“Al final vaig sortir sola de la situació de maltractament en què vivia. Vaig agafar els meus fills i me’n vaig anar lluny. Al jutjat volien que el denunciés i jo no podia, perquè m’hauria matat”. Aquestes paraules les va pronunciar emocionada una dona marroquina, que va confessar que per fi torna a tenir esperances en el futur, tot i que visqui amagada i no pugui mostrar el rostre. “Però ja no tinc por, i crec que tinc el deure d’explicar públicament què és la violència i com l’he viscuda jo mateixa”.
Tant la dona marroquina, que es feia anomenar Behija i va demanar expressament no sortir fotografiada perquè continua en situació de risc, com l’altra companya, Nieves Delgado, a qui no importava mostrar-se públicament, van parlar en l’acte del dimarts 23 de novembre, a la Casa Sagnier, així com dos dies després, el 25 de novembre, Dia internacional contra la violència envers les dones, al Pati Llimona, seu d’Al Hanan, nom que vol dir “tendresa” en àrab, i que va ser escollit pel col·lectiu de dones i homes per una educació intercultural de Ciutat Vella. Amb el títol Nosaltres vam poder!, aquesta associació va oferir el testimoni directe de dues dones, així com una xerrada-debat sobre la violència masclista.
Isabel Holgado, presidenta d’Al Hanan, antropòloga i conductora de la taula, va explicar que han volgut donar la veu a dones que han patit maltractament, perquè es parla molt de violència masclista, però “elles sempre queden a l’ombra i sembla que no tinguin veu”. També va dir que es comenta poc “la violència que pateixen les dones immigrants, que se senten molt més aïllades i marginades, i per la seva situació poden ser especialment vulnerables.. Els costa molt més cercar ajuda o denunciar, i quan ho fan encara tenen més por, ja que potser no tenen la situació regularitzada i temen ser expulsades i retornades al seu país d’origen”.
No és el mateix parlar des de fora que des de dins
Behija, que en la primera part de l’acte va fer una dissertació modèlica sobre “Què és violència”?, un tema sobre el qual ha reflexionat des de totes les vessants possibles, va intentar després explicar fredament la seva experiència personal, i va subratllar que era la primera vegada que ho feia i “la veritat, no és el mateix parlar des de fora que des de dins”. Va intentar fer-ne un relat distant, però poc a poc es va enfonsar: “Els records són massa dolorosos”, va comentar. Ella ja vivia al nostre país amb la seva família i es va casar jove i enamorada. Una vegada casats, i per la feina del marit, se’n van anar a viure a un poble de Catalunya: “Semblava que m’estimava moltíssim, però jo aviat vaig patir per la seva manera de tractar-me, que no m’agradava gens. Des del principi em controlava del tot i, per exemple, quan contestava el telèfon es molestava, em feia gestos, m’interrompia, i em deia que jo no sabia parlar. I és clar, moltes trucades eren de la meva família i de les amigues. Al final tenia tanta por de la seva reacció que ja no contestava el telèfon i tampoc no sortia. Tot això va passar poc a poc, perquè si m’ho hagués fet de cop me n’hauria anat a viure amb la meva família”.
Van passar 16 anys i van tenir 4 fills i, poc a poc, ella va descobrir moltes coses, com la doble vida que portava ell. “Els últims quatre anys van ser terrorífics. Ja no es conformava amb el maltractament verbal, i la violència física era cada vegada més contínua, i això no era el pitjor… Em vénen records i no puc seguir”, explicava abaixant la mirada. “Estava tancada a casa i no sabia com sortir i desaparèixer del seu costat, però el que tenia clar és que no me n’aniria sense els meus 4 fills… I estava tan espantada. Ja m’havia amenaçat de mort diverses vegades. No em donava diners, no podia sortir fora del poble… I, al final, no vaig poder més i vaig explicar el que em passava a una amiga, que no va dir res a ningú, i després a una veïna, que dies després quan va escoltar els cops, va avisar els mossos d’esquadra”.
Segons ella, la dona maltractada no pot ser només considerada com a víctima i com una persona que no pot decidir per si mateixa. I cal deixar clar que una dona maltractada comença a deixar de ser víctima quan es lliura del maltractador per convertir-se en responsable de la seva vida. Aleshores és quan necessita el suport de l’entorn. “Tothom et diu que denunciïs, però totes saben que això, a vegades, potser és el pitjor que podem fer. Per la denúncia de la meva veïna vaig rebre una citació a casa, i em vaig atemorir molt, perquè si l’hagués vist el meu marit…Vaig haver d’anar a parlar amb un jutge que em va citar a la capital, i com que li vaig assegurar que jo no denunciava, em va tractar de boja, que necessitava un psiquiatre. Exactament el mateix que em deia el meu marit”.
Per la seva banda, Nieves Delgado, que va conviure amb el seu marit 20 anys, i ja en fa 7 que viu sola amb els seus fills, reconeix que li va costar molts anys trencar el seu matrimoni: “Jo tenia i tinc feina, encara que, com la majoria de les dones, estava mal pagada, però ningú no sabia ni volia saber l’infern que era la meva vida a casa. Sí, vaig arribar a pesar 40 quilos i el meu aspecte era lamentable. Però ni la família, ni les companyes de feina em deien res. Això sí, quan tot va esclatar ho vaig passar fatal. Llavors tothom se sentia lliure d’opinar sobre la meva vida, i em comentàvem: “Com has aguantat tant?”, o “A mi no em passaria…” I arribes a sentir-te culpable d’haver estat maltractada”.
Cal anar més enllà de les lleis en contra la violència
Delgado va parlar especialment del que “passa després de tallar la relació”, que sembla que a ningú no preocupi i, sobretot, va desmitificar l’ajut institucional. “És possible que amb la nova llei les dones trobin nous recursos, però la realitat és una altra. Jo, per exemple, amb el que guanyo no arribo a final de mes, i haig de fer front a una hipoteca. És possible que perdi el pis on vivim, perquè no trobo ajuts de cap tipus. A l’hora de la veritat, et trobes completament sola i comprens el fet que tantes i tantes dones aguantin. A més, si no denuncies no tens dret a res. Has de denunciar i deixar que et tutelin per un temps”.
Segons les dues testimonis, la gent no vol entendre que és la dependència emocional la que les ‘uneix al maltractador –amor de la teva vida i pare dels teus fills –, que al mateix temps que et maltracta també és l’únic que et consola, quan et demana perdó et remarca que “no t’adones que sóc l’únic que t’estima”. I tu sempre creus que canviarà perquè t’estima i en el fons és bo…” I recordant les paraules pronunciades per Holgado, va remarcar que aquesta dependència afectiva ens afecta a totes: “Manca molt per a què gaudim de relacions igualitàries”.
Per acabar, Delgado, va demanar un millor enteniment del maltracte de parella i com es manifesta: “Haurien de respectar el ritme d’alliberació de cada dona, que no sempre està preparada per separar-se, perquè vol fer-ho amb la màxima seguretat possible. Continua sent necessari un canvi de sensibilitat, i l’entorn social d’alguna manera justifica els homes, i continua sent negatiu i culpabilitzador amb les dones. Fins i tot entre les dones trobes poca solidaritat. Les meves companyes de feina, quan em vaig separar, no em volien canviar el torn, encara que sabien que no podia deixar els meus fills sols, i l’empresa tampoc no em va concedir un horari flexible.”
Cal superar l’amor romàntic i la dependència
Totes dues van estar d’acord en l’argumentació d’Holgado en què la base de la violència resideix en l’amor romàntic, que justifica i normalitza la relació desigual i mistificadora entre homes i dones, i d’altra banda, “perjudica les dues parts, que es veuen obligades a desenvolupar estereotips de comportament. Cal acabar amb el mite del príncep blau, o de la mitja taronja… És per això que els maltractaments també es donen entre la gent jove. Moltes jovenetes creuen que la gelosia forma part de l’amor i que si les volen controlar és perquè les estimen. No hi ha indicadors d’alarma que les avisi d’una futura relació de maltractament. Per això és tan important una altra manera d’educar, les xerrades i la feina entre els mes joves.”
Behija, amb un discurs clar i ben argumentat, va reflexionar sobre la violència en la nostra societat, “perquè encara hi ha molta gent que confon l’agressivitat –que tots tenim i és innata- amb la violència que col·loca una persona trepitjada per l’altra. És una altra cosa ben diferent, però d’alguna manera la nostra societat la justifica. Malgrat tant dolor i sofriment com causa, la violència exerceix també una espècie de fascinació sobre l’ésser humà. Es fa quotidianament i es contempla amb normalitat com espectacle, es comenta i, fins i tot, es gaudeix”. Segons ella, “cal eradicar tot tipus de violència –també l’estructural, la desigualtat i la pobresa- que és a la base de la piràmide. No podem seguir justificant la violència com part de la història de la humanitat perquè sempre ha existit, perquè tampoc no és així. Veritablement, si la humanitat ha sobreviscut, ha estat per la cooperació i la pau. I en això les dones han tingut un paper important. La violència s’aprèn, i moltes vegades són les pròpies mares les que la transmeten als seus fills”.
