Paqui Perona, mediadora i activista gitana pels drets del seu poble, és la presidenta de l’Associació Veus Gitanes.
Es tracta d’una entitat que lluita contra l’estereotipada representació de les dones gitanes i la seva comunitat.
Com sorgeix Veus gitanes i quins objectius té?
Arran d’un grup de dones tècniques i mediadores, no totes gitanes, que treballàvem en diferents barris i vam començar a debatre sobre quines necessitats teníem els i les gitanes. Vèiem clar que havíem de fomentar la relació amb el nostre poble i, en concret, amb les dones. I a partir d’aquí va néixer un projecte de ràdio online que es va dir “Veus Gitanes”. Vam crear una ràdio en diferents barris i començàrem a treballar amb la idea de crear xarxes de dones i alhora treballar les diferents identitats gitanes, els diferents costums i tradicions diverses que existeixen, i també perquè les nenes gitanes poguessin començar a participar en altres espais no gitanos. Vam començar al barri de la Mina, al Gornal, a un barri de Sabadell i a Gràcia. I la veritat, va ser tot un èxit, ja que les nenes gitanes van començar a interrelacionar-se, a col·laborar en diferents jornades feministes gitanes, van conèixer a diferents activistes i van transcendir més enllà dels seus barris. El projecte va durar un temps fins que, per falta de recursos, vam haver d’abandonar-lo. I el 2010 vam pensar que havia arribat el moment de crear una associació i li vam posar el mateix nom que el projecte de radio, “Veus Gitanes”.
L’objectiu fonamental és treballar projectes pensats des de la necessitat de les pròpies gitanes, ja que fins llavors, gairebé tots els projectes que es realitzaven eren imposats des de fora. Un altre dels objectius era començar a treballar des d’una perspectiva interseccional per a combatre els enfocaments d’assimilació. Els projectes en els quals totes estàvem treballant tenien a veure amb l’educació, l’ocupació, l’accés a l’habitatge i altres temes, també molt necessaris, però pensats des d’un posicionament neoliberal, on converteixen als i les gitanes en mà d’obra, sempre relegades com a última baula de la societat. I davant el fracàs d’aquestes polítiques seguíem segregades del mercat de treball, de l’educació… D’aquí la importància de crear projectes que tinguin en compte la identitat gitana i que incideixin en l’apoderament cultural cosa que no es feia llavors.
Veus Gitanes es defineix com una organització feminista.
Sí, som gitanes de base i el nostre feminisme sorgeix des dels barris on treballem com a mediadores. Reflexionem molt sobre aquest tema i ens negàvem al fet que fos un feminisme imposat, ni hegemònic ni repensat per persones que no estiguin on estem el 90% de les dones gitanes, és a dir, en espais i barris segregats. L’important era fer projectes d’apoderament, i crear debat i anàlisi, des de nosaltres mateixes, per començar a pensar com és el feminisme que volem i des de quina perspectiva. També teníem clar que el nostre feminisme no podia estar separat de la resta del poble gitano. I si som una cultura que té una mirada i treballa des d’una visió comunitària i familiar era incompatible lluitar, com ho havia fet el feminisme hegemònic blanc, des de l’apoderament únic i exclusiu de la dona. Vam reconèixer que no ens volíem emancipar ni de les nostres famílies ni de la nostra comunitat. Que volem avançar i aconseguir la igualtat amb el nostre propi poble i això inclou també als homes. Si pertanys a una minoria on només evoluciona i avança una part, l’altra queda enrere com estripada. I no volem infringir o trencar una cultura que portem transmetent, conservant i evolucionant durant mil anys.
Per tant, som una associació que treballa des d’una perspectiva de gènere per aconseguir la igualtat de les dones, però a la mateixa vegada, també lluitem contra la discriminació que travessa a tota la població gitana.
Treballar per aconseguir la igualtat i la no discriminació entre gèneres en la comunitat gitana, és difícil? Quines resistències troben?
No és més difícil, simplement, cal treballar de manera diferent i específica a les necessitats que té la nostra cultura. Tenim més dificultats i resistències a l’hora de començar a treballar en diferents àmbits com pot ser el de les violències institucionals que patim les dones gitanes i que venim sofrint des del moment que vam arribar aquí, fa 600 anys, i que ja estan súper naturalitzades. Són dinàmiques que han generat les discriminacions que sofreix el poble gitano, i on les dones estem més discriminades i estigmatitzades que els homes gitanos.
Treballem amb les dones però també amb els joves ja que cal incidir en ells i ho fem en projectes que estan enfocats en la recuperació de la nostra història, però analitzada des de la nostra visió i des de les nostres realitats. Cal tenir en compte que la història està plena d’estereotips i creences negatives que han repercutit en la nostra manera de reconèixer-nos. Per això cal desmuntar per tornar a muntar una història creada i construïda des de la comunitat.
Han de superar la doble discriminació que tenen per ser dones i gitanes, com combaten el racisme i el sexisme?
Posem en valor la independència de les dones gitanes. Per exemple, quan vam arribar a Espanya les dones tenien una economia pròpia, sempre han sabut guanyar-se la vida, i eren molt més lliures que les paies. És curiós com al llarg dels segles ens han marginat i discriminat. I com, avui dia, ens han ficat en guetos i en barris apartats urbanísticament amb barreres arquitectòniques i moltes altres deficiències socials. Han mutilat les maneres de guanyar-nos la vida, i la societat ens diu que si no hem aconseguit la igualtat és per culpa d’uns homes molt masclistes, ja que pertanyem a una cultura molt masclista, i aquest és l’estigma que tenim. Però clar, la nostra cultura està reeducada dins de la cultura patriarcal occidental. I no és una cultura més masclista que la paia, tot el contrari. El que hi ha hagut és un procés de maltractament i violències continu.
El terme Porrajmos o Samudaripén fa esment a l’holocaust del poble gitano, sens dubte poc conegut i que ha quedat aombrat per la Shoa o genocidi jueu. Han realitzat un documental sobre el tema recuperant part de la memòria històrica del seu poble. Què els va portar a realitzar-ho i per què és tan poc conegut, fins i tot, entre el poble gitano?
Personalment prefereixo utilitzar el terme Samudaripén per referir-me a l’holocaust del poble gitano. Efectivament, ha estat un genocidi invisibilitzat durant dècades i això et dóna pistes de com ens han deshumanitzat als gitanos a Europa, i com continuen deshumanitzant-nos. Quan hi ha una injustícia cap a un altre col·lectiu o minoria es denuncia i apareix en tots els mitjans de comunicació. Quan, per exemple, un afroamericà mor injustament a mans d’un policia blanc als EUA les manifestacions arriben a Barcelona i a Catalunya. En canvi, a un gitano el maten durant el confinament, anant amb el seu fill pel camp i per agafar dos grapadets de faves que estan al costat de la carretera, arriba l’amo i li dispara sense dir res. I Espanya, i Catalunya, callen. Els únics que hem sortit a manifestar-nos hem estat els gitanos en solitud.
Avui dia estem patint molta discriminació, violència i racisme. En molts llocs els estan matant i absolutament ningú mou un dit. Per què? Doncs perquè els gitanos seguim deshumanitzats. No és casualitat que el genocidi nazi cap al poble gitano hagi estat invisibilitzat. Hem hagut de ser els propis gitanos activistes els que ho hem reivindicat. I van ser assassinats molt més de mig milió de persones com es diu. També caldria preguntar-se què va passar durant la guerra civil espanyola i el franquisme. O com aquí, també, va haver-hi un intent de genocidi en el 1700 i s’ha invisibilitzat totalment. Fins a l’arribada de la democràcia no van desaparèixer 3 articles específics sobre els gitanos, o les polítiques antigitanes de perillositat que van existir fins els anys noranta. Et pares a pensar i saps que tot això no és casualitat. I per això vam pensar que havíem de fer un documental. Cada any hi ha un viatge de gitanos a Auschwitz per a sensibilitzar a la joventut que això pot tornar a succeir de nou. I el genocidi no va ser producte de la bogeria d’algú, sinó que es va anar retroalimentant durant segles, i pensem que la millor manera de combatre al feixisme, que està creixent tant a Europa i al nostre país, era portar a grups de joves a aquests espais perquè veiessin quines són les conseqüències del racisme. I avui dia, crec que hi ha hagut una gran feina des de l’activisme gitano perquè es conegui.
De tots els projectes realitzats fins ara, de quin se sent més satisfeta?
Vam fer una obra de teatre dirigida per Marta Galán, i amb la participació de 25 nois i noies de La Mina, on també van participar les seves famílies. Vam començar a fer sessions grupals en les quals els nois i noies coneguessin la seva història i que fossin ells els qui creessin aquestes dinàmiques amb l’ajut de la directora. Així van començar a crear una narrativa i d’aquesta història va sortir l’obra de teatre “Akana” que es va estrenar en el Festival Grec, l’any 2018. I la veritat, és que va ser tot un èxit. Una experiència summament important per als i les noies i les seves famílies. Ara estan totes empoderades, amb un coneixement sobre la història i amb unes reflexions molt importants. I també amb una anàlisi de gènere ja que les nenes van conèixer i van recuperar hàbits que tenien les seves àvies i les seves mares, d’autodefensa gitana com a dones, quan anaven pels camins. Va ser un treball preciós i del qual em sento més orgullosa i, sens dubte, el que més impacte ha tingut en els barris de Barcelona.
