Entrevista a Olga Ábalos. Llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Periodista cultural. Ha estat cap de premsa del Festival de Jazz de Terrassa. Professora associada de la Universitat de Barcelona. Aficionada al ciclisme, va competir de jove. Va ser fundadora i dirigeix actualment, la revista de cultura ciclista Volata, que forma part del Gruppo Media Limited (Rouleur).
La teva és una trajectòria diversa. La teva especialitat és el periodisme cultural, musical.
Mentre acabava la universitat vaig col·laborar amb revistes especialitzades de música, sobretot Rock de luxe, Ruta 66. Després em vaig incorporar a la corporació catalana quan va crear tota la part digital en programes el trànsit comunicatiu entre el que era la tele i el digital, com el 3XL, per exemple, el Ritmes.cat que ara sona com super vintage. Allà em vaig incorporar a fer continguts sobretot de música, cinema i llibres. Després he anat col·laborant amb diferents mitjans de comunicació, com el Diari Ara, fent crònica i crítica al cultural i darrerament més a Catalunya Ràdio. Bé, sempre he anat picotejant com a freelance en tot tipus de mitjans.
I com arribes del periodisme cultural al ciclisme?
Doncs perquè jo havia estat corredora, havia competit en ciclisme. Ha estat sempre l’esport de la meva vida. Vaig tenir una època entre els 20 i els 25 en què era corredora federada i vaig fer les meves copes d’Espanya, vaig anar a una selecció catalana, vaig intentar ser corredora, no ja corredora professional perquè en aquella època és que ni t’ho plantejaves ja, veies que la única opció que hi havia era anar-te’n a Itàlia o a França. Al final vaig tirar la tovallola perquè en aquell moment les ciclistes ens ho havíem de pagar tot nosaltres mateixes. Durant molts anys vaig estar federada, però era jo sola. No tenia infraestructura, i finalment vaig deixar-ho, però sempre se’m va quedar el cuc, al final vaig unir el ciclisme, que és el meu esport, amb la part periodística, que és el meu ofici.
Canviar el periodisme esportiu, no ha estat un camí fàcil, ni ho és ara.
En el camp del ciclisme, que és el que conec, la situació actual era impensable fa uns anys. De fet, aquest últim any he pogut anar a cobrir el tur de França femení i he anat a la Vuelta a Espanya femenina, és que t’agafaven ganes de plorar dels mitjans que tenen les noies, de tenir, fins i tot, un bus, un mecànic, un massatgista, un nutricionista o tenir unes bicicletes caríssimes. El fet és tenir mitjans, i si hi ha mitjans, les noies s’ho creuen i poden sempre donar una miqueta més perquè veuen que hi pot haver-hi un futur. El ciclisme femení en els cinc darrers anys ha fet un canvi increïble. No es podia ni preveure que això passaria. No fa gaire vaig parlar amb una noia que també competia en aquella època. Fèiem la comparació de com vèiem el ciclisme en aquella època i el ciclisme ara, hi ha un canvi, sobretot a part dels mitjans, es veu un canvi d’actitud. S’ha de lluitar molt perquè moltes no tenen ni sou encara i la indústria del ciclisme també s’ha de posar les piles en aquest sentit i les marques, perquè no deixa de ser un esport finançat de forma privada, i les marques han d’invertir. A nivell de periodistes esportius ara també és una cosa com més normalitzada, però aquest 20 anys d’enrere hi havia la Imma Pedemonte i poques més. Ara hi ha més visibilitat, perquè cal que hi hagi referents perquè les noies joves vegin que també s’hi poden dedicar. En el periodisme esportiu s’han de trencar encara moltes barreres perquè sí que les dones s’han anat incorporant però fins a quin punt? Les noies també han de fer valer la seva part estètica i això pot a vegades semblar que passi com per sobre dels seus valors com a professionals o com a periodistes. Ho hem vist en els darrers anys en esports com el futbol o l’automobilisme que sobretot a la part televisiva s’han anat incorporant locutores o presentadores que ho han hagut de lluitar i sovint sembla que sigui per complir la quota femenina a la televisió.
Ets cofundadora i directora de Volata què significa per les dones dirigir un mitjà?
Un mitjà comporta moltes més dificultats. Com a dona en alguns moments comporta, que ha calgut que entenguessin que jo també sé parlar de ciclisme i també sé parlar de bicicletes. Això ens passa també en altres àmbits de la vida en els que sembla que has de demostrar primer el que saps molt més que un home. No sé si és la síndrome de la impostora, és una cosa que abans teniem integrada en les dones, haver de demostrar el doble perquè ens facin cas. I això en el ciclisme sí que m’ha passat que el meu interlocutor pensés que jo no en sé prou perquè soc dona sense tenir en compte que està parlant amb algú que sí que en sap, que ha corregut, que ha competit i sap de què va el tema. Suposa un plus més d’energia. Per mi ha estat més un esforç mental que no pràctic. També t’haig de confessar una cosa, que és que m’agrada viure i mirar-me d’una altra manera a l’esport femení, perquè el ciclisme, he estat corredora, però he estimat el ciclisme només veient ciclisme masculí a la televisió. Per tant, jo també he hagut d’aprendre a descobrir-lo. Ara m’hi fixo més, conec les noies i crec que a les ciclistes se les ha d’entrevistar d’una altra manera perquè tenen un altre discurs, tenen una altra narrativa i pots anar més enllà. Ens hem de fer ressò del que està passant aquí, perquè el ciclisme femení està creixent molt i les noies també es mereixen que també se les consideri ciclisme, no només ciclisme masculí i femení, tot ciclisme. Cal donar una nova mirada, mirada de dona, es tracta de de trencar els vicis del periodisme esportiu. Perquè és un periodisme que sempre l’han escrit els homes i al final han acabat ells mateixos es van retroalimentant amb un relat.
