Un petit grup de joves es van trobar aquest 23 d’octubre a l’Alexanderplatz de Berlín per manifestar la seva indignació. L’oradora, d’uns 23 anys, deia sense parar que no es tractava d’organitzar una associació o un partit, perquè ja ningú sembla representar a ningú, en un món on el capital ha arribat al seu límit i els greus problemes de la humanitat no tenen solució ni econòmica, ni social, ni cultural, ni genèrica, és un sistema que s’està desfent.
Ho deia, en l’espai emblemàtic on Rosa Luxemburg pronunciava els seus discursos i cridava a les masses a organitzar-se per denunciar els límits de la socialdemocràcia alemanya, en el mateix lloc, on es van produir les primeres protestes que, el 1989, els i les alemanyes de l’Est denunciaven l’esgotament del socialisme real i es van aixecar.
Les i els joves alemanys semblen iniciar tímidament una protesta semblant a la dels indignats i indignades, que estan avisant que el sistema europeu també comença a esgotar les seves possibilitats de resposta a les necessitats de dones i homes sense feina. No obstant en aquesta zona del món, a diferència del nostre ( Amèrica Central), hi ha Estat de Dret.
El més greu és que no existeixi la representació. És veritat que hi ha associacions de periodistes sense periodistes, de treballadors sense obrers, d’acció política sense programes ni bases, de dones sense dones. Hi ha capçaleres, com es diu a Mèxic, que en general són utilitzatdes per dirigents que no representen a ningú, amb discursos que no els són propis, que copien o imiten, que altres i altres han desenvolupament sostenint-les. Aquesta és una crisi addicional que deixa en estat d’indefensió a milions de persones. S’ha perdut l’autenticitat. El que domina és la utilització de les filosofies i les creacions genials per posar-se mascares i vestuaris que no tenen fons.
Aquest és el problema que ha permès el desenvolupament d’un sistema que format en les elits, a les quals no se’ls demanen comptes i les capçaleres que no compten amb la força necessària com per canviar les coses.
És probable que això hagi donat lloc a les manifestacions espontànies d’homes i dones que com les i els “indignats” han començat a poblar places i llocs públics a Europa, on tot semblava en progrés, on s’havien solucionat problemes bàsics, que en aquests dies es debaten en els diaris alemanyes o francesos, al mateix temps que la primera ministra alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Nicolas Sarkozy, hagin de decidir i proposar a la comunitat europea sortides econòmiques, davant la possibilitat d’un trencament fenomenal.
Els i les que manifesten la seva inconformitat, amb un sistema que a més de reproduir geomètricament la pobresa, atempta contra la democràcia, el desenvolupament de les dones i dels homes, l’estabilitat i els drets, no saben com respondre als canvis en el món islàmic que produeix tot el petroli que ells consumeixen, principalment, els italians.
Els canvis, a 17 anys de la caiguda del Mur de Berlín, semblen ingents i sobretot de gran novetat. El que no sembla possible és que les masses s’organitzin, com quan Rosa Luxemburg, perquè l’anomia envaeix tots els espais.
És com a Amèrica Llatina i Mèxic, on les elits ho controlen tot, prenen decisions i no hi ha formes organitzatives prou poderoses. Per això, es pot atemptar contra els drets de les dones o es poden conduir els mitjans de comunicació al gust dels amos i dels monopolis, no hi ha com es diu, un espai on poder lluitar pels drets humans, quan s’acut a les autoritats que els violen a sol · licitar la seva protecció i no semble que els partits polítics tinguin solucions en no ser capaços de comprendre que, la gent abans propera, ara està allunyada dels seus interessos. Es deia poble.
A Mèxic, per exemple, les dones estan patint una política de retrocés dels seus drets, sense que hi hagi prou mobilització, les i els periodistes són perseguits i assassinats sense que hi hagi justícia. Amb prou feines ha sorgit un grup de professionals que comencen a representar a les i els periodistes parlant des de les seves experiències professionals, però la simulació pot arribar a llocs infinits. Es parla sense saber. Més de 300 dones periodistes han estat perseguides a Mèxic, amenaçades o atemorides; set han estat assassinades i moltes altres, pensant en la por, s’autocensuren.
La crisi del sistema en la seva fase més depredadora, amb un capitalisme salvatge, ens ha portat a una emergència. La pregunta és com i quan tornarem a pensar en les i els altres, en qui realment són, però estan disperses o aïllades; aquestes persones que directament es van aixecar, sense mediacions, les que són com un miratge, veus i paraules, paper mullat, sense perspectives. Que pretenen parlar per qui estan rebent l’impacte de les guerres, de la caiguda de les borses, dels assumptes que ja estan fent aigua al fons del pou del capitalisme que no dóna per més.
