CUP –
alternativa per Barcelona
Desigualtats entre dones i homes, discriminacions sexistes
Enfront dels ideals urbans on les ciutats serien aparentment llocs de llibertat on la població es barreja indistintament, la realitat és que la ciutat reserva per a homes i dones espais, temps i treballs diferenciats, però sobretot marcats per la desigualtat. Hi ha qui pensa que el fet que les dones i els homes es moguin en espais mixtes significa que les discriminacions ja no existeixen. Res més lluny de la realitat:
les dones som la majoria de treballadores pobres, som les que sustentem la infraestructura familiar a través d’organitzacions horàries impossibles i a costa de la nostra salut, majoritàries a realitzar el treball domèstic (productiu, explotat i gratuït), som la majoria d’usuàries del transport públic perquè tenim menys accés al vehicle privat. La major part també a patir violència sexual a l’espai públic, som les dones a les qui se’ns demana una suposada bellesa ideal amb publicitats sexistes a la cantonada de cada carrer, les primeres a encapçalar les anomenades famílies monomarentals, també la prostitució és en un 90% femenina… i ben poques són al poder de decisió polític o econòmic ben masculinitzat!
Els noms dels carrers també reflexen el menyspreu cap a les aportacions de les dones a la història de la ciutat quan la majoria dels noms de carrers o escultures commemoratives són d’homes. La planificació urbanística s’ha fet habitualment pensant que les persones són iguals, tenen les mateixes necessitats i faran el mateix ús de l’espai urbà. Les dones, per la càrrega del treball domèstic i familiar i per altres condicionaments socials sexistes, fan un ús de l’espai urbà diferenciat dels homes: realitzen més desplaçaments dins del municipi, fan un major ús dels serveis de la ciutat, la seva mobilitat sovint és amb càrregues (cotxets d’infants, de compra…), tenen menys llibertat de mobilitat per raons de seguretat. Precisament la qüestió de la seguretat o inseguretat canvia segons el gènere. Certs llocs de la ciutat durant la nit estan vedats per a les dones soles. La realitat de les diferents violències sexistes fa que les dones reduïm la nostra mobilitat no anant soles a certs llocs, a certes hores. Identificar els llocs on les dones no van per a poder millorar aquests espais és molt important. Poder-se moure en tota llibertat en l’espai públic com els homes és una condició fonamental d’igualtat. Malgrat la importància d’això, val a dir que la majoria de discursos sobre la seguretat urbana no prenen en compte que és en l’espai privat on les dones són majoritàriament agredides o que la majoria de delictes per violència sexual els cometen homes coneguts per la víctima.
Des d’una perspectiva feminista, que pren en compte les desigualtats entre homes i dones, les ciutats no són neutres. La població urbana es composa d’homes i de dones, que viuen la ciutat de manera diferenciada i marcada per les desigualtats, fet que cal tenir en compte alhora d’intervenir políticament. Certa legislació recent ratifica de manera sovint parcial algunes demandes del moviment feminista. Malgrat això, els recursos destinats a la igualtat de gènere sempre són escassos, es deleguen polítiques que haurien de ser assumides públicament a ONG’s o fundacions privades. La igualtat de gènere sembla fer part més del discurs que no pas d’una voluntat política real.
Cal treballar per afavorir els canvis socials des de l’acció política, sense caure en el parany de la intenció política i, per poder desplegar àmpliament l’article 112 de la Carta Municipal de Barcelona, que fa referència a la responsabilitat de l’Ajuntament de Barcelona respecte la promoció de totes les accions i tots els serveis que facilitin la integració i la participació de les dones en la societat i evitin les discriminacions sexistes; a la gestió de tots els equipaments públics destinats a les dones, situats en el terme municipal de Barcelona, ja sigui per delegació o en règim de cooperació amb la Generalitat de Catalunya; i a la participació de l’Ajuntament de Barcelona en tots els òrgans competents per a la planificació de la política de les dones a la ciutat. Cal posar l’accent en la importància del treball reproductiu com a eix central bàsic de la vida de les persones i defineix polítiques que afavoreixin la tasca quotidiana d’atenció a les necessitats humanes. La desigualtat persistent en la realització del treball domèstic i familiar sobre determina la posició de les dones en el mercat de treball remunerat. Aquest es caracteritza per la desigualtat salarial (els homes cobren de mitjana un 25% més que les dones), les dones pateixen més atur, són majoritàries en la contractació a temps parcial, a part de totes les segregacions verticals (les dones no accedeixen a les categories professionals més altes amb càrrecs de més responsabilitat i millors salaris) i horitzontals (segregació de les categories professionals, unes molt feminitzades i les altres masculinitzades, les primeres amb un menor prestigi social i remuneració). Per no parlar de l’assetjament sexual. Aquesta situació, molt lligada al fet que les dones continuen a assumir principalment el treball de cura (com demostren totes les enquestes sobre usos del temps) fa necessària de manera urgent equipaments públics de cura per a infants de 0 a 3 anys, per a la gent gran, per a les persones amb discapacitats, persones amb malalties cròniques, etc.
Evidentment es tracta també i sobretot d’una qüestió de corresponsabilitat amb els homes d’aquest treball ara per ara menystingut i molt precaritzat.
La problemàtica de les desigualtats de gènere no pot ser obviada en l’elaboració de les polítiques socials d’habitatge, com és encara el cas. El gènere és un marcador decisiu del mal habitatge, encara que no és un determinant exclusiu. El problema principal el trobem en la feminització de la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials de les dones respecte dels homes. Les dones, sobretot les que constitueixen famílies monomarentals, les dones immigrades, les dones joves o de la tercera edat i les dones que pateixen violència masclista tenen més dificultats d’accés a l’habitatge i pateixen amb més intensitat la crisi de l’habitatge. Com assenyala l’Observatori DESC (2006b) “les dones que es troben vivint en habitatge inadequat són més vulnerables davant les diferents formes de violència de gènere.
La carència d’aigua potable, de lavabos, l’amuntegament, o la inseguretat en la tinença de l’habitatge incrementa les situacions de vulnerabilitat enfront de la violència domèstica i les agressions sexuals.” Les dones amb fills/es a càrrec tenen moltes més dificultats per accedir als lloguers perquè els propietaris pressuposen més dificultats econòmiques i d’inserció laboral d’aquest col·lectiu. Segons la darrera memòria 2005 de la Fundació Foment de l’Habitatge Social de Càritas (2007), es constata que el 50% de les famílies que viuen en un pis de la fundació són persones soles amb fills/es al seu càrrec, en la seva majoria dones. Cal parlar també de la violència immobiliària i urbanística que pateixen moltes dones que viuen soles, en especial aquelles de la tercera edat.
L’aplicació del principi de transversalitat per tal de garantir la incorporació de la perspectiva de gènere en el procés de definició, implementació i avaluació de totes les polítiques públiques, no treu però que, en determinades qüestions continuem considerant imprescindible la definició de polítiques específiques adreçades a les dones de Barcelona amb l’objectiu de garantir la igualtat real (d’oportunitats i de resultats) entre dones i homes.
Cal remarcar també que dins del grup de les dones s’entrecreuen diferents desigualtats, i per això hi ha col·lectius de dones a Barcelona especialment discriminats com les dones de la tercera edat, moltes de les quals sobreviuen amb pensions irrisòries, les dones immigrants sense papers, les dones amb algun tipus de discapacitat o les dones que exerceixen la prostitució, les quals viuen una situació de persecució policial permanent degut als abusos que fa possible l’ordenança del civisme de la nostra ciutat, tal i com denuncien diferents associacions.
Tornem a centrar la mirada en el reconeixement dels sabers de les dones i en la lluita contra la seva discriminació social: pública i privada. Per tal que les dones visquin en llibertat i puguin exercir en igualtat real els seus drets de ciutadania cal, en primer lloc, eradicar totes les formes de violència patriarcal.
Propostes
· Treballar per a la construcció d’un nou pacte social que ens permeti definir estructures alternatives d’organització socials dels temps i dels treballs per tal de possibilitar en tot moment els desenvolupament de tots els projectes de vida.
· Elaborar polítiques públiques que promoguin la corresponsabilització de totes les persones, homes i dones, així com de l’administració pública municipal, en la realització del treball reproductiu, ja que repartir els treballs equitativament suposarà tenir més consciència del temps propi, més qualitat de vida i més benestar.
· Informar a la societat del valor econòmic i social del treball reproductiu amb l’objectiu de posar fi a la manca de reconeixement de les tasques socialment i tradicionalment vinculades a les dones.
· Treballar per identificar i recuperar la genealogia femenina de les dones de la nostra ciutat per poder explicar la nostra història des de tots els escenaris, per entendre el nostre passat des de la seva complexitat i globalitat acabant amb el silenci que envolta les nostres avantpassades.
· Transformar la Regidoria de Dona en una estructura amb capacitat executiva per realitzar la coordinació, el lideratge i la fiscalització de les polítiques d’igualtat d’oportunitats de les resta d’àrees de gestió de l’Ajuntament de Barcelona.
· Descentralitzar els serveis de protecció, atenció i tots els recursos municipals adreçats a les dones per garantir el principi de proximitat.
· Donar suport econòmic i potenciar la coordinació amb les associacions de dones migrants amb l’objectiu d’impulsar la seva participació social i política en la construcció de la ciutat.
· Regular que totes les estadístiques que realitzi l’Ajuntament de Barcelona referents a la migració incorporin la variable sexe per tal de posar fi a la invisibilització de la situació específica de les dones d’aquest col·lectiu.
· Crear un fons de Garantia de pensions compensatòries per atendre les necessitats de les dones i dels seus fills i filles quan es produeixi una situació d’impagament per part de la seva ex-parella.
· Incorporar la perspectiva de gènere en els serveis socials fent possible determinar quines són les demandes, necessitats i preocupacions específiques de les dones i establir si són elles les responsables de realitzar els tràmits de terceres persones que pertanyen al seu nucli familiar.
· Recuperar el CIRD com a punt de trobada de les dones de la ciutat: com l’espai cultural, social, formatiu de la ciutat.
· Fer que els PIADS siguin punt reals d’atenció i formació, i garantir que els professionals que hi treballen tenen la formació adequada i els recursos necessaris per a dur a terme la seva feina. Vetllar perquè les empreses que gestionen aquestes centres ho facin amb els millors professionals pel bon funcionament del servei i la millor atenció a les dones, usuàries del servei.
· Reivindiquem el CIRD i els PIADS de districte com a serveis públics municipals. La privatització d’aquests serveis, en fer precàries les condicions laborals del personal, introduir rotacions i substitucions, etc., distorsiona el seu funcionament i qüestiona la seva qualitat
· Dotar de més recursos els Circuits d’Atenció a la Violència envers les dones dels 10 districtes de la ciutat de Barcelona, responsables de l’aplicació del protocol d’actuació integral, amb l’objectiu de coordinar els diferents serveis i administracions implicades en la prevenció i actuació contra la violència de gènere. Aquest protocol contempla actuacions transversals que afecten la policia, la sanitat, les associacions, els jutjats i la població en general.
· Elaborar un mapa d’implantació de centres d’acollida i serveis de seguiment i suport per a dones víctimes de la violència patriarcal determinant les responsabilitats competencials de cadascuna de les Administracions i garantint la coordinació.
· Crear un Centre d’Acollida d’Urgències i de 10 pisos pont a la ciutat de Barcelona, aconseguint una ràtio d’una plaça per cada 5.000 dones, amb recursos d’ajuda psicològica, assistencial i d’inserció laboral, tot garantint la qualitat i prioritzant la titularitat pública dels esmentats centres.
· Crear un centre integral de rehabilitació de llarga estada, per a la ciutat de Barcelona amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, que contempli la rehabilitació de les dones víctimes de la violència, amb seqüeles greus, des del punt de vista físic, psicològic i la seva rehabilitació ocupacional i social.
· Crear xarxes d’atenció d’urgències que garanteixin la resolució de situacions de risc per a la vida de les dones, garantint la seguretat de les dones i l’atenció de qualitat en un moment tan difícil.
· Crear l’Institut Municipal de les Dones a Barcelona.
· Donar visibilitat social i política als projectes que sorgeixen des del moviment feminista a través de la sessió d’espais públics per a la realització d’aquestes iniciatives en el marc de la ciutat.
· Promoure des de l’Ajuntament de Barcelona l’elaboració de pressupostos amb perspectiva de gènere i aplicar aquesta metodologia de treball a totes les àrees de govern municipal.
· Propugnem el desenvolupament en personal, especialment de carrer, i recursos pressupostaris del servei municipal ABITS (Abordatge integral del treball sexual) fins assolir el conjunt de barris de la ciutat on es donen situacions de prostitució (Les Corts, Ciutat Vella, Raval, Casc Antic, Eixample, Glòries…), a fi d’aportar suport jurídic davant les situacions d’explotació sexual i accés a la sanitat, així com vies de formació professional i d’inserció laboral per a les dones que desitgin abandonar el món de la prostitució. Proposem que els treballs d’aquest servei, sota la vessant d’atenció a les víctimes de coaccions, siguin inclosos en els plans de lluita contra les violències masclistes dels Consells de Dones i del Consell de Benestar Social de la ciutat. És necessari fer una amplia difusió de l’existència d’aquest servei (a través de BTV, PIADS, CIRD, enllaços i publicitat específica), així com facilitar la seva accessibilitat.
· Rebutgem el decret municipal sobre la prohibició del burca en els serveis i espais públics municipals. Es tracta d’una mesura que, lluny de defensar la dignitat de la dona, qüestiona el seu accés a aquests serveis, la discrimina i en fa el vector d’una sospita social de caràcter racista sobre el conjunt del col·lectiu musulmà.
· Rebutgem el projecte, incipient, de transformar el Raval – o las part més degradada del barri – en una “zona roja” o “zona de tolerància”. Som contraris a la creació de guetos urbans. Rebutgem la promoció de Barcelona i de qualsevol dels seus barris com a destí de turisme sexual.
