Aquesta setmana hem hagut d’assistir a una sèrie d’espectacles que arriben a avergonyir a qualsevol que tingui dignitat.
I que consti que no parlo només dels desencadenats per la corrupció política i econòmica.
Em refereixo a la vergonya que vaig sentir quan vaig veure la Rita Maestre declarar davant el jutge. La sensació de pèrdua de llibertats que em va envair va ser atroç.
Que la dreta política i mediàtica més rància s’està acarnissant en les persones que estan intentant canviar les institucions per dins, no és cap novetat. Ho porten fent des del primer dia que van perdre ajuntaments com Madrid, València, Barcelona o d’altres. Busquen la palla en l’ull aliè per amagar les seves pròpies vergonyes.
Però és molt curiós en com s’acarnissen amb les dones que estan en aquests equips de govern. Amb Manuela Carmena l’ofensiva no ha parat des del primer dia, igual que a Ada Colau i com a València qui governa és un home, Joan Ribó, les crítiques, encara que persistents són menys ferotges. Però a les tres Magues de l’hivern rebudes per Joan Ribó les van posar del color del julivert precisament per ser dones valentes d’esquerres i que es van atrevir a encarnar valors democràtics com són la Llibertat, la Fraternitat i la Igualtat.
Quan les dones actuem i intentem apropiar-nos dels nostres cossos la maquinària patriarcal al complet es posa en marxa. I per descomptat els de faldilles llargues i negres al capdavant de tot el que signifiqui el control dels cossos femenins. Ni una paraula els he sentit dir sobre la corrupció pròpia i estranya. Ni una sola condemna davant l’espoli de milions i milions d’euros de les arques públiques. Ni una sola paraula de retirar la comunió per exemple a gent corrupta i fins i tot empresonada. O d’excomulgar als assassins de dones. O als violadors. O als pederastes. Res. Silenci total en aquests casos. És clar es tracta d’homes i el pacte entre ells funciona. Però quan de dones es tracta salten de cop tots ells perquè la maquinària opressora contra nosaltres es posi en marxa immediatament utilitzant, insisteixo, tots els ressorts al seu abast.
Que les religions són extremadament patriarcals i fins i tot misògines és una cosa que moltes de nosaltres tenim clar. Que la seva influència arriba molt més enllà dels temples i s’infiltra en la política per seguir imposant els seus dictats en les nostres vides privades, és una cosa que vam comprovar fa una mica més de dos anys quan van intentar a través del dimitit Ruíz Gallardón modificar la vigent llei de l’avortament . És cert que allò ho vam poder parar. Però jo em pregunto, com podrem aturar la contínua ingerència en les nostres quotidianitats d’aquesta influència cada dia més sibil·lina, però també més contundent? I el que estan fent amb Rita Maestre i les altres dues dones activistes, és una mostra del que vull dir. És que, si els que van treure les samarretes en lloc de dones haguessin estat homes la reacció hauria estat la mateixa? Estic segura que no.
El cos de les dones com a tabú. El cos de les dones com a màquina reproductiva que no ens pertany i sobre el qual es pretén que ni tan sols puguem decidir. El cos de les dones com a arma fins i tot de guerra. El cos de les dones sobre el qual lliurar batalles per infligir dolor. Però, paradoxalment, sempre intentant que aquests cossos no ens pertanyen.
El fet que estiguin jutjant a aquestes dones per mostrar els seus torsos semi-despullats en una capella és un clar exemple d’aquest poder encara present. El fet que els processos judicials contra alguns capellans pederastes estiguin tan endarrerits, és una altra mostra del que dic.
Un altre cas que demostra el que exposo és com s’ha descontextualitzat el poema que va llegir la poetessa Dolors Miquel en el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona i que van provocar la sortida d’un escandalitzat Alberto Fernández Díaz, regidor del PP del saló on es va recitar dit poema. Els advocats cristians ja han anunciat que van portar als tribunals a Ada Colau i a la poetessa per diversos “atacs” a les seves creences. El Bisbe de Terrassa també ha titllat el poema de blasfem i en un tuit s’ha preguntat “fins quan aguantarà la paciència dels catòlics”. I jo em pregunto fins quan aguantarà la paciència de les dones amb els seus missatges misògins?
Reivindicar els nostres cossos lliures, la nostra maternitat lliure i saltar totes les alarmes patriarcals i deslligar ofensives patriarcals immediatament, com estem veient, és tot un i immediat.
Quan ens assassinen per ser dones, silenci. Quan ocupem espais públics i exercim poder democràtic, crítiques ferotges a la nostra gestió. Quan hi ha corrupció continuada i sistemàtica, es mira a la bancada de davant.
Així funciona al patriarcat. Així ens segueix picant el patriarcat.
A la Rita Maestre, a Ada Colau, a Manuela Carmena, a Celia Mayer i a tantes altres dones que estan a primera fila política rar és el dia que algun home de la política o dels mitjans de comunicació no els demana la dimissió. Als que estan demostrant que són corruptes i que han fet desaparèixer milions i milions d’euros dels fons públics i que han inundat de corrupció i de mala governança les institucions de tota mena, honors i felicitacions durant anys i anys. Aquest és el model que segueixen defensant tants i tants homes i dones que sustenten al patriarcat amb les seves regles.
Reivindiquen que caigui tot el pes de la llei contra dones víctimes de violències masclistes que impedeixen que els seus maltractadors segueixin exercint violència contra les seves criatures però callen i fins i tot justifiquen les violències estructurals que dia a dia són exercides contra totes les dones, perquè són part del sistema, del seu sistema patriarcal.
L’ofensiva patriarcal posada en marxa cada vegada que les dones exercim algun tipus de poder polític o pretenem exercir-lo sobre els nostres propis cossos, és una maquinària complexa i moltes vegades invisible que és molt potent. Es camufla de moltes maneres. S’exerceix des de molts fronts. Es naturalitza dins de les nostres vides per acabar sent invisible i d’aquesta manera seguir exercint impunement.
Aquesta ofensiva patriarcal forma part d’alguna cosa encara pitjor per invisible i naturalitzat al llarg de segles i segles i es diu violència estructural i és l’arma més potent que utilitza el patriarcat per subsistir.
Afortunadament sabem que existeix i som moltes veus les que reclamem canvis i les que donem suport a Rita, Manuela, Ada, Celia, Dolors, Rosa, Manola, Llum i tantes altres dones que estan deixant-se la pell per canviar les coses i plantant cara al patriarcat malgrat les ofensives a les que aquest les sotmet.
A totes elles, les nomenades i les no esmentades però englobades en aquests noms, tot el meu respecte, admiració i reconeixement.
Som moltes més de les que alguns es creuen i plantarem cara perquè, cada vegada que ens ataquen de qualsevol manera a una de nosaltres ho fan amb totes. I estic segura que aquí estarem per dir prou !!!
