Thursday 03 October 2024

Thursday 03 October 2024

Maribel Nogue

Neus Català, un Testimoni de Lluita contra L’oblit

 

 OPINIÓ

Amb 103 anys Neus Català ha tornat a aconseguir sobreviure a la mort. Primer als camps d’extermini nazis, i ara perquè el seu llegat roman entre nosaltres.

 

El 16 de març de 2007 Neus Català va ser a Igualada convidada per les associacions de dones i l’Ateneu Igualadí, on se li va retre un reconeixement ciutadà pel seu testimoni en la lluita contra el feixisme, una amenaça que avui, dissortadament, torna a fer-se molt present. Per això és un bon moment per renovar el nostre compromís de no silenciar la pròpia història per tal que mai més es puguin repetir tals horrors, i en reprodueixo el manifest d’aquest compromís ciutadà:

“Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure… Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria si s’havia d’estar a un cantó o a un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüents a les guerres es sofria a les dues bandes.

 

 

Neus CatalaPortada Regió 7 Igualada 17 de març 2007

 

 

Al seu temps, en Raimon ens deia: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen; d’altres conegueren l’exili i els seus camins…”. També deia: “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquells morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons… No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat i, encara avui, la gent que ho ha vist, amb por ho conta….”. Comparteixo la seva conclusió d’estar convençuda de que -en realitat- “tots havíem perdut”.

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, tot pretenent que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos, en realitat era protegir-nos, segur.

Però el temps és justicier, i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica, així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.

 

 

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a l’aixecament militar del General Franco contra la República, un sistema democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada i és així com, malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, estem coneixent episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut algun dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social de ser assenyalats amb el dit simplement per ser considerats perdedors. Per això és tan important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder comiadar cada ser estimat en una tomba que ja no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut, i recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat.

A Igualada, en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada. I volem fer-ho amb la presència de Neus Català, que en el seu testimoni contra l’oblit ens ha esperonat a fer-ho.

 

 

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. De Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada ben comunicada amb la capital.

 

 

cartell 2007 okNeus catala ropa campo

 

 

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats al front o bé fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent dels camps d’extermini nazi de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l‘Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el què jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat durant la II República i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

 

 

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens volen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit trencar d’una vegada per totes amb aquesta injúria i apostem fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per una vida i uns drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts raons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català per la seva lluita contra l’oblit, prenem doncs la paraula i subscrivim solemnement, i a dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

 

 

Share

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Newsletter

Subscribe to our weekly newsletter with the latest published news.

You may also be interested

México: El 8 de Marzo: Mujeres y el Poder

La conmemoración anual del 8 de marzo cuyo carácter es universal desde la primera década...

Llibert

Hi ha qüestions que no volem plantejar-nos. El drama arriba quan la vida ens...

Women 360º Congress: Les dones directives també s’han de cuidar

El passat 16 d’octubre va tenir lloc a ESADECREAPOLIS, a Sant Cugat del Vallés,...