OPINIÓ
Aquesta és una de les preguntes per a les quals m’agradaria trobar resposta cada cop que assassinen una dona per ser dona.
Sí, apareixen a les concentracions convocades a les portes de les institucions. Fan declaracions políticament correctes, aposten per la condemna pública, faltaria més, però això no respon a la meva pregunta: On són els homes dia a dia quan callen, o fan acudits misògins o coses pitjors? No se senten interpel·lats cada vegada que una dona és assassinada per un altre home?
Potser són massa anys d’activisme feminista, però començo a tenir ganes de cridar-los que ja és hora que ells també es mullin d’una altra manera davant dels assassinats masclistes i les violències masclistes que patim les dones. Començo a veure que, mentre no se sentin interpel·lats en els seus privilegis patriarcals i reaccionin obertament, qüestionant el fet que aquests privilegis han estat construïts sobre la base del patiment de les dones, les condemnes, o la seva presència a les concentracions, serà només testimonial. O com diu la meva mare, només per sortir a la foto.
Vull més veus masculines com la de Miguel Lorente Acosta que ho posa tot potes amunt i qüestiona els seus propis privilegis. Altres veus masculines ho intenten, però per poc que rasques, se’ls veu el plomall patriarcal amb rapidesa.
Sota el paraigua de les anomenades “noves masculinitats” han aparegut algunes veus que volen canviar coses. Però em fa la impressió que volen canviar-les des de la seva posició preeminent o, dit d’altra manera, simplement maquillar-les. No acaben d’empatitzar amb les dones víctimes de totes les violències masclistes. No senten compassió per elles. I parlo del terme “compassió” en sentit humà. No saben entendre el seu patiment a mans d’altres homes. I, per tant, no poden sentir el problema com a propi.
Però el problema existeix i s’anomena patriarcat. I es reprodueix per tot arreu, fins i tot a les aules universitàries. O potser hem oblidat que la setmana passada l’assassí de Cristina, la dona assassinada a l’eixample de la ciutat de València, és un advocat expert en processos de família i professor associat a la Universitat de València? I amb aquest comentari no vull, ni de lluny criminalitzar la plantilla de docents universitaris. De la mateixa manera que tampoc no vull assenyalar o criminalitzar altres col·lectius d’homes, però si desmuntar el mite que els maltractadors i/o assassins no transiten espais fora de les vulnerabilitats econòmiques i socials. Veiem que sí.
M’agradaria llegir firmes d’homes reconeguts del periodisme, el dret, l’economia, etc. fent una crida a altres homes a abandonar la via dels masclismes. Perquè quan un mata i els altres callen, són tots còmplices. Això no ho podem oblidar mai. I vull pensar que tots no són agressors. Però, precisament per això, cal desmarcar-se i condemnar les agressions per petites que siguin. I, sobretot, creure les víctimes i deixar-les explicar la seva veritat. No imposar-los veritats alienes per molt professional del dret que siguis. O de les carreres judicial o fiscal. I això va per tota la gent que es dediquen a atendre o tractar les víctimes en qualsevol de les seves formes.
Vivim temps molt complicats, però els que s’emporten pitjor part són les dones assassinades i/o violentades, maltractades, prostituïdes, tractades com a bestiar o explotades reproductivament per ser dones. On són els homes que els donen suport? Per quan una condemna oberta i honesta per als puters per part dels homes? Quan sortiran al carrer de forma espontània sense ser càrrecs públics, per condemnar obertament els assassinats de dones desmarcant-se’n? Quan rebutjaran i condemnaran la pornografia per ser violenta envers les dones? Quan alçaran la veu per exigir relacions sentimentals més igualitàries i simètriques? On són els homes que condemnen obertament els assassins de dones, els puters o els violadors i no els encobreixen amb mites o excuses cada vegada que són condemnats per aquestes agressions?
No sé on són, però cada cop costen més de trobar, cada vegada semblen més amagats. I ells també formen part de la solució a les violències masclistes de tota mena. A ells també els afecta, malgrat que no ho vulguin reconèixer.
Seguirem interpel·lant-los perquè actuïn i, alhora, prenguin consciència de les seves pròpies responsabilitats en la reproducció i perpetuació del patriarcat, fins i tot en les seves formes més terribles.
