“Vaig entrar a El Periódico l’any 1998. He treballat molt a Madrid, com a redactor en cap de política i, més endavant, com a cap de la delegació. Sí, conec la gent d’aquest diari.” El març del 2009, vostè havia acceptat la direcció adjunta del diari El País, responsable de l’edició de Catalunya i en menys d’un any deixa aquest càrrec i torna al seu antic diari. “Aquest va ser el moment més complicat”, ens diu. “Feia menys d’un any que havia acceptat la direcció adjunta d’El País. Era feina a Barcelona i molta feina a Madrid al costat del director. Era un mal tràngol haver de dir que marxava. He de dir que em van posar les coses fàcils. Ho van entendre. Així que quan vaig tornar a El Periódico havia tingut temps de pensar què volia. Vaig tenir temps de fer els deures.” El dimarts 16 de febrer va entrar a la redacció del diari al carrer de Consell de Cent de Barcelona, però aquesta vegada hi va entrar com a director.
Com recorda el seu primer dia com a director?
Vaig arribar al diari cap a les deu del matí. Vaig entrar al despatx del director sortint, en Rafael Nadal, i vaig baixar a saludar la redacció personalment. Després de l’acte institucional amb discursos dels directors, el que sortia i el que entrava, a dos quarts de dues, vàrem fer la reunió d’arrencada en què decidim la portada. Res d’especial.
Diu que va tenir temps de fer els deures. Quins deures portava fets?
Em refereixo a com volia que fos el diari i l’ambient de treball. Més que amb coses concretes, arribes amb uns principis. Per exemple, volia fomentar la deliberació informal. No tot s’ha de resoldre sempre amb reunions. D’altra banda, per a mi és important que la gent pugui dir què pensa. Necessites sentir veus discrepants. Fins i tot, vaig fer alguna proposta eixelebrada per veure què en deien, i van reaccionar.
La Defensora de la Igualtat va ser un dels deures que també portava? Com va sorgir la proposta de la Defensora de la Igualtat?
Tu pots dir: “Vull que la visió de gènere estigui al codi genètic d’aquest diari”, però –i ara parlaré en termes econòmics– has de fer arribar el missatge al mercat. Una de les primeres dades que vaig demanar en arribar aquí va ser que em diguessin com anem de lectores. Tenim un percentatge de lectores una mica inferior que altres diaris. En canvi, al metro, veus més dones llegint que homes. Així que em plantejo quin missatge podem llançar al mercat, i també a gent que treballa al diari.
En els darrers anys, altres diaris han creat defensors o defensores dels lectors. Vostè ha optat per una Defensora de la Igualtat.
La figura de la Defensora de la Igualtat no és equiparable a les figures de Defensors del Lector. La proposta que li vaig fer a l’Eva Peruga té un vessant. D’una banda, vetllar perquè hi hagi elements que no entraven en l’agenda del diari i que hi comencin a entrar. I d’altra banda, el fet de tenir una tribuna on captar la sensibilitat de les lectures i els lectors. Hi ha un món femení, actiu, independent, com el que representeu vosaltres, que jo vull escoltar. Necessitav algú que fés aquesta funció i és l’Eva qui la fa.
La darrera entrada, abans de les vacances d’estiu, del Bloc que la Defensora de la Igualtat té a Internet llegim: “En aquest diari, com a la resta de mitjans, la relaxació general respecte als criteris de gènere en el tracte i la selecció dels temes tenen un origen clar: la creença majoritària que ja hi ha d’igualtat i que el producte és com és perquè així són les coses”. La Defensora destacava la manca de presència de dones en càrrecs directius i també el fet que hi ha més articles d’opinió signats per homes que no pas per dones.
Ens agradaria saber la seva opinió sobre fets concrets. Un fet. El nombre de dones articulistes en la premsa en general és anecdòtic al costat del nombre d’homes.
És així, i penso que això s’ha de compensar. Per una raó. Aquesta absència influeix en la òptica de gènere. En els pocs mesos que vaig estar com a director adjunt d’El País, responsable de l’edició de Catalunya, hi vaig incorporar signatures femenines. És un pas.
Un altre fet. A la premsa hi ha menys dones que homes en càrrecs de responsabilitat.
Crec que històricament els periodistes que dirigien els diaris pensaven que els càrrecs de màxima dedicació havien de ser homes, perquè les dones s’ocupaven de la família. El món del periodisme imprès, un diari, que és un mitjà en què es tanca molt tard i que fa difícil que pares i mares s’ocupin dels seus fills. Ara bé, són les dones que no accepten càrrecs de responsabilitat perquè volen conciliar vida laboral i familiar o no se’ls proposen perquè pensen que voldran conciliar el treball amb la vida familiar i no l’acceptaran? Aquesta decisió l’ha de prendre la persona, sigui dona o home. No la pot prendre prèviament qui proposa el càrrec, purament per un perjudici.En set mesos al càrrec he fet tres ofertes de càrrec a tres persones. A un home, l’Albert Saez, com a subdirector, i els altres dos, a dues dones: a l’Olga Grau, com a cap d’econòmica, i l’Eva Peruga, com a Defensora de la Igualtat. Tothom va dir que sí.
El Periódico. Divendres, 3 de juliol. En quatre espais del diari s’anuncia una mateixa promoció, un kit de manicura i maquillatge: un requadre a la portada, dues pàgines amb l’anunci i una nota de redacció. Només en un dels anuncis es fa una referència al gènere. “Posa’t guapa”, diu. La nota de redacció fa servir un tractament neutre. Pel que fa a les notícies, en la secció “Coses de la Vida, Gran Barcelona” trobem: “Una dona mor apunyalada per la seva parella”. En la secció “Internacional” apareix: “Les dones japoneses comencen a ascendir en un món laboral regit per una tradició masclista”. Pregunto a Enric Hernàndez:
És això l’efecte “Defensora de la Igualtat”?
Aquest diari no necessitava una censora de la igualtat, no calia, la gent té les idees clares. Calia algú que ajudés a incrementar en l’agenda informativa els temes vinculats a la igualtat, no calia una estricta vigilància dels continguts. La redacció té clar que s’han de tocar i tocar bé de manera inercial. La notícia de les dones treballadores al Japó va ser un tema proposat per la Defensora de la Igualtat o va ser la cap d’economia que el va triar? L’important és que s’està convertint en un cercle força virtuós.
Un dels debats pel que fa a la premsa gira al voltant dels anuncis de contactes. El Govern Central ha fet pública la seva voluntat de prohibir els anuncis de contactes als diaris. Quina és la seva posició davant aquesta proposta?
El que se’ns demana: “Aneu vosaltres per davant, que nosaltres ja farem”. He parlat molt d’aquest tema al Ministeri d’Igualtat. El legislador ens ve a dir: “Jo no vull legislar ara sobre la prostitució”, com, per cert, va proposar la consellera de Justícia, Montserrat Tura. Per legislar no estic dient ni prohibir-la ni autoritzar-la. Parlo de regular-la. Ho repeteixo. Se’ns diu: “Us prohibim la publicitat de contactes i després ja veurem si nosaltres legislem o no”. És clar que es pot prohibir la publicitat d’alcohol als diaris, i no prohibir l’alcohol. Sigui el que sigui ho acatarem, però crec que cal un debat una mica més ampli. Què fem amb aquesta activitat? Li donem una cobertura? Li donem una cobertura jurídica o no? Aquest debat, les administracions, els partits, tendeixen a defugir-lo. En canvi, insten a l’Administració central a la prohibició o a la retirada dels anuncis.
És compatible dur a terme polítiques de gènere i publicar anuncis de contactes?
No és una font d’ingressos que entusiasmi. A la premsa ens agradaria tenir un mix publicitari que ens permetés excloure aquests anuncis. Crec que aquests anuncis acabaran desapareixent de la premsa, sigui per imposició legal o sigui per qüestions ètiques, que tenen sentit, però m’agradaria que qui legisla també compleixi la seva part.
Per acabar, ha fet alguna aportació personal al despatx que ocupa? Hi ha penjat algun quadre? Alguna fotografia?
No, no hi he portat res. Sóc nòmada. No personalitzo massa els llocs de feina. Aspiro a estar aquí molt de temps, però sé que el meu lloc és passatger. No m’agrada decorar molt els espais amb coses personals.
A la taula del despatx d’Enric Hernàndez hi ha un tablet! L’agafa. “L’estic utilitzant per pensar com ha de ser el futur del diari.” El connecta. “Aquest és un dels suports on hi ha el costum de pagar per continguts. I això, a nosaltres, que som productors de continguts, ens fa tilín”. Ens mostra la seva última descoberta: un web d’agregació de continguts en format vídeo. “Jo faig continguts que m’empaqueten tercers, se’n beneficien i no ho puc evitar. I si jo també empaqueto continguts i em converteixo…”. Però aquest és un altre tema.
En el seu darrer post, abans de les vacances d’estiu, la Defensora de la Igualtat anotava: “A l’espera del miracle,… tornarà al setembre”. Ha tornat i ens va prometre que parlaria amb La Independent.
Jaume Abadal, periodiste
.
