Gràcies, Dominique, per haver acceptat acompanyar-me en aquest improbable lliurament de la legió d’honor. Dic improbable perquè vaig quedar molt sorpresa en descobrir a inicis de gener al Butlletí Oficial que Delphine Batho, ministra d’Ecologia, de Desenvolupament Sostenible i d’Energia, m’havia proposat per ser nomenada cavaller de la legió d’honor.
He de reconèixer que la meva primera reacció va ser rebutjar aquesta insigna de la República instituïda per Napoleó. Moltes amistats properes, però també els representants d’ART i d’Editions La Découverte, amb qui treballo des de fa anys, em van recomanar acceptar, destacant que rebre la medalla era una manera d’honorar a tots aquells, els casos dels quals vaig il·lustrar a “28 anys de servei”, per reprendre l’expressió utilitzada en el decret presidencial: els nens víctimes del tràfic d’òrgans, els agricultors suïcidats per l’agroindústria, Paul Jacquin, el professor mort per la remor, i Paul François, el pagès malalt de Monsanto, els desapareguts de la Argentina, les dones maltractades, els nois del carrer de Bogotà, les víctimes de la contaminació industrial a Perú, i tots aquells i aquelles que treballen en els quatre racons del món perquè a la fi triomfin les collites del futur.
Acceptar la medalla republicana era també una manera d’afirmar públicament la necessitat de crides d’alerta i d’actuar com esgarriacries sobre el pensament i l’acció per, a França i per a tot el món, denunciar les falsedats admeses com a veritats i desemmascarar els conflictes d’interès i els arbitratges en favor dels poderosos. Era reivindicar alt i fort la missió de la premsa -dic bé “missió” – ja que s’oblida massa sovint que constitueix el quart poder i que en virtut d’això, de la mateixa manera que els tres primers poders, ha d’actuar per l’interès general. Acceptar la insígnia de la República era reconèixer que tenim necessitat més que mai de periodistes compromesos, capaços de confrontar els lobbys i els interessos privats per a “posar la ploma a la ferida”, com deia Albert Londres, el pare del periodisme d’investigació, la obra del qual m’inspira dia rere dia.
Avui les ferides on els periodistes poden i han de posar les seves plomes i les seves càmeres són múltiples, com són múltiples les facetes de la “crisi” en què el món sembla irremeiablement enfonsat. Vull parlar de la crisi del clima, que ja està llargament actuant, com ho vaig poder constatar a Malawi o a Mèxic. Cal reconèixer que les emissions de CO2 mai han augmentat tan ràpid com en el curs de l’última dècada: 3% per any de mitjana, tres vegades més que la dècada precedent. Estem en el trajecte del pitjor dels escenaris imaginats pel GIEC, el grup interministerial sobre l’evolució del clima. En un futur cada vegada més proper, l’escalfament climàtic afectarà de manera duradora la producció alimentària, mentre que el nombre dels refugiats climàtics no cessarà d’augmentar.
Vull parlar també de la crisi energètica, de l’extinció anunciada de les energies fòssils, però també de minerals i de terres rares, sense les quals la producció de la major part dels nostres equipaments i béns de consum col·lapsarà, vull parlar de la crisi de la biodiversitat -els experts anuncien la sisena extinció de les espècies-, però també de la crisi alimentària -prop de mil milions de persones pateixen fam-, de la crisi sanitària -els milions de malalts i de morts deguts a la contaminació química-, de la crisi financera, econòmica i social, que comporta una augment de la desocupació, de la pobresa i de les desigualtats sempre més dramàtiques. Tots aquests grans daltabaixos, que tot indica que s’aniran accelerant, provocant danys humans i materials considerables, són el resultat d’un sistema econòmic capitalista fundat sobre la recerca il·limitada de guanys.
Aquesta veritable trituradora reposa sobre un model de desenvolupament que resulta avui mortífer i suïcida per al planeta i la humanitat que l’habita: el del creixement il·limitat mesurat pel producte intern brut, el famós PIB. Com va escriure Dominique Méda en un llibre pioner titulat Més enllà del PIB, L’altra mesura de la riquesa, “el creixement s’ha tornat el velló d’or modern, la fórmula màgica que permet estalviar discussió i raonament”. No hi ha un dia en què no se senti, en efecte, als homes i dones polítics que dirigeixen el nostre país, al capdavant el president de la República Francesa François Hollande i el seu primer ministre Jean-Marc Ayrault, invocar el “retorn del creixement “per resoldre la” crisi “. No obstant això, veus cada vegada més nombroses s’eleven per dir que el “creixement” no és la solució sinó justament el problema, i que és urgent canviar de paradigma, sota pena de ser confrontats, en un futur proper, a un “caos immanejable “, com el descriuen els experts del centre de prospecció de l’armada alemanya en una informe que s’ha filtrat.
“Canviar de paradigma” vol dir reveure a fons la nostra lògica econòmica però també la nostra manera de vida. Per a això, cal llançar un vast debat democràtic en tots els pobles i ciutats de França, que permeti llançar un senyal fort a aquells i aquelles a qui hem triat i que massa sovint no veuen més lluny que el final del seu mandat i que tenen una gran manca de valentia política. La indispensable transició cap a una societat post-creixement, l’única que permetrà fer front als nombrosos reptes que ens esperen, no es podrà fer sense el compromís de tots els ciutadans i ciutadanes, capaços de plantejar – per fi! – bones preguntes:
– Què és la riquesa?
– ¿De quin desenvolupament tenim necessitat?
– ¿Quina societat volem i hem de construir, amb quins valors, amb quins regles de joc perquè els nostres fills i néts puguin continuar vivint sobre el planeta blau?
Una cosa és segura: no tenim temps per esperar. Som a la cruïlla dels camins: siguem capaços d’anticipar, dissenyant junts un altre model de desenvolupament; continuem en la mateixa (falsa) ruta – “business as usual” – i, com m’ha dit Olivier de Scutter, el relator especial de les Nacions Unides pel dret a l’alimentació, haurem de patir les pertorbacions violentes que ens reservi l’avenir.
En aquests moments crucials, tenim necessitat de símbols i d’exploradors que catalitzin les energies i mostrin el camí. Tenim necessitat de laboratoris i d’experiències que animin la reflexió, alliberin la creativitat i ens ajudin a desembarassar-nos de maneres de pensar i de prejudicis. Tenim necessitat d’homes i dones que diguin prou! Què estem fent!
Si vaig proposar a Dominique lliurar la legió d’honor a Notre Dame des Landes és perquè la lluita que es desenvolupa aquí després de nombrosos anys representa precisament el combat del qual tenim necessitat. No entraré en detalls tècnics d’un dossier mal presentat, per concentrar-me en els símbols que encarna la resistència al projecte de l’aeroport. Perquè, com ja ho he dit, tenim necessitat de símbols.
El primer símbol és que es tracta d’un projecte d’equipament que data dels anys ’60. Els famosos “trenta gloriosos” quan es pensava que podríem prendre indefinidament els recursos del planeta sense haver de retre comptes mai. L’època en què la màquina de fabricar PBI marxava a ple. Aquesta època està acabada, i volem projectes que es corresponguin amb les exigències dels nostres temps, els de la pèrdua de recursos i del creixement de les desigualtats.
El segon símbol és que es tracta d’un projecte d’aeroport. Però nosaltres tenim prou aeroports i, contràriament al que els promotors del projecte pretenen, l’aviació civil no té grans dies per davant. Quan el preu de les energies fòssils arribi el més alt nivell, no podrem agafar un avió com ho fem avui ¡Fer creure als francesos que el trànsit continuarà augmentant de manera contínua és un missatge irresponsable!
El tercer símbol és que aquest projecte destruiria 2000 hectàrees de terres agrícoles, en una zona humida que comprèn una gran biodiversitat. Si hi ha un domini on hem de reveure amb tota urgència, és el de la producció agrícola. Els nostres ministres d’agricultura es complauen a repetir que “França és un gran país agrícola”. És cert, exportem milions de tones de blat de mala qualitat, a baix preu, gràcies al joc pervers de les subvencions, o tones de pollastres de baixa gamma, que condemnen a la fallida als camperols africans.
Però l’agricultura francesa és un colós amb peus d’argila, ja que és deficitària en nombrosos produccions, com la de les proteïnes vegetals ¡Per alimentar les gallines, les vaques i els porcs dels nostres granges industrials, depenem de soja transgènica argentina i de petroli necessari per al seu transport cap als ports bretons! D’una manera general, l’agricultura industrial depèn d’energies fòssils, indispensables per a la fabricació de pesticides i de fertilitzants químics. Indispensables també per a l’aprovisionament de les ciutats, on la sobirania alimentària està estimada en dos dies.
Si volem ser autònoms des del punt de vista alimentari i desenvolupar una agricultura capaç de resistir els efectes del canvi climàtic, hem de protegir amb urgència les nostres terres agrícoles, cessant de formigonar-les i arrancar-les de les mans dels especuladors. Un cop el projecte de l’aeroport sigui definitivament enterrat, ¿per què no fer de Notre Dame des Landes l’avantguarda d’un altre model agrícola, fundat sobre l’agro-ecologia, la venda de rodalies i els circuits curts?
Esperant això, i per finalitzar, vull agrair a tots aquells i aquelles que dia a dia fan resistència a aquest projecte en suma tan antiquat. Gràcies a Sylvain i Brigitte Fresneau que ens han acollit avui, gràcies a Marcel i Sylvie, als pagesos compromesos en COPAIN 44, el col·lectiu de les organitzacions professionals agrícoles indignades pel projecte de l’aeroport, o a la S’ADECA, l’associació d’agricultors afectats per l’aeroport, gràcies a l’ACIPA, l’associació ciutadana intercomunal de poblacions afectades pel projecte d’aeroport a Notre Dame des Landes, gràcies als camperols que han vingut amb els seus tractors per protegir la granja de Bellevue de la destrucció; gràcies a tots els membres dels comitès de suport que s’han creat a tot França. Gràcies a tots els zadistas (persones que s’oposen a la construcció de l’aeroport de Notre Dame des Landes), davant dels quals em trec el barret, ja que imagino que no va ser fàcil passar l’hivern sota aquestes condicions tan crues i precàries.
La seva presència il·legal és legítima i estic segura que la història els donarà la raó. Salutació a la seva perseverança i la seva devoció per una causa que hauria inspirar per construir la societat post-creixement que necessitem. Agraeixo, finalment, a Delphine Batho, que fent-me un regal enverinat m’ha permès reafirmar els valors que hauria d’encarnar la insígnia que acabo de rebre: el compromís pel bé comú i l’interès general!”.
*Marie-Monique Robin és una periodista d’investigació, directora i escriptora francesa nascuda el 1960. Té en el seu haver el premi Prix Albert-Londres el 1995 i el premi noruec Rachel Carson el 2009, i acaba de rebre la Legió d’Honor de la República Francesa.
