Per Sara Lovera* SemMexic
Després de 30 anys de lluita, l’avenç és indiscutible en la paritat electoral entre dones i homes. En menys d’un lustre passem a ocupar el 50% dels escons federals i estatals –algunes entitats fins a 54%–; a governatures arribem al 46.6 per cent, amb 13 governadores.
Encara, a 7 entitats del país que renovaran governatura el 2027, mai hi ha hagut una dona. Als municipis, amb prou feines són alcaldesses el 30%.
Mèxic és un país que, en paritat electoral, està prop de tancar la bretxa de desigualtat, cosa que contrasta amb la realitat de milions de mexicanes. Vivim una crisi humanitària i de violència contra les dones, traduïda en assassinats per raons de gènere, desaparicions de nenes i dones, tràfic i desplaçaments, bretxa salarial, autonomia limitada; allò que organismes internacionals qualifiquen com una veritable i profunda discriminació.
Aquest “avenç” ha significat un gran desafiament perquè la nostra societat es resisteix i recrea, en molts àmbits, les postures més endarrerides contra la igualtat substantiva, desconeixent que aquesta es va introduir a la Constitució el 1974, fa 51 anys.
Sens dubte, la bastida jurídica de drets humans i de les dones és robusta, no així les polítiques públiques ni el canvi cultural. Persisteixen les violacions sexuals, la venda de nenes, els matrimonis forçats i els embarassos en nenes i adolescents; la pobresa i la mala salut. Hi ha discriminació i violència laboral; no té resposta oficial la impunitat ni els crims a l’interior de milions de llars.
Com em va dir un dia la coordinadora del Frente Feminista Nacional, Lourdes García, “no és amb saliva i discursos” com es materialitza la llei, quan durant dècades no hi ha hagut pressupost per a programes i accions específics.
La disputa contra la paritat se centra avui entre els dirigents homes en la manera d’ implementació, el control polític de les candidatures i el xoc entre les accions afirmatives i els drets electorals preexistents. Tot i que la paritat és un principi constitucional, l’execució de mesures efectives genera fronts de conflicte. Ara, recreades, apareixeran a les noves regles electorals ia l’interior de les aliances electorals.
El 2027 es renovaran 17 governatures; a 8 governen dones —algunes amb males qualificacions, com Campeche. A Morena, per “majoria”, van declarar que serà per enquesta i no per gènere la selecció de candidatures. Hi ha senyors que consideren injusta l’alternança per sexe o al·leguen drets i democràcia per a “tots”.
Novament, com en el passat, les controvèrsies passaran al Tribunal Electoral, que donarà la darrera paraula. No ens seran estranys acords a les cúpules partidàries per enviar les dones a les entitats menys competitives per a cada partit; no hi haurà avenços als municipis on “líders” o “cacics” decideixen qui els succeeixi —filles, esposes, subordinades— o coreligionaries a dit.
Tampoc serà estrany que els caps partidistes deixaran soles les candidates: sense recursos i sense suports, al·legant que es degut a la Reforma Electoral, com retallades en nombre de candidatures, menys recursos per a les eleccions, espais a grups vulnerables, etcètera.
Urgeix que les dones de les organitzacions polítiques -Mujeres en Plural, 50+1 i Todas- despleguin una tasca d’acompanyament efectiu a les aspirants de tots els partits. Impossible parlar de compliment de regles o de protocols quan, a més de la debilitat a l’INE, les militants estan subjectes al masclisme dins dels seus partits.
Serà una tasca titànica de la ciutadania feminista que durant 30 anys no ha abaixat la guàrdia. Caldrà estar atentes. Ja ho veurem.
*Periodista, editora de gènere a l’OEM i directora del portal informatiu sememexico.mx
