Sèrie dones esportistes
Entrevista Anna Caula, Secretària General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya
Anna Caula va ser entrenadora superior de bàsquet de la Federació Espanyola de Bàsquet (1996), responsable del programa de tecnificació de les comarques de Girona, entrenadora de la Selecció Catalana Mini Femenina amb la Federació Catalana de Bàsquet i del primer equip femení de l’UNI Girona (2008- 2014) i va dirigir la selecció espanyola Sub20 femenina (2012-2014). També va ser entrenadora de diferents clubs de bàsquet de Girona –com el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEIEG), el CB Banyoles, el CE Maristes Girona i el CE Santa Eugènia– i durant les sis temporades al capdavant de l’UNI Girona va aconseguir l’ascens a la Lliga Femenina, dos segons llocs a la màxima competició espanyola, dues participacions a la Copa de la Reina, dues presències als playoffs i una final de la Supercopa. Amb la selecció espanyola Sub20 femenina va aconseguir dos ors i una plata a l’Europeu de Bàsquet Femení Sub20.
La teva vida esportiva, lligada al bàsquet, va tenir molts èxits, Vas trobar moltes dificultats?
Si i no, moltes vegades en el dia a dia vas enfrontant els reptes que vas trobant. Ser dona no facilita el camí però, de vegades, ets conscient a posteriori. Vaig veure un documental Hijas de Cynisca, que recomano de veure, i per mi va ser un impacte identificar diferents fases de la meva vida comprimides; va ser com una bufetada en positiu sent conscient de la quantitat d’obstacles que hem de superar. Ja n’ets conscient però cada dia vas superant els obstacles que vas trobant, quan els veus tots conjuntament penses que les coses no haurien de costar tant.
Vas ser entrenadora d’equips femenins, els eternament invisibles, també al bàsquet.
El bàsquet podríem dir que és un dels esports pioners en aquest sentit, però no vol dir que estiguem en una situació òptima. Mica en mica hi hagut més visualització de partits, sobretot en directe. L’experiència de l’UNI Girona és molt bona, quan la gent ho prova va repetint i acabes omplint un pavelló amb 5.000 persones. Crec que deu ser el quart esdeveniment de Catalunya i malgrat això la projecció mediàtica és un sostre de vidre que encara no s’ha trencat.
Com va ser el pas de l’esport a la política?
Va ser curiós, perquè va ser una conjuntura molt concreta de país, a partir de la candidatura de Junts pel Si, una candidatura que va unir perfils polítics tal com els tenim entesos i perfils de la vida social, esportiva o cultural del nostre país. Jo arribo des d’aquí, del món de l’esport, com a dona, com a independent, amb un projecte de país molt concret i fent un pas endavant per un ideal de compromís republicà des de fa molt de temps.
Que et vas trobar quan vas accedir al càrrec de la Secretaria General d’Esports?
El món de l’esport és encara, socialment, per descobrir. Té una potència de transformació social molt gran i ho dic des de l’experiència perquè hi he crescut, diria que m’he creat, el meu ADN ha estat format, en gran part, per aquests valors de l’esport. El que si he anat descobrint és que és més immens del que ja creia, a Catalunya aixequem una pedra i trobem esport. La gent és creativa, tenim 19.000 entitats, en un cap de setmana tenim milions de catalanes i catalans fent activitat física i sabem que tot el que envolta l’esport és salut a tots nivells: és salut física, és salut emocional, és cohesió social, té un punt de transgressor, complicitat de saber que sense els altres els objectius no són possibles… tot això s’ha multiplicat.
Esport i pandèmia, un moment d’oportunitats i, també, de dificultats.
El virus es transmet en l’entorn, en la sociabilitat. L’esport és això: socialització,conviure, activitat de persona a persona, i això ha comportat haver de restringir certes activitats però tanmateix ha estat una oportunitat perquè tothom prengués consciència que era molt necessari l’esport i l’activitat física per la nostra qualitat de vida. Ho hem vist durant el confinament, multitud d’imatges que mostraven com la gent incorporava activitat: improvisant una taula de ping pong a casa, o buscant un tutorial per fer una sessió de qualsevol esport. Hem entès, en el moment que ens ho han restringit, que ens era molt necessari a molts nivells i crec que això ha arribat per quedar-se, no és com un desig efímer de cap d’any. Ho estem veient en els diferents indicadors: més fitxes que mai a federacions, l’oci de cap de setmana molt majoritàriament a l’aire lliure, amb activitat física i això és un estímul que quedarà per molt de temps.
De cara a les dones, també ha estat un bon moment?
Crec que estem en un moment de trasbals, de canvis. Hi ha diferents períodes que no saps perquè les coses acaben d’arrencar, ara hi ha una rebel·lió de les dones en l’esport. Fa uns 4 anys va haver un 8 de març en què les dones ens vam desacomplexar, no volem haver de demanar permís per fer les coses, és el nostre dret i ens pertoca; aquest és, també, el sentiment de les dones esportistes, fa molt de temps que hi som, fa molt de temps que mereixem les mateixes condicions i oportunitats per gaudir-ne i ara és com un tsunami esportista, ajudat per referents concrets com el triplet del Barça, però no són èxits anecdòtics, senzillament està aflorant i visibilitzant-se. Diuen que el que no s’anomena no existeix i durant molt de temps l’esport femení ha estat això, quelcom que no era anomenat però que existia. En el moment que es comença a anomenar veiem una explosió, una realitat que hi era però no la veiem.
Esports populars versus esport espectacle, és realment una dicotomia? Com afecta les dones?
Hem de defugir d’aquestes dicotomies, en l’esport la tenim sovint: què és millor esport escolar o esport federat? Cal esport de base o esport d’elit? Parlem molt d’economia circular i jo parlaria d’esport circular. L’esport el pots viure de mil maneres diferents, depèn de l’etapa de la teva vida, del teu entorn… pot ser esport oci, esport turisme, esport d’alt rendiment, esport inclusiu… té tants registres que et pot acompanyar de diferents maneres depenent dels moments de la teva vida i un retroalimenta l’altre. Per exemple, l’esport base sovint necessita emmirallar-se d’allà on vol arribar i al reves, l’esport d’elit, senzillament és la culminació d’una feina ben feta.
Tant tu com la Consellera de Vicepresidència heu expressat que aquesta és la legislatura de l’esport femení, com us plantegeu el repte?
Fa molt el fet de ser la segona Secretària General d’Esports que és dona, ens expressem diferent i, també, som conscients de les nostres necessitats o mancances perquè ho hem viscut. Diferenciaria dos àmbits, de vegades pensem en grans esdeveniments que ho poden transformar tot, però també és fer-ho palès en el dia a dia, en cada discurs, en cada acte, en cada taula en que participem. És donar aquesta mirada des de la consciència, les coses només les pots canviar quan ets conscient que calen canvis i, després, des d’accions concretes: cal visualitzar, tenir referents, que les nenes i els nens quan pensin en esportistes de primer nivell, protagonistes de les pistes de qualsevol pavelló els hi vingui al cap tant una figura femenina com una masculina. Per això estem plantejant un congrés d’esport i dones molt ambiciós per tal de treure reflexions, propostes d’accions que es poden dur a terme. També cal canviar mirades en altres sentits, per exemple la medecina esportiva on fa poc es feia medecina d’home amb cos de dona i també té aquest biaix i cal donar perspectiva de gènere. Es tracta d’obrir camps en els que no ens havíem aturat, o no prou, a reflexionar.
