Aquesta setmana s’ha inaugurat oficialment a Barcelona la nova seu d’una artista, poeta, narradora, traductora i pintora de casa nostra: Felícia Fuster (Barcelona, 1921). La Fundació Felícia Fuster, situada al carrer Camps i Fabrés, 3-11 baixos del barri de Gràcia, és una entitat privada, sense afany de lucre, que es va crear l’any 2003 i que té dos objectius principals: donar a conèixer l’obra poètica i plàstica de l’autora i, mitjançant unes beques, estimular la creació plàstica i ajudar a la realització d’estudis superiors a persones sense possibilitats econòmiques.
L’acte va comptar amb la presència de president de la Fundació, Jaume Avellan, així com de Feliu Formosa, Nora Ancarola, Enrica Mata i Lluïsa Julià. La protagonista no va poder estar present, però des de París va estar molt contenta de la presentació. Un recital poètic i musical de l’obra de Felícia Fuster amb la participació de Mireia Vidal-Conte i la cantant de blues Big Mama va posar la cirereta a la presentació del nou espai que consta de 500 obres de l’artista, entre pintures, gravats, objectes, vidre, escultura… una bona part d’elles en exposició permanent. També alberga manuscrits, llibres d’artista i edicions de la seva obra literària. En la ubicació de la Fundació també s’hi pot contemplar la instal·lació Suspensió, de l’artista Pepa Armenter.
Felícia Fuster pertany a una generació que podríem anomenar “la generació invisible” d’autors i autores que van néixer entre 1920 i 1930 i que les circumstàncies històriques van contribuir a difuminar. Generació que ha produït veus poètiques tan singulars com les de Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Blai Bonet, Ràfols-Casamada o Jordi Sarsanedas. Fuster va estudiar a l’escola Massana i als anys 40 va exposar a la Galeria Syra com un del novíssims valors del moment. Poc després va guanyar el tercer premi de l’exposició del Museo de Artes Decorativas de Madrid amb una obra més que artesanal, on la qualifiquen d’obra clarament experimental. Però la situació del país i la necessitat de Felícia d’ampliar el seu món artístic la fan traslladar-se a França l’any 1950 a l’edat de 29 anys.
L’obra de Felícia Fuster s’interromp els anys 60, però 20 anys després reprèn el seu treball amb una perspectiva inesperada i amb una línia formal i conceptual d’abstracció pictòrica amb l’afegit d’una nova visió còsmica, aquesta vegada posant la mirada en les cultures i les filosofies orientals. És per això que realitza un viatge tal vegada iniciàtic al Japó l’any 1985 i deu anys més tard a la Xina. D’orient n’extreu la capacitat de representar i construir el silenci i a la vegada la multiplicitat de l’ésser.
La seva trajectòria literària destaca per la poesia. El seu primer recull de poemes, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils va ser finalista del premi Carles Riba, l’any 1984. L’any 1987 va publicar dos llibres més, Aquelles cordes del vent i I encara (premi Vicent Andrés Estellés), que continuaven en la línia de l’obra anterior fins a formar-ne un trilogia, basada en una mateixa tècnica de monòlegs de poesia autobiogràfica i confessional, d’imatgeria molt original i de filiació avantguardista. Versió original (1996) és una llarga i profunda meditació lírica sobre la guerra dels Balcans, mentre que Sorra de temps absent (1998; finalista premi Màrius Torres) trenca amb la seva poètica anterior per endinsar-se encara més en el terreny de l’experimentalisme. El darrer recull, Postals no escrites (2001), és una crònica d’un viatge al Japó i un homenatge a la cultura oriental, escrita en haikus a la manera de Basho. Actualment, Felícia Fuster viu a París, on hi va marxar l’any 1950.
