Quan siguis vella
Quan siguis vella i grisa i t’endormisquis
davant la llar encesa, pren aquest llibre,
llegeix-lo a poc a poc i somia en l’esguard dolç
i les ombres fondes que abans tenien els teus ulls.
Quants van estimar els teus moments de gràcia feliç
i amb amor fals o vertader la teva bellesa,
però només un home va estimar la teva ànima peregrina,
va estimar els sofriments que et mutaven el rostre.
I ara, moixa davant les brases lluents,
rumies, entristida, com va fugir l’amor
i vagava sol pels cims de les muntanyes,
i amagava el rostre enmig d’un vel d’estrelles.
When You Are Old. William Butler Yeats (1865-1939)
Els anys han passat en un tres i no res. En un sospir. I en poc temps he perdut familiars i amics. Morts d’amigues que ho eren des que jugàvem a firetes i nines. Morts que van molt més enllà d’un fet natural que cal assumir i ja està. Morts que no he paït encara i que no crec que tingui temps d’arribar a fer-ho. La pèrdua de dues amigues entranyables, en tant poc temps, ha significat una violenta sacsejada; m’ha enfrontat a la seriositat de la vida, al seu prodigi, al seu horror. Perquè arriba una edat que el traspàs dels éssers estimats t’encara a la pròpia pèrdua. Et qüestiona tantes coses.
S’han acabat algunes anades al cine, al teatre, s’han acabat algunes paelles en el jardí i sopars a la llum de les espelmes. S’han acabat les passejades amb les onades benignes del mar cobrint-nos els turmells, converses interminables. S’han acabat algunes de les bicicletades empordaneses. I m’he quedat amb el regust agre a la boca de no haver pogut dir-les com les admirava, com les estimava. La nostra relació era tan natural, tan espontània i afectuosa que pensava que no calia. És avui que em sap greu no haver sentit el frec tebi del seu petó a la meva galta, del meu petó a la seva, de no haver-les dit en una abraçada: «T’estimo».
Nosaltres, les persones grans, hem estat arbres frondosos però les fulles cauen i, a poc a poc, ens hem anat quedant sense la protecció del brancatge espès. I així arribarà un moment que ens trobarem a la intempèrie més descarnada, a la inclemència de les ventoleres, a la severitat del sol que crema sense que puguem aixoplugar-nos enlloc, fins que ens fongui definitivament. El temps tot ho destrueix, tot ho panseix, tot ho desfà, tot ho podreix, tot ho torna pols. Ho torna res. Aquella ombra fresquívola i acollidora que ens brinden la vida de les amistats i familiars estimats es va desfent a pleret amb els vapors corrosius del temps.
No tinc intenció de fer exhibicionisme espiritual, cap mena d’estriptease místic, i tampoc no és pessimisme. Pel que fa a la mort, no tinc res massa més profund a afegir a allò que ja hagi pensat i dit el més mortal dels mortals. Però hi ha qui s’arrecera en l’eternitat, en Déu Nostre Senyor, la qual cosa em sembla una manera vanitosa de guarir-se de la por que pot provocar la pròpia mort. Entre altres coses perquè la dualitat ànima i cos és una creença superada per la Ciència. És clar que avui la Ciència està d’allò més difamada (sobretot a la mateixa Universitat) per un allau de bogeria fanàtica. En qualsevol cas, les criatures humanes que no som creients, cosa que no vol dir mancades d’espiritualitat, ans el contrari, ens quedem sovint a cel descobert, a la serena. Despullades davant el temor, poc o molt, que produeix la proximitat de la dalla.
Els anys passen, sí, i la presència que anuncia la proximitat de la vellesa apareix incansablement, a cops amb cruesa. Ja no són les arrugues, els cabells blancs, les xacres, a vegades petites, a vegades grans, és l’energia del motor que s’acaba. Un motor que cada cop té les bieles més fluixes. Vellesa sense subterfugis, vellesa sense màscares ni volta enrere. Ningú no es pot quedar en règim de perennitat a la Terra i, igual que l’efímera joventut, la vellesa passa volant. Una escala de cargol que cruix sota els peus, un balcó de fusta que fimbra amb vistes a un penya-segat tan vertiginós com inevitable. No fa massa dies va ser el meu aniversari, 73 anys, un aniversari feliç i al mateix temps remogut, confrontada amb el desgast del pas dels anys, tan jove que havia estat, amb tanta energia, amb tant tan tot. La sensació de vellesa m’ha agafat de sorpresa. Cap garantia de perdurabilitat amb salut; cap aval que em garanteixi evitar l’experiència de viure la solitud de la vellesa, de la qual tant se’n parla. De cop, en el meu 73 aniversari, tot em sembla una propina, em sembla que el final m’aguaita a prop, em fita per a veure quan em pot atrapar, encara que no sigui cert, encara que visqui, com visc, una vida saludable.
Per acaba-ho d’adobar, avui dia es parla de la feminització de la vellesa, la qual cosa vol dir que les dones som majoritàries en aquesta etapa de la vida, superem en un 32% als homes en aquest aspecte. Val a dir que la proporció és més accentuada quan més avançada l’edat. Un munt de dones vivint la senectut i la vellesa amb la càrrega dels estereotips negatius pel fet de ser dones i pel fet de ser velles. Estereotips que, no cal dir-ho, intervenen en la comunicació amb el membres de les altres cohorts d’edat. I en aquest aspecte vull trencar una llança a favor de la comunicació inter-generacional, amb les noies joves.
Diuen que la vellesa és l’etapa de la saviesa, el regne de l’experiència, això diuen. Potser sí. També la pinten amb una llum tètrica, no exempta de versemblança, com passa a dos poemes famosos que comparteixen títol, «Quan siguis vella», de Yeats, l’un i de Pierre Ronsard, l’altre. Ambdós descriuen un estat de melangia i desesperació a partir de la imatge del declivi físic i vital de les respectives protagonistes.
En tot cas, a mi em sembla una etapa humiliant. Un tràngol desagradable. Una amenaça constant. Que la visc encarant-la amb positivitat, quin remei, però que a cops em fa sentir ridícula. Per això, les dones grans, confrontades al nostre declivi, ens resguardem entre nosaltres. Creem tertúlies, grups d’amigues. Anem en grup a concerts de música, al teatre, al cine, a fer excursions. Ens protegim. I per això, també, agraïm tant les mostres de respecte de les i els joves (la cultura xinesa de la pietat filial). Les dones (les joves) no tenen massa problemes com sembla que puguin tenir els nois (si no és que hi ha un vincle estret de comunicació i d’afecte, com per exemple, amb els nets) de mostrar-ho obertament, espontàniament. Ho noto sovint en la meva minvada vida social; som dues cohorts d’edat molt allunyades una de l’altra, no hi ha competència de cap mena, les dones grans, en termes generals, no els fem nosa a les joves, som molt diferents en valors, en expectatives, en vivències vitals, elles emprenen un camí, nosaltres ja l’hem recorregut i estem arribant a la meta final, i em trobo que em contemplen afectuosament, que em respecten amb l’afecte de transmissora d’aquella experiència i saviesa de que fruïm, diuen, les persones entrades en la senectut, les persones velles. No em despullen de la meva identitat de persona. Ans el contrari. I jo se’ns dubte aprenc de la seva perspectiva fresca i dinàmica. De la bellesa incommensurable de la seva joventut. Les miro de lluny i internament somric.
El poeta Pierre de Ronsard acaba el seu poema «Quan siguis molt velleta» amb els següents versos:
«No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.»
Carpe diem
