OPINIÓ (primera part)
A moltes dones se’ns fa difícil pair l’evidència que no podem viure el nostre temps lliurement.
El temps té -per a nosaltres- un sentit vital molt gran: el nostre “en temps real” és el nostre “a la vida de veritat”.
Ens ofega la dependència temporal que suposa la maternitat durant els primers anys perquè hi ha molts mandats que ens exigeixen ser mares d’una manera poc convivible amb la vida que hi ha més enllà i se’ns instal·la la sensació que, llavors, no tenim temps per a viure; ens ofega haver d’acomplir horaris de treball absurds perquè per a nosaltres el treball no és una manera d’arribar a un sou ni d’exercir poder i lideratge, sinó una manera de viure el nostre temps, ja que la major part de les vegades el sentit del temps laboral no té res a veure amb aquell que voldríem donar-li.
Ens sembla absurd que es declarin propòsits de conciliació laboral i familiar, i que ens facin fitxar per a estar en un lloc fent permanència, quan l’important és el que fem o produïm quan tenim el cap clar per a poder-ho fer, i ens resulten absurds els sous que se’ns paguen perquè estan, la major part de les vegades, justificats més en el temps que passem al lloc de treball i en tot el que sabem negar-nos, que en la qualitat d’allò que fem durant aquest temps.
Les estratègies escrites amb bones paraules -que amb prou feines s’acompleixen- sobre la conciliació entre la vida laboral i la vida familiar estan fetes i pensades pels que, històricament, han tingut poques ganes d’estar-se a casa, de mesurar-se amb el sentit de la cura i moltes de protegir-se i significar-se amb el sentit de proveir.
Nosaltres sabem que si proveïm sense presència i sense amor no donem res en realitat, perquè el proveïment s’esgota abans del 20 de cada mes i l’amor no.
A moltes dones se’ns emmalalteix el cos, a més, quan se’ns barregen el temps que passem en un lloc o en una situació amb la manera en què se’ns hi obliga a través d’estratègies d’abús de poder.
Moltes dones somniem amb poder decidir la nostra manera de vida i això sorgeix de poder decidir a què dediquem i com distribuïm i vivim el nostre temps. Volem fer, amb el nostre temps, la nostra forma de vida dia a dia, però el que ens passa a moltes és que veiem, cada dia, que algú s’emporta el nostre temps i que ens marxa la vida amb ell.
Desitgem no sostenir relacions de dependència ni amb una empresa, ni amb un projecte que ens resulti buit de lògica, però vivim tan dependents de tot això que després ens fa por la possibilitat de caure en dependència en altres àmbits de la vida: precisament en aquells en els que sí que podem decidir.
“Tenim tan poc temps” i podem decidir tan poques coses sobre el nostre temps-vida, que traslladem a l’esfera de les emocions-per exemple- la decisió de si l’amor ens ha d’ocupar molt o poc, de si l’hem de fragmentar, si l’hem de repartir, dividir o multiplicar. Decidim si volem deixar-nos portar molt o poc pels impulsos i els sentiments per tal de poder organitzar el temps que els deixem que ocupin i defensem, discutim o racionalitzem el nostre dret a “sentir-nos lliures” o “al nostre propi espai” referint-nos al dret a expressar o viure, quan i com volem, el que sentim.
Fa uns mesos una campanya d’una companyia immobiliària va omplir els carrers amb cartells que deien això:
… i és que hem après a “gestionar les emocions, els sentiments, els desitjos”… alguna recorda que es fes servir tant la paraula “gestió” fa unes dècades?, aquesta no era una paraula que s’emprava en terrenys molt específics de poder, de mercat, d’empresa abans?
La sensació que la nostra vida la decideixen altres -perquè són amos del nostre temps i del seu sentit i significat- és tan asfixiant i tan frustrant per a moltes dones que ens hem fet un refugi, en aspectes de la vida en què ens fa por sentir-nos també així, amb moltíssimes estratègies de defensa del nostre “dret a l’autogestió”.
[1] Tradueixo la frase de la cançó que sempre he escoltat de la veu de Maria Dolores Pradera, “el tiempo que te quede libre dedícalo a mi”.
