Dones esterilitzades organitzades – Inés Ruiz
A onze mesos de les eleccions presidencials de 2016: els polítics de torn han trobat beneficis en reobrir el casos de les esterilitzacions per destacar possiblement el tema en la seva agenda de campanya electoral?
El diumenge 10 de maig, El Ministeri Públic va decidir reobrir el cas de les esterilitzacions arxivat pel qüestionat fiscal Guzmán Baca en l’any 2014. El cas aquesta vegada el portarà el fiscal Luis Landa Burgos i novament seran acusats els exministres de Salut: Alejandro Aguinaga i Marí Costa Bauer, així com vuit alts exfuncionaris del ministeri de Salut. Segons Carlos Rivera advocat de IDL, les investigacions han estat ampliades per tres mesos més “el que ara correspon és que la fiscalia executi totes les accions d’investigació, els cridi a declarar, tant a ells com a les víctimes, i així mateix avaluï tot el material probatori que existeix en 64 toms”.
Han transcorregut divuit anys des que es van efectuar les primeres denúncies. En aquest temps, el cas ha estat arxivat i reobert en diferents oportunitats i conjuntures polítiques. Lamentablement i malgrat que s’han organitzat un seguit d’accions per part d’algunes organitzacions de drets humans i col·lectius d’artistes que, participant amb les seves propostes s’han unit en la recerca de la justícia i la reparació, les tantes vegades promeses polítiques ha generat una desconfiança encara més gran cap als organismes de poder.
A onze mesos de les eleccions presidencials de 2016, els polítics de torn han trobat beneficis en reobrir el casos de les esterilitzacions per destacar possiblement el tema en la seva agenda de campanya electoral?
La Història
El 1996 Giulia Tamayo advocada i defensora dels drets humans denuncia irregularitats i compliment de “fites” pel personal de salut. Per primera vegada es mostren documents amb el registre de fites establertes a la província de Huancabamba. En aquest mateix informe, es destaquen les fites anuals establertes pel Ministeri de Salut (395 esterilitzacions anuals). Tamayo va trobar que al mes de setembre d’aquest any ja se n’havien realitzat 169, és a dir, el 42% del total previst. El 2003, durant el govern d’Alejandro Toledo, l’estat peruà va arribar a un acord d’indemnització amb la família d’una de les dones víctimes: Mamerita Mestanza Chávez (qui va morir a causa d’un mal procediment d’esterilització quirúrgic). Al 2009 durant el govern d’Alan García es van arxivar els 2074 casos de dones ofeses i 18 mortes. Dos anys més tard, durant les eleccions del 2011 i la segona volta entre Ollanta Humala i Keiko Fujimori, l’oblidat tema de les esterilitzacions va entrar en el debat; la població llavors va començar a recordar mentre que un altre sector ho coneixia per primera vegada. Ollanta Humala guanyà les eleccions i un dels primers compromisos que feu en la seva nova agenda presidencial d’ “inclusió social” fou investigar el cas de les esterilitzacions i responsabilitzar-se de donar una reparació a les víctimes. Així, el 2012 la Fiscalia decideix reobrir el cas, però tot i el compromís inicial d’Ollanta Humala i de l’estudi que es va executar durant els primers mesos del seu mandat -que es va encarregar de recollir evidències i recomanacions per reparar a les persones que havien estat afectades durant les campanyes- aquest no va ser presentat a la societat civil durant el mes d’abril de 2012 tal i com es va prometre i en el 2014 és arxivat novament, aquesta vegada pel qüestionat Fiscal Guzmán Baca.
Situació de les dones “lligades”
En una de les meves visites a la comunitat de Huancabamba el 2012 vaig poder recollir testimonis de dones que se sentien “traïdes” per les promeses d’Ollanta pel que fa a la reparació de les víctimes de AQV.
[…] Aquí res ha canviat, el que volen és arribar al poder, quan la gent del camp és la que vota … quant em penedeixo ara … ni Keiko, perquè el seu pare va ser el que ens va fer això, ell va manar l’ordre que lliguessin les dones. Aquí venien (Força 2000) a fer campanya, portaven menjar, arròs, d’on el portarien aquest arròs?, perquè era groc, no era peruà … Tota la gent va donar suport a Ollanta. A Lima no el van voler, el va guanyar pel poble i ara, com que el volen a Lima, tots aposten per ell (a Lima); i ara a nosaltres ens vol donar l’esquena, ens vol donar un cop de peu on més ens dol … Hem plorat amb la traïció que ens va fer […]
Si bé la reobertura del cas aquesta vegada és una bona notícia per a les dones afectades, aquests tres mesos que dóna la fiscalia per reunir les denúncies podria indicar que les intencions per part de l’Estat encara no són del tot clares. I és que un judici d’aquest tipus abasta milers d’involucrats -molts més que en els casos de violència armada – per això cal formar equips de treball minuciosos que investiguin cas per cas (fins ara s’han presentat 2074 víctimes), és una tasca àrdua.
Josefa Ramírez, Coordinadora del Programa d’Educació Permanent per a Dones i Joves Andinas i Andins – PEPMA, opina que el Ministeri Públic i altres sectors del Govern, no haurien de caure en la dilatació de temps d’espera a les directament afectades per aquests delictes de lesa humanitat. Perquè la violació dels drets humans, Sexuals i Reproductius, ha estat contra les Dones Andines i Indígenes, que són el símbol de la nostra identitat cultural i històrica del Perú.
La Sra. Esperanza Huayama Aguirre presidenta del Comitè de Defensa de Drets Humans de les Dones Esterilitzades de Huancabamba (CDHME-Hbba) és un dels casos més emblemàtics de les esterilitzacions forçades a la província. Esperança afirma que aquesta notícia animarà a les més de 200 empadronades en el Comitè, tot i això l’oblit, el silenci i l’exclusió, que s’els ha fet, igual que altres dones andines del país durant més de 18 anys, ha sembrat desconfiança cap a alguns organismes de l’estat i han decidit convocar una comissió que viatgis a Lima per fer escoltar la seva veu i les seves justes demandes.
Els drets reproductius i sexuals són temes controvertits en matèria de drets humans. Es relacionen amb els prejudicis sexuals, l’estigma social i les desigualtats arrelades profundament en un país com el Perú. Si a això li sumem el constant discurs de l’Estat i de la societat urbana sobre si les dones indígenes tenen el control de la seva pròpia fertilitat, trobem que les condicions en les que s’han dut a terme les campanyes de planificació familiar en el Perú en els últims anys no demostren la serietat que, per ètica, els correspon, senyal que en el país encara hi ha un abisme de desigualtats socioculturals. El major repte per a l’Estat en aquesta investigació no es només comprometre una gran inversió, sinó també un pla d’acció que fins ara cap govern sembla voler afrontar. No n’hi ha prou amb reobrir el cas perquè els principals responsables siguin jutjats, sinó també establir què és el que busquen aquestes víctimes, és a dir, quin tipus de reparació civil se’ls pot oferir, si és que n’hi ha alguna.
* Inés Ruiz Alvarado és actualment candidata doctoral per la Universitat de Kent, Anglaterra i és autora del documental “Una veu estèril” (2012). La seva investigació examina les conseqüències de les campanyes d’esterilitzacions quirúrgica AQV. Va estudiar Cinema i Documental a la Universitat del País Basc (Espanya), i és Magíster en Estudis Hispànics per la Universitat de Kent, Anglaterra.
