Les famílies afectades reunides a SOS Bebès Robats Catalunya demanen en un document a funcionariat català “Per la veritat, la justícia, la Reparació i les garanties de no Repetició”.
El robatori de nadons durant i després del franquisme denota una vegada més l’amplitud dels crims amb perspectiva de gènere ocorreguts al llarg i ample del territori espanyol.
Les xifres sobre el nombre de nadons robats són enganyoses. Dependrà de qui les difongui, i en quina època. Segons dades oficials es tracta de 30 mil nadons robats mentre que les Famílies Afectades denuncien entre 100 mil i 200 mil. La frontissa d’aquestes xifres és àmplia, tan àmplia com el treball de memòria històrica encara pendent que sembla embolicar-de la mà d’una justícia lenta, descompromesa i amb camins sinuosos.
Entre dificultats de tota índole i absència estatal, el temps transcorre sense pauses. Les famílies afectades envelleixen, perden la força, l’ànim … i possiblement d’aquesta manera es compleixi el somni de molts implicats en el robatori de nadons: el profund i etern oblit. Davant d’això les organitzacions com SOS Bebès Robats no perden la força.
La manca d’investigació, compromís amb aquestes causes el que fan és perpetuar el silenci i invisibilitzar aquests delictes que s’han estès fins finalitzat el franquisme. Anna Paéz Garro de SOS Bebès Robats de Catalunya resumeix la seva trajectòria de recerca: “Des que vam començar aquesta lluita, amb molta il·lusió, a dia d’avui no veig interès en que aconseguim els nostres propòsits que únicament és saber la veritat sobre el que els va passar a els nostres fills, germans, néts … etc. Si alguna cosa he vist en tots aquests anys és que les institucions no volen que aquests casos surtin a la llum. Les denúncies han estat arxivades, perquè no hi ha per on seguir les investigacions.”
Famílies afectades pels robatoris de nadons.
Estat d’abandonament
Les famílies damnificades estan soles. Molt soles. No només han estat víctimes del robatori dels seus nadons, un fet traumàtic molt dur , sinó que al mateix temps a l’hora d’encarar la temàtica a nivell legal han de pagar de les seves pròpies butxaques els honoraris d’ advocades per començar a realitzar les recerques de documentació i posar en marxa les denúncies pertinents. I si volen fer-se un test d’ADN? També ho han de pagar de les seves butxaques. I si tenen depressió? La resposta serà la mateixa. Les víctimes han de treure les forces i els mitjans per avançar en les seves recerques. ¿No serà molt? Massa? … Per ventura abusiu?
Pepa Anguita Palacios, és tia materna que busca al seu nebot bessó. Va iniciar la recerca a Catalunya fa 6 anys “quan va saltar aquest tema en els mitjans de comunicació”, recorda. Aquesta tia igual que tants altres familiars en la seva petició encarna les raons de tants altres familiars: “Que es reobrin la denúncies, que hi hagi proves d’ADN generals i gratuïts, l’obertura de les fosses comunes, ajuda psicològica a les famílies damnificades i justícia gratuïta.”
“En un dol permanent”
En aquesta solitud de la recerca, en aquest paper imposat a les víctimes, que és el de revictimitzades, Anna Páez Garro recorda: “El meu objectiu és poder tancar aquesta etapa de la meva vida sabent la veritat sobre el parador de la meva filla, en cas que veritablement hagués mort en néixer, calia que m’ho haguessin demostrat … Ningú tenia dret a voler fer-me el favor que no veiéssim a la meva filla, no em van deixar fer el dol que em tocava i m’han deixat en un dol permanent”. I precisa que “si està viva, poder explicar-li que tenia uns pares bojos d’alegria per la seva arribada… Sé que és impossible recuperar el temps perdut, però si que ho és començar un vincle fins on ella vulgui.”
Adelina Ruiz Santos presideix SOS Bebès Robats de Catalunya, busca a les seves filles bessones: “Demanem ajuda psicològica per a les famílies. Moltes, no hem pogut fer el dol i les que pensaven que l’ havien fet, es troben, quan s’han fet exhumacions, que en el lloc on pensaven que hi havia el seu fill, germà, nebot … resulta que el nínxol està buit o les restes no corresponen a aquest nen i el dol, s’inicia de nou. És un dol permanent.”
Sense un treball conscienciós de memòria difícilment les víctimes podran avançar amb pas ferm en el treball de reconstrucció de les seves històries de vida, els seus dolors, penes i per damunt de totes les coses: com continuar?.
Tal com ho va establir la Comissió Nacional Sobre la Desaparició de Persones a Argentina, conegut en el seu format de llibre “Nunca Mas” en la seva Introducció: “L’enormitat del que va passar, la transgressió als fonaments mateixos de l’espècie, provocarà encara aquell« ¿serà cert? » amb què alguns intentaven sostreure’s del dolor i de l’espant, però també de la responsabilitat que neix del saber, de l’estar assabentat, perquè a això segueix, inexorablement, el preguntar-se: com evitar que pugui repetir-se? I l’angoixant inquietud d’advertir que víctimes i victimaris van ser els nostres contemporanis, que la tragèdia va tenir al nostre sòl per escenari i que els que així afrontaren la nostra història no ofereixen encara actes o paraules de penediment fiable. “
Demanem Justícia
Ruiz Santos precisa que en allò personal “i parlo també en nom de moltes famílies, no volem indemnitzacions econòmiques, demanem Justícia i Reparació, que demanin perdó per tot el mal que ens han fet. Que prenguin exemple d’altres països.”
Les famílies caminen en aquest estret trajecte de la mà d’amics, veins. Però el temps, sí, una vegada més el temps, pot jugar-males passades: cansament, pèrdua de motivació, desesperança.
Manuel Teodoro Pimienta busca al seu germà. La seva mare, a prop de complir e92 anys va al seu costat a totes les activitats que pot. “En la documentació que em facilita l’Hospital Clínic de Barcelona, apareix una gràfica de pes / dia i en el full del nounat la caiguda de cordó. No li havien dit a la meva mare que havia mort. Ella el va tenir en braços i no va detectar cap problema però se’l van endur i van tornar amb dient que havia nascut amb problemes, que havia mort i que ells s’encarregaven de tot”, precisa Manuel Pimienta. La seva causa com tantes altres va ser arxivada i van presentar recurs d’apel·lació …
Crims de gènere
Cap causa que investigui les violacions dels drets humans pot ser completa si no té en compte els crims comesos contra les dones pel simple fet de ser dones. La manca d’investigació i de compromís amb aquestes causes el que fan és perpetuar el silenci i invisibilitzar aquests delictes que s’han estès fins finalitzat el franquisme.
El 16 de Març la jutgessa argentina María Servini va rebre la querella pels crims de gènere durant el franquisme. El fet de sumar la perspectiva de gènere en aquestes denúncies denoten un avanç però no n’hi ha prou quan la impossibilitat d’avançar es articulada des de l’interior del país.
Com ho estableix el document presentat per SOS Bebès Robats Catalunya a funcionariat, és necessària una llei de Memòria, Justícia i reconeixement de les víctimes. Experiències i treballas d’investigació com els duts a terme a Argentina denoten que la reparació de les víctimes en paral·lel amb el treball de Memòria són els passos inicials per recompondre el present.
“Les grans calamitats són sempre alliçonadores (…) únicament la democràcia és capaç de preservar a un poble de semblant horror, que només ella pot mantenir i salvar els sagrats i essencials drets de la criatura humana. Únicament així podrem estar segurs que mai més a la nostra pàtria es repetiran fets que ens han fet tràgicament famosos al món civilitzat”, es cita al Pròleg del llibre “Mai Més”.
