Eulàlia Lledò fotografiada per Maria Roig
OPINIÓ
A la Biblioteca Nacional de Madrid hi ha diverses exposicions. N’hi ha una que ocupa força sales dedicada a gravats d’Albert Durero. Em crida l’atenció una petita làmina titulada Sant Cristòfol mirant cap a l’esquerra.Com que el sant, amb el preceptiu nen Jesús carregat a la gepa, mira decididament cap a la dreta, haurem de convenir que o bé és un error o bé s’explica l’escena no des del punt de vista del sant sinó des de l’òptica de qui el mirés de front.
Ve a tomb aquesta peculiar manera de mirar i titular el gravat perquè en una de les sales del soterrani, justament a la menuda Sala de las Musas (el nom evoca passives inspiradores més que no pas actives i inspirades creadores), hi ha una petita exposició, comissariada per la refinada poeta Clara Janés, de llarg títol: El despertar de la escritura femenina en lengua castellana, on aquesta esbiaixada mirada hi té un clar correlat. En efecte, aquest bell despertar es presenta al públic sobretot a través de les opinions i els elogis d’escriptors (el text que se sentia en un dels auriculars, em temo que també en els altres, anava desgranant les opinions que mereixia a un home). Com si no poguessin existir obres i mèrits sense la validació masculina.
Malgrat això, és una meravella l’exposició de retrats i primerenques edicions de les obres de sor María de la Antigua, sor Marcela de San Félix, Isabel de Villena, Pinar, Sigea, de Carvajal, Caro, Morella, Correa o Fernández de Alarcón… Produeix una emoció profunda, no necessita padrins de cap mena.
Una llàstima. Perquè saber ras i curt que Olivia Sabuco va descobrir el líquid raquidi com explica en una obra (malgrat els intents del seu pare per atribuir-se’n el descobriment) ja et fa adonar de la saviesa d’una dona. No cal que cap home ho valori (o ho envegi).
Una pena. Perquè per caure de genolls en estat d’arrapament n’hi ha prou amb la visió d’una carta autògrafa de la «fémina inquieta, andariega, desobediente y contumaz, que a título de devoción inventaba malas doctrinas, andando fuera de la clausura contra el orden del concilio tridentino y prelados, enseñando como maestra contra lo que San Pablo enseñó, mandando que las mujeres no enseñasen», si la descrivim en paraules del futur nunci. Sí, ho han encertat, es tracta de Teresa d’Àvila, la de la gran i molt determinada determinació de no parar fins a arribar-hi, vingui el que vingui, murmuri qui murmuri, així s’enfonsi el món… Que belles les paraules que, anys després, li va dedicar Carmen Martín Gaite, una més de les precioses baules en la cadena de la tradició!
Una oportunitat perduda. Perquè, entre d’altres, dues autores de pes, sor Juana Inés de la Cruz a la portentosa Respuesta a Sor Filotea de la Cruz (n’hi ha força versions assequibles) i María de Zayas en una de les seves moderníssimes i exemplars, per tants i tants motius, Novelas amorosas, van mostrar que no cal res ni ningú més enllà d’elles mateixes per mostrar el saber i la densa tradició femenina. Escoltem la primera: «A una Aspasia Milesia que enseñó filosofía y retórica y fue maestra del filósofo Pericles. A una Hipasia, que enseñó astrología y leyó mucho tiempo en Alejandría. A una Leoncia, griega, que escribió contra el filósofo Teofrasto y le convenció…», no contenta amb això, l’escriptora perllongava la genealogia fins a les seves coetànies: «Sin otras que omito por no trasladar lo que otros han dicho (que es vicio que siempre he abominado), pues en nuestros tiempos está floreciendo la gran Cristina Alejandra, Reina de Suecia, tan docta como valerosa y magnánima…». La segona, María de Zayas, no s’està tampoc de res: «Temistoclea, hermana de Pitágoras, escribió un libro doctísimo de varias sentencias. Aspano hizo muchas leciones de opinión en las academias. Eudoxa dexó escrito un libro de consejos políticos. Cenobia, un epítome de la Historia Oriental…». Afanyin-se, que s’acaba d’aquí molt pocs dies.
Sàpiguen, però, que a la botiga de la Biblioteca Nacional es poden trobar, catàlegs, objectes commemoratius, records de l’exposició de Durero i encara d’altres, excepte, ho endevinen?, de la del naixement de l’escriptura femenina. L’amable empleada que la duu m’informa que se’n va editar un petit opuscle informatiu (de la de Durero, n’hi ha arreu) però que es va esgotar de seguida i no sembla que pensin reeditar-lo. Ni petja, ni record, ni memòria: una lleugera boirina que s’esvaeix sense deixar rastre. Deu ser això que titllen com a lleugeresa femenina.
Cada dia més dones, molta gent, la trobem més insuportable.
