Entrevista a Francina Vila, Regidora de Dona i Drets Civils (l’Ajuntament de Barcelona) (dimecres 7 de març de 2012, 11.30 h)
Ens atenen primer Núria Durany i Gal·la Cortadellas, ambdues molt amables. Ens acompanyen al despatx de la regidora Vila, que es mostra molt cordial. Comença l’entrevista. Fabiola Llanos fa les preguntes i Carmen G. Aragón el quiz final.
Iniciem l’entrevista comentant que Vila (34 anys) porta ja gaire be un any com a regidora.
Quins aspectes positius i negatius destacaria d’aquest temps de gestió, i quins serien els projectes principals de la Regidoria durant aquest any 2012.
FV Fa vuit mesos que estem al govern, però ja són bastants mesos, i el que hem fet ara és anar marcant prioritats i reorganitzant una mica l’estructura de la Regidoria.
Per què? Perquè és una estructura que fusiona dues regidories que hi havia anteriorment, i per tant tenim, per una banda, el programa de dona, però també el programa de drets civils, i tot això doncs s’ha reorganitzat molt internament…
I què heu estat fent, doncs?
I què hem estat fent? Doncs marcant les prioritats. I de cara a aquest proper any ens preocupa especialment la crisi i com afecta a les dones de la nostra ciutat. Per tant, més enllà de seguir prestant els serveis que ja prestem, per exemple, en temes com el de la violència de gènere o per exemple amb el programa d’ABITS (Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual), hi ha tot una vessant de la Regidoria que és més aviat de promoció de noves activitats, i en aquest sentit el que volem fer és centrar-nos en aquesta realitat, que és la de la crisi econòmica. I aquí hem començat una interlocució amb diferents associacions que ja estan treballant en aquesta matèria o també amb altres administracions o altres departaments de l’Ajuntament, com per exemple Barcelona Activa, que també fa una aposta per treballar determinats aspectes de la vida laboral de les dones de la ciutat capacitant-les, oferint formació, etc. Estem treballant en aquesta línia.
Quina es l’agenda d’activitats i d’ofertes de formació, recerca, concursos o premis que la Regidoria té junt amb altres organismes que treballen directament en l’àmbit del govern, com ara l’ICD?
Amb l’ICD ens anem reunint puntualment i anem abordant els diferents programes on nosaltres estem treballam o que volem impulsar, per tal de compartir-los amb elles i veure si podem fer estratègies conjuntes. En el tema de la violència, per exemple, hem de mirar d’anar a una i coordinar-nos. En aquest aspecte s’ha de tenir en compte l’important paper dels cossos de seguretat: la Generalitat té els seus propis cossos, amb un paper molt actiu, i s’ha de veure com es millora tot el procés i s’integra també la policia, sobretot en temes de prevenció i de suport a les víctimes. A mes volem promoure el foment de la capacitació de les dones per tal que siguin emprenedores i es puguin autoocupar, sortida que és una bona alternativa a la situació laboral del país.
“La relació de Catalunya amb l’Estat no és justa”
Veiem que s’han adaptat molt les activitats de la Regidoria a la situació de crisi. Com veu Francina Vila una futura situació després d’aquestes retallades en l’àmbit laboral, després de circumstàncies a les quals la gent encara s’hi està acostumant i amb les quals no hi està d’acord? Com justifica aquest tipus de situacions?
Crec que no haig de justificar cap tipus de política perquè, a més a més, l’Ajuntament de Barcelona no ha aplicat cap política d’aquestes característiques. Vull dir que nosaltres continuem fent el mateix programa, essent el més eficients possible i mirant de no gastar diners innecessàriament en temes que segurament no són substancials. El que hem de fer és mantenir un pinyol dur, que és el del tema social, i la resta, que són temes més de formes, més protocolaris, etcètera, doncs aquí sí que hem d’ajustar-nos amb rigorositat a l’hora de tenir despeses en aquest sentit. Jo veig que la situació del país, com la de la majoria dels països del món, és molt complicada, perquè la crisi és d’una profunditat important, i a més crec que nosaltres estem dins un estat que té uns problemes estructurals greus.
Se’ns exigeix més del que realment tenim, i en aquests moments estem en una situació límit, perquè a Catalunya amb el principi de solidaritat estem aportant molt més que el que aporten algunes regions, i en aquests moments l’aportació que fem al conjunt de l’Estat minva la nostra possibilitat de creixement econòmic, i això no ens ho podem permetre.
A més a més, jo crec que també té uns problemes estructurals de tipus social. És a dir, de vegades em fa la sensació que la societat espanyola en general no és prou responsable o prou rigorosa. Perquè, per exemple, es parla de que tenim un tant per cent d’atur molt elevat, però tothom sap que hi ha un tant per cent d’economia submergida. Es pot entendre que no hi hagi més problemes al carrer perquè aquest tant per cent d’atur realment es cobreix amb economia submergida. Crec que tothom hauria de ser capaç d’actuar amb més rigor, més sinceritat i més transparència.
I els més perjudicats són els col·lectius més vulnerables. L’administració no pot donar resposta, t’intervenen. Per tant, jo crec que és important que tothom sigui conscient de la situació que estem patint. I que més enllà de l’interès personal que puguin tenir determinats col·lectius –que és legítim que expressin el seu rebuig a determinades polítiques que s’emprenen–, jo crec que és un moment de pujar el focus i, apart de mirar el problema personal que tu puguis tenir, tenir una visió més conjunta de la societat, perquè els ajustaments que s’estan plantejant jo crec que no agraden a ningú. Perquè bàsicament són impopulars. I sobretot la classe política, que té tendència a pensar en el mitjà i curt termini, doncs s’ha d’adonar que en aquesta clau els resultats poden ser negatius. Jo crec en aquest cas, per exemple, que el govern de la Generalitat mira més enllà i no mira només el propi interès partidista de les eleccions que hi haurà d’aquí tres anys, sinó que està prenent mesures perquè s’ho creu i considera que si no les prenem estem hipotecant el futur de les nostres filles i fills, netes i nets. Jo crec que tothom ha de ser conscient d’aquesta situació i, en tot cas, plantejar les crítiques o les propostes d’una manera molt constructiva. Crec que no s’hi val només amb sortir al carrer –que és lícit i hi ha un dret i tothom ho pot fer–, sinó que, quan surts al carrer, ha d’anar acompanyat d’unes propostes, d’una voluntat de dialogar i d’arribar a uns acords.
Creu que la crisi afecta a dones i homes per igual? Creu que les dones tenen una capacitat més gran o més reduïda per sortir de la crisi?
El que hem de fer amb la crisi és mirar les xifres. Per això jo crec que el que ens fa falta també en aquest país és tenir més xifres que ens donin la situació econòmica, tant d’homes com de dones, i realment poder-ho comparar per sectors, per àmbits… Clar, què passa aquí? Que, generalment, la diferència salarial és molt més important respecte als homes, per tant, clar, la crisi ens afecta igual [a les dones] però la capacitat de fer-hi front segurament és més gran, perquè ja estem acostumades a estar en una situació més precària, i això fa que t’acomodis més fàcilment. És a dir, la gent que normalment passa més penúries és la que s’adapta més, perquè el que perd no és tant.
Vila continua dient que en aquests moments s’està detectant que les dones pateixen moltes més baixes laborals o bé que s’incrementen les demandes de serveis de salut en relació amb problemes de salut mental. És a dir: la pressió que en aquest moment reben les famílies a Barcelona és molt més important, i qui ho està patint més és la dona, doncs les xifres ens diuen que sempre és la dona qui pateix més totes les qüestions dels àmbits familiar i personal. “Per tant en situació de crisi, encara més, i per tant moltes dones s’ho estan passant molt malament. I aquí es denota un increment de la demanda d’atenció de salut amb problemes de depressions, de molt d’estrès, i segurament ho estem patint més”.
Passem a un tema del què segurament ja estaràs informada pels mitjans, i és que durant aquests tres mesos –no arriba a tres mesos–, tenim ja 6 dones mortes a causa de la violència masclista a Catalunya, xifra bastant elevada comparada amb la de 10 comptabilitzades l’any 2011. Quina opinió té sobre això? Quin creu que és l’origen i quin creu que és el tractament d’aquest tipus de notícies als mitjans de comunicació?
A veure, jo crec que el problema hi ha estat sempre, el que passa és que no sortia a la llum. Ara, gràcies a Déu, surt a la lllum, però el problema més greu és que les dones que pateixen violència, o no són conscients del que estan patint, o no tenen la capacitat o la fortalesa per denunciar aquesta situació.
Perquè, per exemple, l’any passat, de les víctimes mortals que va haver-hi a tot l’Estat, vull dir víctimes de violència de gènere, només havien posat denuncia un 25%; el 75% no havia denunciat aquesta situació. Clar, tots els mecanismes, i aquí a Barcelona tenim el circuit de violència, que jo crec que funciona molt bé, perquè es coordinen tots els agents implicats, deia que, és clar, si no es denuncia no es pot encetar el procés d’ alerta, per exemple, en temes d’allunyament de l’agressor, de protecció de la víctima… Clar, si les dones no tenen la fortalesa o no saben a on es poden dirigir per denunciar aquesta situació, doncs es fa molt complicat fer-hi front.
Per tant, jo crec que el repte que tenim és facilitar al màxim que les dones denunciïn i que siguin conscients de quina és la situació que estan patint. Crec que aquest és el gran repte que tenim.
Tinc la impressió que la violència que es pateix ara és molt més intensa, és a dir, que els nivells de violència són més elevats, perquè socialment hi ha un rebuig unànime contra la violència de gènere, i jo crec que tothom ho ha interioritzat en l’ideari col·lectiu (totes les violències, eh?, però aquesta concretament)s… la gent té molt interioritzat que la tolerància és zero, que no ha d’existir, i es menysprea molt. Llavors, què passa?, que els agressors es senten molt més acorralats. Abans més o menys es feia una ostentació dels homes que pegaven les seves dones, i era una mica com demostrar la virilitat, i per tant, en determinats llocs, que peguessis a la teva dona o que exercicis la violència de gènere no estava mal vist. Al contrari, era un tema positiu. En aquests moments, no és així. I per tant els maltractadors es senten molt més acorralats, inclòs molts d’ells expressen públicament que estan en contra d’aquest tipus de violència, però a casa seva o en el seu àmbit particular actuen diferent i, en sentir-se molt més acorralats, hi ha molt més odi, tenen més odi cap a la seva parella, i per tant les agressions són molt més violentes i això fa que hi hagi més víctimes mortals.
També hi ha una cosa que ens ha cridat l’atenció, com a mitjà de comunicació que som, doncs ja sap que som un mitjà bastant particular- i és que en el tractament informatiu d’algunes notes de premsa institucional, arriben notícies sobre “homicidis” de dones i no d’ “assassinats”, com es feia fins fa poc. S’ha canviat el concepte d’ “assassinat” (mort violenta premeditada i amb traïdoria) a homicidi (mort sense traïdoria i no premeditada). Encara que no hi hagi un judici, totes i tots sabem quina és la causa. Està d’acord amb aquest tipus de canvi de concepte?
No ho sé, vostès són més expertes que jo en temes de comunicació i de mitjans. Clar, la terminologia “homicidi” potser jurídicament és la tipificació que hi ha al codi penal, un delicte d’homicidi. Vull dir que “assassinat” segurament és una paraula menys tècnica.
Preguntada pel seu parer, Vila afegeix: “Jo crec que és bo que s’utilitzi una terminologia que no normalitzi determinades situacions. Si tu fas servir homicidi, que tècnicament deu ser més precís, doncs la paraula no és tan impactant. En canvi, si parles d’assassinat és com molt més sagnant i molt més violent. Per tant, jo crec que tot el que ajudi a cridar l’atenció i a sensibilitzar és important. Llavors, utilitzar una terminologia o una altra, doncs és bo pensar-hi, però no sé si es fa amb una intenció o amb una altra. En tot cas, homicidi és la terminologia jurídica que s’ha de fer servir, i potser en utilitzar aquest terme s’emparen en això.
Passem ara als plans específics pel 2012. Ens podria fer cinc cèntims de les estratègies puntuals de la Regidoria?
El primer repte que tindrem és aprovar un nou pla, un pla que en diem “Pla de Gènere” i que ha d’abordar totes les polítiques per tal de generar igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Per tant, estem treballant per aprovar, el pla d’actuació municipal, i de seguida haurem d’aprovar un nou pla per atendre la població femenina de la nostra ciutat. Això és el més immediat que tenim.
A partir d’aquí, a nosaltres ens preocupa –i això és una punta de llança, i és el que volem treballar i el leitmotiv, els principis, que impregna la Regidoria– que les qüestions de gènere no només són competència de gèneres sinó una problemàtica social, i les han d’assumir tant els homes com les dones. Això què vol dir? Doncs que nosaltres, per exemple, tenim un pla d’igualtat intern de l’Ajuntament que el tenim aprovat, però ara també tenim el repte d’implementar-ho: hem d’arribar a tots els departaments, a totes les àrees de l’Ajuntament. S’ha de fer una feina de formació del personal que tenim a la casa, i això ho estem treballant també. És a dir, si nosaltres demanem o exigim a les empreses i a la societat civil que tinguin uns plans d’igualtat, doncs qui primer ha de fer els deures som nosaltres, i per tant aquest és el repte important que tenim.
Després també iniciarem una campanya de co-responsabilitat en la línia que dèiem de que la co-responsabilitat no té gènere, és a dir, no només hem de parlar de temes de la problemàtica de les dones –que també hi ha espais per fer-ho, eh?, i on només són dones–, sinó que hem d’involucrar la resta de població o no ens en sortirem. I per tant començarem una campanya de corresponsabilitat, i el tret de sortida són els premis que lliurem, els Mª Aurèlia Capmany, amb motiu del 8 de març, i que ja aquest any hem dedicat a la co-responsabilitat. I a partir d’aquí iniciarem una campanya que no només ha de ser mediàtica sinó que també treballarem amb el Consorci d’Educació de Barcelona, amb altres regidories, com ara la Regidoria de Família. Perquè entenem que tot el tema de la conciliació laboral i familiar no només ha de recaure en les dones, sinó que és un concepte de família i d’aquells membres que la composen. Per tant, tota la campanya va molt compartida amb la Regidoria de Família, i treballarem en aquesta línia.
I després, pel que fa a dona-crisi, estem treballant per organitzar una trobada de dones que tinguin idees i que siguin emprenedores, i afavorir l’autoocupació i explicar els recursos que tenim a l’Ajuntament, fer una xarxa de totes les entitats que hi estem treballant el tema de l’emprenedoria i començar a treballar en aquest àmbit.
Vila no s’atura aquí, sinó que continua amb un tema molt pol·lemic, que es el del treball del sexe.
Hi ha un tema important, que és el de la prostitució. L’alcalde Trias té clar que la prostitució és l’esclavatge del s. xxi. Malauradament –la situació és la que és– la majoria de persones que exerceixen la prostitució en aquesta ciutat són dones. També hi ha una prostitució masculina que crec que també l’hem d’abordar, però bàsicament és de dones. I aquí nosaltres tenim una eina que és molt bona, que és l’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual, que és una agència que el que pretén és coordinar totes les polítiques per fer front a aquest fenomen. Llavors, aquí estem treballant coordinadament amb diferents tinències d’alcaldia perquè la guàrdia urbana faci el seu paper, faci complir la normativa, perquè ens centrem en la visió que la majoria de les dones que exerceixen la prostitució són víctimes de la trata de persones, per tant una lluita contra…
Disculpi, però quina seria la temàtica a tractar: el tràfic o el treball del sexe?
Jo crec que a Barcelona ens trobem davant la situació que el marc regulatori espanyol és permissiu, o no il·legalitza aquesta activitat, i en canvi el nostre entorn europeu tendeix a ser restrictiu. Per tant, com que l’Estat espanyol no ho és, allò més normal és que s’instal·li en el nostre país tota una sèrie d’espais on la prostitució s’exerceix d’una manera molt lliure. Llavors, jo crec que a Barcelona tenim un repte important, que és, primer de tot, què fem amb la prostitució al carrer, i aquí jo crec que no hem de ser tolerants. Perquè la prostitució al carrer no està permesa i hem de fer complir les ordanances. I és per tant on nosaltres fem l’ènfasi.
Apart de generar alternatives per a les dones o les persones que estan exercint la prostitució, per tal que puguin formar-se i tenir un altre tipus d’activitat econòmica si ho desitgen, ens centrarem molt en penalitzar i sancionar al client, perquè l’origen de que hi hagi una oferta és que hi ha una demanda.
Per tant, cal lluitar contra això, i també volem obrir un cert debat social, ja que també ens trobem amb què les noves generacions veuen com a normal fer ús dels serveis sexuals, i els joves de la nostra ciutat, els caps de setmana, doncs, com aquell que va a la discoteca o se’n va al cinema o a fer una copa, doncs diuen: “Escolta, per què no fem això?”. I crec que no ho podem promocionar – hem de ser conscients del que està passant i decidir què volem fer com a societat– o és acceptar que els nostres joves entenguin que la manera més fàcil de relacionar-se amb una dona és comprant els seus serveis i dir: “Escolta, mira, com que jo tinc aquestes necessitats o tinc aquestes ganes, doncs pago i m’ho satisfan i és molt més fàcil”.
Entenem que aquí s’estan perpetuant unes relacions de submissió de la dona vers l’home que no creiem que siguin les més bones. Per tant, primer, entomar el tema de la prostitució al carrer, i després veure què fem amb la prostitució en locals i en pisos. Perquè, en aquests moments, tenim xifres que ens diuen que som la tercera ciutat després d’Àmsterdam i després d’Hamburg en oferta sexual.
Amb la diferència que en aquestes ciutat tenen certa regularització del treball del sexe…
–Sí, per tant, aquí és molt fàcil trobar… És a dir, te’n vas a qualsevol fira –o com a mínim passa a moltes fires–, i dins la mateixa maleta dels assistents a un congrés o una fira ja hi troben publicitat. Clar, jo crec que això va lligat a un model també turístic. És a dir, hem de ser referents en prostitució? Vull dir, segurament és un fenomen que no pots eliminar mai, perquè, au!, “és l’ofici més antic del món”, que diu la dita popular. Per tant, mentre hi hagi una demanda i haurà oferta, però sí que hem de decidir si això ho afavorim o fem restriccions, i si realment volem que la nostra gent jove ho visqui com a plena normalitat. Jo crec que aquí és on es troba el punt on entre tothom hem de fer la reflexió, i sobretot lluitar contra la trata. I aquí ens estem coordinant amb els mossos, amb la policia nacional, i hi ha una feina molt important a fer. Si més no, llançar un missatge a les màfies dient que aquí, a Barcelona, no som una ciutat on afavorirem que s’instal·lin i explotin a les persones.
Acaba l’entrevista i passem al quiz. Francina Vila es mostra divertida i alhora encuriosida davant la proposta d’aquest test ràpid, que consisteix en llançar paraules per tal que ella respongui el primer que li vingui a la ment. Vila és amable, concisa i molt sincera. Un cop fet el quiz, ens acomiadem fins la propera.
{youtube width=”500″}2SqE7JwY1pA{/youtube}
