en les lleis, en la Constitució la igualtat es va posar en l’Article 4t, i encara hi ha preguntes de líders, advocats molt democràtics i dirigents molt avançats, sobre si les dones tenen o no capacitats i també es pregunten què passarà si no són a casa. Doncs ja els hi va dir Peña, toca repartir-se la tasca domèstica.
Malauradament la realitat és una altra. No té un sol camí, però valdria la pena seguir els que hem traçat, dic, hem, les organitzacions de dones i els espais de treball expert com es diu.
Tant de bo que es faci seguiment d’aquests compromisos. I reclams per no parlar del major flagell, que no és com s’ha volgut políticament tancar en l’homicidi de dones, sinó tot el procés de violència contra les dones que causa la mort d’algunes. Necessitem no un pompós sistema d’igualtat, sinó un sistema de prevenció, atenció i eradicació de la violència amb compromisos concrets: on els Secretaris d’Estat el comprenguin, que no ho comprenen, i on els Governadors actuïn i ho facin bé i on calgui, els quantiosos recursos que reben de la Federació. I ara pla, recursos que ara es retallaran dolorosa i injustament.
Necessitem alguna cosa més. Una responsabilitat real perquè en els llocs administratius i operatius, hi hagi persones amb pensament progressista i de gènere. És urgent no improvisar i posar els diners en capacitar l’incapacitable. Això és per a totes les persones involucrades en la política de Gènere, de la Federació al Municipi. No oblidar que la tecnocràcia de gènere, actuant només per dalt i sense esperit és una simulació poc ètica. Ja ho veurem.
