Aquest és un terme recentment aprés a les xarxes on, he de reconéixer, que continue aprenent de valent de grans mestres, de dones feministes i companyes anònimes.
És un terme que defineix la tendència a reservar, per a les dones i dins dels alts càrrecs de la política o les empreses, llocs amb alts riscos de fracàs en mig d’una crisi de la classe que siga, perquè la resolguen. Una vegada resolta i de forma més o menys immediata, les tornen a relegar a llocs subsidiaris i secundaris.
No us negaré que d’immediat em van vindre alguns noms al cap. Noms i cognoms que no ens queden gens lluny i de tots els colors polítics, perquè el masclisme no entén ni de colors polítics, ni d’ideologies, ni de classes socials. I això ho sabem molt bé les feministes.
Respecte dels noms, que cadascú pense els seus que de segur en trobarà a tots els espais.
Estem en el moment de confecció de llistes electorals municipals i autonòmiques i les dones som necessàries. I ho som malgrat que a alguna gent no li vinga bé aquesta imposició legal.
Ja estem veient les estratègies dels diferents partits per tal de complir la llei electoral que, al seu temps i implícitament, comporta que dins d’algun temps veurem dimisions derivades, precisament, pel precipici de vidre.
Quan s’elaboren les llistes es busquen diferents paràmetres per tal de complir compromisos i/o exigències que poden ser territorials, per «famílies polítiques», per sexes, per edats, origen i un llarg etc., en funció de les necessitats dels partits. Aquestes mateixes organitzacions no dubtaran, aplegat el moment, en fer dimitir o en apartar a qui consideren oportú, per tal d’apropar al poder a aquelles persones que realment els interessen. I això més enllà de què hagen estat triades o no. Fins i tot faran dimitir o, potser també, faran signar un document de dimissió al mateix moment que signen l’acceptació de la candidatura, per a utilitzar-lo segons les necessitats de les mateixes organitzacions. Quan la persona, normalment dona, no interessa pel que siga, doncs fora i un altre. Sé del que parle i, tot i que no ho he patit en carns pròpies, ho he vist en gent pròxima, concretament i sempre, en dones i en el camp de la política.
Aquest concepte amunt definit i de nou encunyament, no és exclusiu del món de la política. També en les empreses. Sobretot de les mitjanes i grans.
Fiquen en càrrecs de responsabilitat a dones, per exemple al davant del departament de recursos humans perquè gestionen moments complicats com per exemple expedients de reducció d’ocupació o negociacions dures amb la gent que té la representació legal de treballadores i treballadors i, una vegada solucionada la crisi, li canvien la destinació o la destinen a altre departament menys conflictiu.
Com veiem, les noves formes d’utilització del talent femení no sempre són positives i, de tant en tant, aquestes habilitats són reconvertides en aliats del masclisme revestit de noves formes de pseudo-modernitat enganyosa.
És molt difícil de discernir que hi ha de cert en algunes propostes que ens fan, sobretot en aquests moments. Té molt a veure la mà de qui venen i dels seus interessos. D’ací que la confiança siga clau en la nostra acceptació o no dels oferiments que ens puguen aplegar.
I no sols ara i per les eleccions. L’alerta deu ser permanent per a no formar part dels jocs perversos en els quals quasi sempre eixim perdent.
El patriarcat sap perfectament com jugar les seues cartes que sempre estan marcades per a no perdre mai.
