L’autora del text, Emilia Bolinches durant el lliurament del premi Vicent Ventura
Bona vesprada a totes i tots els que heu vingut amb ocasió del lliurament del premi Vicent Ventura a Rosa Solbes i López i a Albert Sánchez i Pantoja en la seua catorzena edició.
Vaja per davant el meu agraïment a la Comissió Organitzadora per convidar-me a participar en aquest acte que tant me complau personalment i professional.
És per a mi una satisfacció per diversos motius. Per una banda per la vinculació amb les institucions que van instaurar el premi i el mantenen durant 14 anys, que ja es mèrit: aquesta Universitat de València, que es la meua, en esta Aula Magna on tantes classes he rebut classes d’història, literatura, filosofia, filologia, geografia…perquè en els setanta es donaven les classes en aquest edifici, que era l’únic que hi havia; la Universitat Jaume Primer de Castelló on he fet classes de comunicació i ciutadania durant uns anys; la Unió de Periodistes Valencians de la que soc membra fundadora i els sindicats CCOO, UGT, el STEPV i la Unió de Llauradors i Ramaders amb els que he tingut una relació estreta personalment i professional.
I per altra banda per que es tracta d’un premi periodístic que a més porta el nom de Vicent Ventura, un periodista, polític i lluitador al que vaig admirar en el seu comportament professional i estimar molt en el seu tracte personal. I, per últim, encara que no menys important, per la decisió del jurat del premi en atorgar-lo enguany a Rosa Solbes, decisió que me’n alegra més que si me’l hagueren atorgat a mi mateix. I decisió que comparteix per que si els premis s’atorguen a les persones o col.lectius que s’han distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís per la llengua i cultura valencianes Rosa Solbes i López s’ho mereix de bon tros i vaig a demostrar-ho en fer un recordatori del seu recorregut personal i professional.
Ara fa dos anys que vaig llegir la Laudatio amb ocasió del premi Sor Isabel de Villena lliurat a Rosa en l’Esglesia de la Trinitat de les monges clarisses valencianes. Amb aquesta ocasió he de ser més breu i més ponderada. Més breu pel temps assignat i més ponderada per acomplir un prec de la nostra guardonada. Però alguna cosa li costarà a canvi. Així que procuraré ser equànime i no passar-me en adjectius. Per que, diuen, que els adjectius són un material altament perillós en mans dels periodistes. I, a més, dic jo, en moltes ocasions, innecessaris.
Considera el jurat del premi Vicent Ventura que Rosa Solbes i López té els mèrits que el tribunal més valora, com són, ja ho hem dit, el compromís per la democràcia, el civisme i la defensa de la llengua i la cultura dels valencians. I estic segura que totes i tots vosaltres també ho considereu així. Perquè durant la seua llarga trajectòria professional Rosa Solbes ha mantingut la independència periodística no per a aconseguir la presumpta neutralitat o l’objectivitat que ja sabem que no existeix més que en l’ànim d’algunes persones ingènues i en el dels cínics dretans, sinó per a defensar els valors considerats per a ella com a necessaris en el món d’avui: la democràcia amb la defensa dels drets fonamentals especialment aquells que fan referència a les llibertats d’informació i d’expressió; la qualitat i l’honradesa del treball periodístic; el feminisme, pel que fa a la igualtat de la dona; l’ús normalitzat de la llengua catalana a la vida diària i als mitjans de comunicació i la contribució per a aconseguir la difícil vertebració del nostre país.
Eixos i altres valors han estat sempre presents en el treball de Rosa Solbes i han sigut una preocupació constant en la seua trajectòria personal i professional. I no és per que ho dic jo que la he seguida molt a prop durant 35 anys de la seua vida professional si més no pel que ella ha portat endavant. Diuen que les opinions són discutibles però els fets són inqüestionables. Així que anem als fets.
La Rosa, que es nascuda a Alacant i de família alacantina, va estudiar periodisme a València, a l’Escola de Periodisme de l’Esglesia, l’única possibilitat real que teníem les que volíem ser periodistes per que la teòrica, això d’anarse’n a fer la carrera a Madrid era impracticable per a la majoria de les famílies. I en eixa Escola la vaig conèixer. Després vaig saber que mentre estudiava en València ja col.laborava i treballava per a diverses publicacions alacantines.
Així que quan al principi dels setanta la vaig trobar al setmanari econòmic Valencia-Fruits ella ja havia treballat a Alacant al diari “Primera Página”, que dirigia Pérez Benlloch, i també a la revista “La Marina”. El Valencia-Fruits era un estrany reducte de periodistes antifranquistes com ara Vicent Ventura o Juan José Pérez Benlloch i l’últim recurs professional i humà del director Martín Domínguez després d’haver sigut cessat i desnonat per Las Provincias amb una traïció vergonyosa. Bé, enmig d’aquell reducte de periodistes veterans antifranquistes estavem Rosa Solbes, Maria Luisa del Romero, jo mateix i Anna Senent que feia les pràctiques com a estudiant de periodisme. Erem les que se iniciàvem en l’ofici i lluitàvem per evitar que ens utilitzaren com a ganxo de xiques guapes per a lluir i aconseguir publicitat per al periòdic. Però al mateix temps Rosa també atenia ja les corresponsalies de “La Verdad” d’Alacant i el “Ya” de Madrid. I en la redacció veiem la arribada setmanal de Vicent Ventura amb un grapat de textos que lliurava puntualment. En ocasions, si arribava a l’hora de dinar i era la vespra de l’eixida del setmanari dinàvem junts. Anàvem al Palace Fesol que estava al costat, al carrer Hernán Cortés. Vicent Ventura gaudia del menjar moltísim i en alguna ocasió en que no havia tanta presa i anàvem a un altre restaurant en més temps, era un plaer veure’l com triava els plats i els vins, i com recomanava alguna cosa. I tot el que ens comptava i la passió que posava en parlar i discutir de política. Podeu suposar que per a nosaltres anar de restaurant era una festa, i anar amb eixos personatges era fabulós.
Però parlava de la època del final de la dictadura. Les inquietuds polítiques de Rosa Solbes la portaren a col.laborar activament en periòdics polítics com ara el “Dos i Dos” que va dirigir i que pertanyia a una coalició de partits nacionalistes i altres que militaven a l’esquerra del partit comunista. I d’eixe temps, abans de la mort de Franco, és la nostra primera col•laboració conjunta en la columna “Sección Feminista” de la Hoja del Lunes que el director José Barberá no va poder negar-nos fins que vam defensar, mai recorde si era el divorci o l’avortament i allò ja va ser massa i es va acabar la paciència del franquista. La baralla amb Barberá, director de la Asociación de la Prensa Valenciana, no era sols per la columna, era per la nostra doble militància: érem per dret membres de l’Asociación de la Prensa Valenciana i per vocació de la Unió de Periodistes del País Valencià que acabava de nàixer. I volíem que s’ajuntaren les dos en una sola entitat amb el caire democràtic de la Unió i els fons i els serveis de la Asociación. Era tant com voler que es mesclaren l’oli i el vinagre. El lema del 68, “sigues realista, lluita per l’impossible”, era nostre. I la fusió es va produir finalment encara que haurien de passar molts anys i perdre tot el patrimoni econòmic en el camí. Però ací està La Unió de Periodistes Valencians que reuneix a la professió periodística i està present en iniciatives com aquesta que hui celebrem.
Després, en concloure els 70 i començar els 80, primer Rosa i després jo, vam passar les dos al Valencia Semanal. Allí vam viure la transició democràtica i l’anomenada Batalla de València. Rosa, com a responsable de reportatges, va començar a escriure molts reportatges d’investigació sobre els feixistes i els blavers valencians. Com a conseqüència, ens queien un fum de denúncies als tribunals de justícia que ens obligaven a estar pendents dels avatars dels quals ens va lliurar, sense cobrar un duro, el nostre advocat José Luis Pérez de los Cobos. Una conseqüència positiva d’estos difícils anys de la transició política va ser que el 1984 la Unió de Periodistes del País Valencià ens va atorgar el III Premi Llibertat d’Expressió guardó que continua lliurant-se anualment, i que justament demà de matí ens reunirà en aquesta Aula Magna per lliurar els premis d’enguany. Però, com vos deia, durant eixos anys huitanta de la convulsa transició democràtica Rosa a més era delegada de les revistes “Interviu” i “Tiempo”, i del diari “El Periódico de Cataluña”.
La legalització del Partit Comunista, en el que Rosa militava de forma crítica, la va trobar com a col.laboradora de la revista Cal Dir, una experiència nova feta desinteressadament per un grapat de periodistes que intentaven substituir el vell i ortodox sistema d’entendre i transmetre el comunisme per un altre més periodístic i renovat. I en aquest temps de la transició en que tot pareixia possible també es tractava de col.laborar en la construcció de la pre-autonomia i de la vertebració del nou país que intentava nàixer. I d’eixa època és també la columna feminista que vam escriure les dos en col•laboració, “X-X”, en referència als cromosomes femenins, en la revista Saó, gracies a la pressió de les dos dones que estaven al consell de redacció i que pagaren de la seua butxaca les col.laboracions durant anys, sense dir-ho a ningú.
I torne a Rosa que dos anys després del tancament del Valencia Semanal vam formar part de l’equip del Diario de Valencia, un projecte dirigit per Pérez Benlloch que tampoc va tindre èxit i només va durar altres dos anys. Rosa era la responsable de reportatges i de suplements. Allí va viure i escriure sobre el 23 F, i també m’enrecorde que li va tocar, perquè estava de guàrdia aquella nit, l’alliberament de Suñer i va aconseguir fer-li, aquella nit, la primera entrevista en exclusiva per a tota Espanya.
Però en tancar el Diario de Valencia i quedar-nos de nou al carrer, Rosa va continuar amb les seues col•laboracions i més tard va treballar durant tres anys com a cap de programes en Radiocadena Española. Després va passar com a redactora-presentadora dels informatius de TVE a la Comunitat Valenciana, el que anomenàvem popularment com AITANA. Del temps de Radiocadena és la iniciativa de Rosa de posar en antena “Entre nosotras” un programa setmanal per a les dones, el primer que es feia a Espanya des del vessant feminista i que justament es va iniciar el mateix dia que es tancava aquell caspós “La Señora Francis” i es va destapar l’engany que la senyora francis era un senyor. Bé, “Entre nosotras” el portàvem les dos amb la col•laboració d’Anna Senent i va durar vora 5 anys. Però en anar-se’n Rosa a la Televisió Española on també estava jo, vam posar en marxa un altre projecte: el “Entre Nosotras” radiofònic es continuava amb el programa “La otra mitad”, produït i emes per TVE-Aitana.
El 1989 com a directora fundadora de Ràdio 9 Rosa Solbes va posar en marxa eixa ràdio que amb un pressupost molt reduït mantenia una parrilla de 24 hores en valencià. Però com l’experiència va ser curta, a penes nou mesos, en acabar-se va ocupar el càrrec de cap de premsa de la Conselleria de Cultura i després va tornar a la redacció del Centre Territorial de la TVE a la Comunitat Valenciana on va ser editora dels informatius fins la seua pre-jubilació, temps en que va continuar publicant els divendres, la seua columna al diari “El País” sobre els temes d’actualitat socio-política més rellevants.
Complementant la trajectòria del seu treball periodístic, Rosa Solbes ha intervingut també activament en l’organització professional on no ha escatimat ni temps ni esforços per representar i defensar la professió davant de totes les instàncies i de la ciutadania. De la seua presidència de la Unió de Periodistes Valencians podria destacar moltes iniciatives però m’allargaria més del que dec. Rosa pertany a més a la Xarxa de Periodistes Europees i a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Es pot dir, per tant, que Rosa Solbes ha treballat en premsa, en ràdio i en televisió. Que és una periodista experimentada i una dona conscienciada que s’ha preocupat, ha investigat i ha lluitat molt i durant molts anys per la democràcia, per la llengua i pels problemes dels valencians i de les valencianes.
Encara ha trobat temps i ganes per col•laborar amb les institucions públiques en les activitats relacionades amb el món de la cultura i els mitjans de comunicació i les dones. Així, forma part del Consell d’Administració de la nova RTVV per elecció de les Corts, del Consell Assessor de la Unitat d’Igualtat d’aquesta Universitat, del Consell de Cultura de la UGT del País Valencià o el Consell Assessor d’Igualtat del PSPV-PSOE. En l’àmbit polític, Rosa ha continuat activa i ha estat present en diversos grups i moviments ciutadans com ara “Valencians pel canvi” del que és actualment vicepresidenta i de l’ACICOM “Associació Ciutadania i Comunicació”. Es a dir que Rosa ha participat en tot allò que pretén la consecució de la democràcia participativa autèntica i no una merament formal. També com a divulgadora i col•laboradora en les activitats de grups i moviments feministes ha sigut mereixedora de diversos guardons com el de la Federació de Dones Progressistes, el de la UGT del País Valencià, el Clara Campoamor i el de Sor Isabel de Villena que abans he mencionat, amb el reconeixement de tots ells del seu compromís amb la lluita per la igualtat de la dona. I vos he de dir que encara troba temps per fer, el que ella i jo denominem “bolos”, que és participar activament amb conferències, congressos i seminaris en universitats espanyoles i llatinoamericanes així com en altres instancies populars i cíviques. Igual creua l’Atlàntic per participar en un Congrés a la Universitat de Puerto Rico com se’n va a Quart de Poblet per intervindre en una sessió sobre la violència de gènere o a un Institut per parlar de mitjans de comunicació.
Per a completar el seu pas pel periodisme, el valencianisme polític i lingüístic, i el feminisme, cal destacar també la seua incursió en el món de la literatura. Ella manté que els llibres que ha escrit són reportatges i entrevistes llargues. Jo pense com els nord-americans que el periodisme forma part de l’àmbit literari i n’és un gènere específic com un altre. Però com aquest no és moment per a les discussions teòriques només diré que Rosa Solbes ha escrit diversos llibres d’investigació periodística sobre el paper de les dones valencianes en la vida pública com ara el dedicat a rescatar a Maria Cambrils, una il•lustre desconeguda, o el que recupera la figura de Guillermina Medrano, la primera regidora de l’Ajuntament de València durant la segona República. I més pròxims a nosaltres en el temps, ha publicat el llibre de caire polític “Dones valencianes: entre el poder i el voler” i una conversa amb la compositora i creadora musical Matilde Salvador, publicada per Tàndem i la seua editora i amiga comuna Rosa Serrano.
Només vull afegir que Rosa ha fet tot el que he dit amb una naturalitat, claredat i facilitat envejable. Transmet una sensació de senzillesa que en el nostre treball, sotmès a moltes pressions i a l’imperi del tems, resulta molt útil. Sembla tindre el control del que fa i dóna la sensació que el que fa és diàfan i normal, que qualsevol pot fer-ho sense esforç. No té ni un gram d’arrogància i tinc la impressió que ella està convençuda que tot el que fa és normal i fàcil de fer.
Fins ací els fets. I amb aquest recompte de fets, acabe. No vull acalorar-la i respecte la seua reserva habitual. Però, acomplit el compromís demane en correspondència una compensació. Rosa, me deus un dinar. I a vosaltres un aplaudiment per a ella, si voleu.
València, 2 de maig 2013
