Pablo Gershanik. @Daniele Finzi Pasca
Entrevista amb Pablo Gershanik a partir de la pel·lícula Argentina, 1985 (director Santiago Mitre, 2022)
María Estela Martínez Cartas de Perón va ser vicepresidenta de l’Argentina durant l’últim període presidencial de Juan Domingo Perón, el seu marit i després de la seva mort l’1 de juliol de 1974, va assumir la presidència que va finalitzar amb el cop d’estat a l’Argentina el 24 de març de 1976. El cop va instal·lar en el poder a una dictadura militar que va implementar un pla sistemàtic de terrorisme d’Estat amb desaparicions, tortures i mètodes nazis de repressió i que va romandre en el poder fins a desembre de 1983. Jorge Rafael Videla (1925-2013) va ser el militar i dictador argentí que va liderar el govern militar entre 1976 i 1983.
Raúl Alfonsín (1927-2009) va assumir el càrrec de president de la Nació el 1983, després de guanyar les eleccions liderant la Unió Cívica Radical (UCR) i vencent a Ítalo Luder, del Partit Justicialista (PJ). Es donava així per finalitzada l’atroç i sagnant dictadura militar. Alfonsín, que va ser president fins a 1989, va propiciar el judici contra els nou alts oficials de les Forces Armades que van integrar les successives juntes militars que van governar l’Argentina des del cop d’estat del 24 de març de 1976.
La pel·lícula de Santiago Mitre, amb un excel·lent Ricardo Darín al capdavant encarnant al fiscal Julio Strassera, relata aquest judici, des de l’inici fins al seu desenllaç el 9 de desembre de 1985 quan després de dos anys i enmig d’una enorme expectació nacional i internacional, ja que per primera vegada un país enjudiciava als responsables d’una dictadura que va dilapidar els drets humans, la Cámara Nacional de Apelaciones en lo Criminal y Correccional Federal de Buenos Aires va dictar les sentències: Jorge Rafael Videla i Emilio Massera van ser condemnats a cadena perpètua; Roberto Viola, Armando Lambruschini i Orlando Agosti van ser sentenciats a disset, vuit i quatre anys i mig de presó respectivament; Omar Graffigna, Leopoldo Galtieri, Jorge Anaya i Basilio Lami Dozo van ser absolts.
Hauria d’haver-hi moltes més pel·lícules sobre aquest horror cruel que causa un dolor profund en la història argentina. A Argentina, 1985 del director Santiago Mitre, potser li falta profunditat i li sobren alguns moments còmics o alleugerits, potser realitzats amb la idea d’arribar a tots els públics i poder així explicar uns fets terribles sense fer que la pel·lícula sigui traumàtica o avorrida. A banda d’això, la trama i les complexitats del judici estan ben traçades i i les actuacions són molt encertades, excel·lent en el cas de Ricardo Darín que capta molt bé com fer evolucionar el personatge del fiscal Julio Strassera des de la por i l’escepticisme inicials fins al convenciment i efectivitat del seu discurs final.
La Independent entrevista a Pablo Gershanik, actor, director, pedagog teatral i creador de la metodologia de les Maquetes Íntimes, un laboratori per a “revisitar” esdeveniments difícils de la nostra experiència amb una mirada lúdica, panoràmica i resilient, utilitzant eines estètiques i de representació.
Quina era la teva situació personal i la de la teva família en el moment del cop militar de març de 1976?
Val la pena dir que el cop d’estat de 1976 formalitza, de facto, la repressió il·legal que comença a l’Argentina bastant temps abans. Múltiples esdeveniments, a partir del retorn de Perón l’any 1973, ho mostren: La massacre d’Ezeiza, el fet d’accionar les forces para-policials i paramilitars com la Triple A (Aliança Anticomunista Argentina) i la CNU (Concentració Nacional Universitària). En el nostre cas, l’assassinat del meu pare, el Dr. Mario Gershanik, metge pediatre i militant del Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT), a l’abril de 1975 a les mans d’un comando conjunt CNU-Triple A, va determinar la nostra sortida del país, a l’exili a Mèxic, el juny de 1975.
Com es creix descobrint l’atrocitat personal soferta i el mal causat a tot un país pels responsables de la dictadura militar?
Diu el poeta César Vallejo: “Hi ha cops en la vida… Jo no sé!… coses que són incomprensibles, que es mouen en la vida d’una persona, d’una família, d’una comunitat com una ombra. En parar taula, en celebrar un aniversari, en cridar un gol en una copa del món que serà ofrenada als genocides. Vam ser nens “argenmex”, inaugurem una nova identitat, buscant en els nostres gestos recuperar peces d’una fotografia trencada, d’un mapa que havia perdut sentit, d’un anhel de vida que es va truncar per sempre.
Un judici com el de 1983-85 repara d’alguna manera el dolor personal i nacional, serveix per a recuperar la memòria i els drets humans?
El judici que l’Estat argentí engega en nom de la societat és un procés inèdit en termes que sigui, davant la pròpia societat, que els criminals han de rendir comptes.
Si això repara el dolor no ho crec. El dolor és irreparable. En tot cas alleuja el sofriment de pensar que, en algun punt, va existir almenys un acord social que va dignificar la memòria dient públicament que crims aberrants no romandrien impunes.
Què vas sentir quan en 1989 i 1990, el president Carlos Saúl Menem va signar els indults de Videla, Massera, Viola, Lambruschini i Agosti?
El que lamentablement tantes vegades sentim davant la forma en la qual la justícia als nostres països actua: que aquesta, respon més als interessos de sectors hegemònics del poder que a la responsabilitat de vetllar per l’existència de l’Estat de dret.
Què opines de les Lleis de Punt Final i d’Obediència Deguda?
Penso que és un capítol més de la forma en la qual figures triades per a representar la voluntat popular la traeixen, desoint al poble que s’expressa en aquell moment als carrers. Alfonsín, com tants altres personatges de la nostra història, va cedir davant les amenaces colpistes un espai que no era negociable i que fins al dia d’avui té costos per al país.
A més de tortures, assassinats i menyspreu pels drets humans més elementals, la pràctica de la desaparició forçada de persones era habitual durant els anys de la dictadura militar argentina. Es calcula que es van segrestar unes 30.000 persones, moltes de les quals segueixen desaparegudes. L’organització de drets humans HIJOS (Hijos e Hijas por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) sorgeix per a restituir aquesta memòria i contra la impunitat dels qui el van causar?
HIJOS sorgeix com una necessitat dels qui ho iniciem, un grapat de gent a mitjans dels anys 90, de trobar-nos amb els qui havien viscut històries similars, les quals, moltes vegades, no havien ni tan sols pogut ser compartides, dites amb franquesa, i escoltades per iguals, amb els qui donar-se un espai segur i afectiu per a compartir preguntes, dolors, lluites, en la cerca de la nostra pròpia identitat.
Las Madres de la Plaza de Mayo és una associació que es crea durant la dictadura de Videla. Què representen a l’Argentina i al món i quin paper han tingut en els judicis als responsables de la dictadura i en el restabliment de la democràcia a l’Argentina?
Així com els judicis van ser una manera de dir-li al món “també això podem ser”, les Mares i les Àvies són el punt d’inici dels principis de Memòria, Veritat i Justícia. Sense el valor d’elles de sortir als carrers en dictadura a fer front als fusells, de denunciar en qualsevol fòrum, micròfon i espai de testimoniatge on fos possible, res del que avui continua succeint en els tribunals, a les escoles, en les lluites i militàncies de l’Argentina s’hagués donat de la mateixa manera.
Has vist la pel·lícula Argentina, 1985, dirigida per Santiago Mitre i creus que contribueix a reparar el dolor i a fomentar la memòria històrica?
Sí, vaig veure la pel·lícula fa algunes setmanes. Penso que el treball de Mitre és important. Fonamentalment perquè és una ficció. Jo em dedico al teatre, i com ell, conto històries. Entenc que trobar formes estètiques de narrar experiències per a les quals les paraules, paradoxalment falten i sobren al mateix temps, és una eina per a poder posar sobre la taula temes enfront dels que moltes vegades, per la seva complexitat, la societat (i aquí em refereixo a qualsevol trama social, des d’un país fins a una família), hi passa de llarg o les evita. Crec també que les històries necessàries de les quals ens desentenem sempre tornen, de maneres destructives: tumors, conflictes, guerres.
Em sembla per tant que, si en alguna cosa podem aportar des de la cultura, és en dur a la conversa aquests temes per a abordar-los des d’altres perspectives.
La teva vida i tantes vides s’han centrat en reparar la injustícia soferta. Has sentit incomprensió o falta de coneixement dels fets al llarg d’aquests anys de lluita?
No sé si la meva vida s’ha centrat en reparar, la vaig vivint el millor que puc. Entenent que vinc d’una història i que és una herència a vegades exemplar i inspiradora, a vegades un equipatge pesat i que part de la meva tasca és preguntar-me com transmetre als que venen després de nosaltres uns certs valors que considero essencials.
Recomanaries altres pel·lícules o documentals per a entendre l’abast del terror i les atrocitats comeses pels militars argentins durant la dictadura?
Infància Clandestina de Benjamín Ávila. Els treballs d’Albertina Carri i de Lola Arias.
L’exili ajuda a superar les traumàtiques situacions viscudes en el propi país?
Crec que hi ha diferents aspectes de l’exili: un que és el desterrament, això és el fet d’estar fora del propi territori anhelant un permanent retorn. El que succeeix és que, en la distància, allò a què es vol tornar es congela en un record idealitzat i poc té a veure amb allò que és realment el lloc que es va deixar o del qual es va ser expulsat. Aquest “mentrestant”, aquest viure amb la maleta llesta de manera provisòria, pot ser molt nociu. Està l’altre aspecte de l’exili, que és el mestissatge, l’integrar-se al nou territori, resignificar-lo i tornar-se un pont entre l’un i l’altre. Aquesta experiència en canvi em sembla fonamental de la nostra identitat i la nostra característica més determinant.
Pablo Gershanik. @Daniele Finzi Pasca
