Isabel Muntané, co-directora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, va moderar la Taula Rodona: “Dones refugiades. Invisibilitzades als mitjans”
L’acte va tenir lloc, el dilluns 9 de maig, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, organitzat pel màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i Sicom. Hi van participar les periodistes Cristina Mas, del diari ARA, i Montse Martínez, d’El Periódico, juntament amb Pascale Coissard, portaveu de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Durant l’acte es va connectar amb la periodista Anna Palou, membre de ‘Stop Mare Mortum’, a l’assentament d’Idomeni, on milers de refugiades i refugiats esperen que s’obri la frontera de Macedònia i poder continuar el camí, ara frustrat, cap a Alemanya i el nord d’Europa.
Va moderar l’acte Isabel Muntané, co-directora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, i amb ella volem repassar com va anar aquesta sessió de debat i intercanvi d’idees i informacions.
Com resumiries la taula rodona de dilluns? Què en destacaries?
Van sortir moltes idees a les quals no hi estem massa acostumades. Van sorgir les imatges de dones refugiades amb molta força tant en el trajecte com quan arriben als campaments. Dones actives i valentes. També ens vam qüestionar perquè no se’n parla d’aquestes dones als mitjans, perquè quan se’n parla es fa des de la vulnerabilitat, que no és la imatge que ens van transmetre les persones que havien estat als campaments, perquè no es parla de les violències masclistes que pateixen, que són moltes, tant en el trajecte com quan arriben a Europa. Potser si fossin homes sí que se’n parlaria.
El debat va ser força interessant.
La connexió amb Idomeni va ser defectuosa. La tecnologia juga aquestes males passades. El discurs compromès d’Anna Palou amb la visió de gènere va quedar entretallat…
Va ser una llàstima perquè ens podria haver parlat en primera persona del paper que juguen aquestes dones al campament d’Idomeni, com mantenen la dignitat, com no s’enfonsen en depressions, com organitzen les activitats, com es posen al capdavant de les protestes contra el tractament que reben. N’havíem parlat abans de la connexió i vam intentar transmetre-ho a la trobada encara que no fos amb la seva veu.
Un bon grapat d’intervencions des del públic…
Sí. El públic estava molt interessat. Volia saber perquè en sabem poc d’aquestes dones refugiades. Es va comentar a la taula que prop del 30% de les sol·licituds d’asil són de dones i, en canvi, són invisibilitzades.
Una de les ponents va explicar que, un cop a Europa, les dones són les que treballen i mantenen la família i, en canvi, tenim la imatge que són vulnerables i sotmeses. Hem de canviar el discurs i parlar de realitats no creuades per estereotips, sexisme i discriminació.
La teva opinió personal és que les dones refugiades són invisibilitzades als mitjans?
La meva opinió és que sí, com la majoria de dones. El que passa és que elles pateixen moltes més discriminacions per l’estigma de ser refugiades, il·legals, també musulmanes… Les invisibilitzem i quan les visibilitzem ho fem des d’un etnocentrisme patriarcal, no les considerem subjectes actives, capaces. Sempre són vulnerables, sense veu. Això només fa que incrementar l’estigma. No ajuda gens a que la població les integri com a subjectes de dret. Continuem exercint violències contra elles en considerar que no tenen capacitat de decisió, que estan sotmeses al patriarcat d’origen, però, en realitat, allò que estem fent és sotmetre-les al patriarcat d’acollida.
La refugiada siriano palestina, Rawan Albash, es va animar a parlar cap al final de l’acte, tot i que no n’estava gaire convençuda. La seva història personal és el reflex exacte, de manual, de les dificultats amb què topen les persones, les dones refugiades al nostre país?
Va ser molt interessant. Li vaig agrair que es decidís a parlar, perquè semblava que en principi no volia, per les dificultats de poder expressar allò que sent. Està doblement discriminada pel fet de ser dona i refugiada. Porta dos anys aquí, en un país que pensava que l’acolliria i s’ha trobat amb una altra realitat. No s’ha trobat amb el lloc ple de llibertat que esperava, que li havien explicat. És refugiada per obligació, clar. Com tots. Si pogués tornaria al seu país. Ho va dir. I no només per una qüestió de terra, sinó perquè no s’ha sentit acollida. Això està passant.
Per capgirar aquesta realitat, el màster de Gènere i Comunicació hauria d’arribar al màxim de gent possible, no? Hi parleu de la qüestió de la invisibilitat?
Parlem de moltes invisibilitats. No només de les dones. També d’altres col•lectius, com el LGTBI o les immigrades. Parlem d’aquestes invisibilitats i de les múltiples discriminacions que els mitjans, com a transmissors d’un sistema discriminatori que no es qüestiona, acaben emetent, transmetent i perpetuant, tant de forma implícita com explícita, en el llenguatge, amb les imatges, amb l’enfocament de les informacions. Analitzem aquestes informacions per veure on són les discriminacions per ser capaces de construir-ne de noves.
Potser fora bo que les i els candidats a apuntar-se al màster del curs vinent comencin a buscar informació. On la poden trobar?
Poden accedir al nostre web on trobaran tota la informació, el contingut de les assignatures, el professorat, els tallers que fem d’empoderament feminista, contra la islamofòbia, els nous formats,… Creiem que els nous formats audiovisuals són una eina molt important, són el futur i podem construir els nous mitjans allunyats del sexisme a través d’aquests formats.
A la nostra web poden veure que pensem que el periodisme ha de servir per un canvi social. Pensem i estem convençudes que construir una nova societat més justa i igualitària es pot fer des del periodisme i des del periodisme feminista. I això és el que transmetem a través del màster.
S’hi pot inscriure ja l’alumnat interessat?
Sí. Es pot fer la inscripció des de la web de la Universitat Autònoma. Es fa la pre-inscripció, amb una carta de motivació i l’expedient acadèmic.
Es pot fer el màster sencer però cal dir que està organitzat en vuit mòduls independents i hi ha l’opció de matricular-se en només algun d’aquests mòduls. Hem tingut gent que no té el grau o la llicenciatura però estava interessada en els tallers d’empoderament feminista o en els nous formats audiovisuals i s’ha matriculat en aquests mòduls només.
Hi ha un taller d’islamofòbia
Sí. És un taller pràctic per lluitar contra la islamofòbia. Mirem les dones velades des de l’etnocentrisme pensant que són poc poderoses quan, en realitat, porten el vel, moltes vegades, com una arma política, d’enfrontament, de reivindicació.
Volem canviar aquesta imatge perquè quan informem sobre aquestes dones musulmanes, sobre els països àrabs, no caiguem en l’estereotip sexista que considera que una dona perquè porta un vel és una dona sotmesa.
