OPINIÓ
Fa uns dies rebia la notícia del cessament d’una amiga, una companya en aquesta difícil tasca que és la lluita contra la violència masclista. I, encara que estava anunciat des del mateix moment que el PP va aparèixer per la seua oficina, va ser un moment dolorós. Una dona concienciada, implicada, feminista, de menys en un lloc de treball estratègic contra la violència de gènere, quan tanta falta en fan.
Sí, un moment molt trist i que inevitablement va portar les llàgrimes als meus ulls quan, al parlar amb ella per telèfon, em va recordar com ens vam conèixer. Va ser un dia de tants que ens concentràvem contra la violència masclista: havien assassinat una altra dona. Ens abraçarem i les dues compartirem la mateixa tristesa, la mateixa pena i angoixa que sent ara. La mateixa ràbia, impotència, solitud.
Hui escric aquestes línies i tinc davant el meu company, treballant en el seu ordinador. Em mira de fit a fit i no diu res. Respecta el meu silenci, les meues llàgrimes. Sap perquè em sent així i se sent impotent. Compartim el mateix odi als masclistes, la mateixa indignació davant la societat que calla, els mitjans que invisibilizen o trivialitzen sobre els assassinats de dones. La decepció davant una justícia que permet que un individu amb condemna per violència de gènere tinga règim de visites d’una menor, d’una xiqueta de sis anys que ha acabat morta a les seues mans. Un bèstia que ha preferit assassinar-la abans que retornar-la a la seua mare.
Sé que hem pensat el mateix. Les nostres amigues que estan en la mateixa situació. Pare maltractador amb accés a les criatures, que queden desprotegides, fora dels punts de trobada. El meu company calla i em mira. Què mès podem dir? Ahir intentava parlar-me de Feijóo i jo només podia parlar de l’assassí del Campillo. Estic farta, cansada. I em diuen que he de seguir, que la meua veu ha de seguir escoltant-se.
Som poques les persones que ens indignem amb la violència masclista? No ho crec, però no som les suficients. I jo, que no sóc important, sé que hi ha persones que estaran pendents de les meues paraules. Pense en què més podem dir. El masclisme continua matant, la societat passa d’aquest fet com si fora el més normal del món que en un cap de setmana siguen assassinades tres dones, que duguem 1.221 dones assassinades des de 1995.
Hi ha manifestacions d’indignats, marees de diferents colors, plataformes diverses contra injustícies vàries. Jo done suport a totes. L’educació, la sanitat, les persones amb diversitats funcionals, el dret a l’habitatge, al treball, a l’assistència… Tanmateix, m’adone que ningú, excepte els meus contactes feministes, comenta i comparteix notícies i comentaris sobre violència masclista. No ho entenc. És que són coses incompatibles? O no tenen la mateixa importància? Interessa parlar de la corrupció, de les retallades en sanitat, de les plantilles en educació, de la dació en pagament, però no mereix unes línies l’assassinat de dones dia sí i l’altre també?
El masclisme mata, què més podem dir? Que isquem massivament als carrers, que ens indignem, que diguem que ja n’hi ha prou de violència, d’agressions.
Que exigim al govern mesures contundents. Que no ens posem benes en els ulls, perquè mentre hi haja maltractadors que ens neguen a les dones el nostre dret a un món sense violència, no hi ha democràcia, ni vida, ni res. Almenys així em sent jo i sé que no estic sola.
Què més podem dir? Prou de terrorisme masclista!
