OPINIÓ
És fonamental partir de la base que una pandèmia afecta de manera diferent dones i homes.
»Las labores domésticas incluyen la práctica de diversas aptitudes y, para que se realicen de la manera adecuada, requieren una exhaustiva formación y experiencia. Su ejecutor [sic] no solo se encuentra en una posición de confianza, ya que se le encomienda necesariamente el cuidado de los bienes del patrón y el conocimiento de las relaciones familiares más íntimas; sino que el trabajo en sí mismo, el de mantener la vida y la salud de los miembros del hogar, resulta de vital importancia.»
Charlotte Perkins Gilman. La decisión de Diantha: Novela feminista.
Trad. Mariluz Ponce Hernández. Barcelona: Singular, 2019
Aquest és un petit fragment del contracte que Diantha Bell, la protagonista de La decisión de Diantha(1910) fa firmar a la seva primera patrona, Mrs. Isabel J. Porne.
Es tracta d’una de les novel.les (d’idees)/assaig de la gran Charlotte Perkins Gilman (1860-1935), autora de vida i obra singulars, a qui no aturava cap convenció sobre els gèneres literaris i no dubtava a hibridar-los a l’hora de denunciar injustícies, exposar idees i llançar propostes per al futur; empelta d’economia, a més, aquest llibre, un dels seus grans temes.
Aquest trosset recull també l’aire i algun dels objectius del feminisme d’una època als EUA: l’abolició de les feines domèstiques, o almenys la comunalització i l’externalització, amb vista a l’alliberació de les dones.
És remarcable la dignitat que confereix Gilman a les feines domèstiques i a qui les porta a terme quan afirma que precisen de «diversas aptitudes y, para que se realicen de la manera adecuada, requieren una exhaustiva formación y experiencia». (Que en la cita de més amunt s’hagi traduït potinerament «performer» per «ejecutor» —així, en masculí— és una traïció tant a Gilman com al text —per sort, no l’enterboleix gaire—. També s’ha traduït en masculí «arquitecto», quan, de fet, Gilman parla d’una brillant arquitecta, i, en el paroxisme del desficaci, l’epiloguista confon «machote» amb «marimacho» quan tradueix el terme anglès «tomboy». En fi.)
Gilman recorda també que una altra de les tasques que fan és de vital importància: «mantener la vida y la salud de los miembros del hogar». Aplicable tant al personal extern com intern, que hi ha coses que no canvien.
Les estratègies de Gilman per ennoblir i posar al lloc que es mereix la feina domèstica, a part de les monetàries, són variades. Insisteix a desvelar-ne l’autèntica naturalesa: és una indústria.
—Alguien cuyo primer empleo fue la honrosa labor de maestra; quien ha decidido deliberadamente probar como empleada doméstica y ha puesto su preparada inteligencia al servicio de esta gran cuestión, la verdadera naturaleza de la industria doméstica.
Charlotte Perkins Gilman. La decisión de Diantha
Fixem-nos amb la tria d’un substantiu com «inteligencia». N’hi de més subtils, però no menys efectives. Per exemple, quan descriu els personalitzats uniformes i conclou:
—Este es un tipo de trabajo totalmente nuevo —les recordaba la líder—. No sois sirvientas, sois empleadas. Lleváis gorro como los carpinteros ingleses o los cocineros franceses, y delantal porque el trabajo lo necesita. No es una identificación, sino una necesidad empresarial. Y cada una de nosotras debe hacer todo lo posible para que este nuevo tipo de trabajo se valore y se respete.
Charlotte Perkins Gilman. La decisión de Diantha
Aquesta valoració fa que posi al mateix nivell les feineres i la resta de treballadores.
Aquel nuevo tipo de sirvientas, que no lo eran, pues mantenían la cabeza tan alta como los demás («son independientes como las vendedoras» en palabras de un crítico), se veían como algo alarmante.
Charlotte Perkins Gilman. La decisión de Diantha
Finíssima també quan fa referència al respecte i posa el dit a la llaga en la no gens trivial qüestió del tractament, de la importància de nom i cognom.
Pero ahora sí que podrás ponerte con ello, ahora que esa tal Belle ha aparecido, ¿verdad?
—Bell, Srta. Bell, en realidad es su apellido.
La Sra. Weatherstone le dedicó una vaga sonrisa.
—Bien, ¿por qué no? Como las costureras, supongo.
—Exacto, eso es justo lo que ella dijo: «Si este trabajo es tan importante como el de una costurera o una institutriz [el llibre és del 1910], ¿por qué no utilizar la misma forma de cortesía con el apellido?». Oh, es una joven superior y testaruda, ya lo voy viendo.
Charlotte Perkins Gilman. La decisión de Diantha
¿A quantes cases (al marge de la contractadora) algú sap el cognom de la feinera, de la treballadora que a hores o sempre la manté en ordre?
Ara que ja ho sap tothom (el coronavirus ho ha deixat ben clar) i és profecia (Gilman, el feminisme fa segles que ho anuncien), que les tasques de cura que les dones fan són fonamentals, són el centre de la vida, és bo proclamar-ho. Per homenatjar-les, així com a les venedores, les caixeres, etc., que fan altres tasques de cura imprescindibles. I recordar que si el personal sanitari que manté a ratlla el coronavirus i cura cossos, i molts cops ànimes, és en un 70% femení, la càrrega de la feina de cura que recau en les dones a les cases és com a mímim d’un 75%; desproporcionadament, doncs, femenina.
En un confinavirus com el que patim, la resta de la pèrdua de treballs remunerats i la multiplicació de la càrrega de les tasques de cura, atès que les dones assumeixen gairebé tot allò que la sanitat no cobreix o el que genera unes escoles tancades, fan que moltes dones visquin en una situació d’especial vulnerabilitat. Situació agreujada perquè no tenen el reconeixement necessari ni econòmicament ni socialment.
És fonamental partir de la base que una pandèmia afecta de manera diferent dones i homes. És el primer pas per entendre’n les conseqüències i per planificar i executar polítiques i intervencions eficaces i equitatives.
*Publicat al Huffington Post
