“Si la llei s’apliqués amb la força suficient, aquesta situació no continuaria”
Entrevistem a Soukeyna Ndao Diallo, jurista i amb una àmplia experiència com a activista pels drets de les dones i els infants i en la prevenció del SIDA i a Dialy Dia, també jurista i activa lluitadora contra la MGF.
Ambdues són membres de l’Associació de Juristes Senegaleses (AJS) , una associació de dones de carreres jurídiques que es centren la seva feina en la divulgació dels drets de les dones al seu país, incloent la sensibilització vers lluita per l’eradicació de les practiques de mutilació genital femenina, encara present al seu país.
Totes dues van participar a la jornada organitzada el passat 19 de novembre per l’Agència catalana de cooperació al desenvolupament, la Direcció General per a la Immigració i la Direcció General d’Afers religiosos, en el marc del grup de treball d’abordatge de la MGF de la Generalitat, on es va tractar la pràctica de la mutilació genital femenina (MGF) com una forma de violència contra les dones i nenes i una violació dels seus drets a la salut, sexuals i reproductius.
Actualment, unes 140 milions de dones i nenes al món pateixen les conseqüències de la MGF. Es calcula que a l’Àfrica hi ha 92 milions de dones i nenes de més de 10 anys que han estat objecte d’aquesta pràctica. L’Àfrica Subsahariana és la zona del món amb major incidència de la pràctica de la Mutilació Genital Femenina (MGF). Els 28 països africans on es practica la MGF es concentren a la franja del Sahel, fonamentalment als 15 països de la regió de l’Àfrica Occidental.
Al Senegal, on la pràctica es castiga amb penes de presó, arran dels canvis en el Codi Penal de la llei 99-05 de 29 gener de 1999, l’eradicació de la MGF és un objectiu clar del Govern del país, que es tradueix en el desenvolupament de plans d’acció per a l’acceleració de l’abandonament de la mutilació basats en l’adopció de la Llei 2005-18, de 5 d’agost de 2005, relativa a la salut reproductiva.
Al 2005 el 26% de les dones de 15 a 44 anys havien patit alguna MGF. Quina és ara la incidencia de la mutilació genital femenina al Senegal?
Soukeyna Ndao Diallo (S.N.D.):Aquest és el problema, no tenim xifres; en tenim de l’Agència Nacional de Estadística, de l’enquesta de demografia i salut del 2011, però no son exactes; la taxa, però, no ha variat gaire del 2005; calculem que és 26% encara, tot i que en la darrera enquesta hem vist que la taxa ha augmentat a la regió de Dakar; això passa perquè com ara aquesta pràctica està més perseguida, la gent dels pobles, on és coneix més tothom, ve a la capital per realitzar-la d’una manera més discreta i amagada.
Dialy Dia (D.D.): El problema és que és una pràctica que ja no es fa tant en grup sinó més individualment, són les pròpies mares o àvies les que le practiquen perquè es pensa que és una manera de pertànyer a una comunitat; ja no es fa tant a través de les “escissores” professionals, però si que es continua practicant a través de familiars, llavors és més difícil saber el número real de casos.
Així, el govern senegalès, està veritablement compromès amb l’eradicació de la mutilació genital femenina? Ha funcionat realment el Pla Nacional d’acció per a l’acceleració de la desaparició de la MGF?
S.N.D.: El plan funciona, hi ha un comitè tècnic que es reuneix i totes les organitzacions de la societat civil involucrades amb aquesta lluita formen part d’ella, com la nostra associació. El govern coordina l’acció d’aquest comitè i realment ho fa, d’això no ens podem queixar.
El compromís del govern també es reflecteix en prendre posicions publiques clares als mitjans, a la ràdio o a a la televisió, per exemple, a un país on la televisió te un impacte molt fort. Que l’estat es posicioni tant clarament en favor de l’abandonament d’aquesta pràctica juga un paper molt important en l’eradicació de la mateixa.
D.D.: Pel que fa al pla d’acció, les organitzacions que abans treballaven per separat, ara treballem de manera coordinada, i això ha estat una cosa molt positiva.
Quines són les accions que porteu a terme des de l’associació per tal de lluitar contra la mutilació genital? Des de quan treballeu en el tema?
S.N.D.: L’associació és una de les organitzacions que es va mobilitzar per tal d’aconseguir la llei del 2005 relativa a salut reproductiva però la nostra activitat en contra d’aquesta pràctica ve des del principi de l’associació, el 1974, ja que nosaltres treballem des de sempre pels drets humans, especialment pels drets de les dones i la infància. La pràctica de l’escissió és una pràctica nefasta per a la salut que contribueix a la servitud de la dona, ja que consisteix en mutilar una part del seu cos per tal d’exercir un control sobre la seva sexualitat i la seva capacitat reproductora; inclús si aquesta pràctica està justificada per raons culturals o tradicionals, va contra els drets fonamentals de les dones i per això l’AJS lluita des dels seus inicis. El govern senegalès compta amb l’AJS per a difondre la llei entre la població, sobre la seva existència i sobre les penalitzacions que suposa. Però crec que el nostre paper més clau com a organització és que anem directament a les dones per explicar-les com aquesta pràctica es discriminatòria, inacceptable i perquè l’hem d’aturar.
Jo no soc advocada, soc jurista, però a l’associació hi advocades, fiscals, jutges, notaris, totes les professions legals i paralegals i també hi ha estudiants;, totes som dones però tenim homes que són membres d’honor o membres associats, professors de dret o altres persones que comparteixen els nostres objectius, ja que l’abandonament de l’escissió concerneix també els homes, que són els pares, els marits, els germans, els fills, els amics…aquest tema concerneix tota la societat.
D.D.: A més d’això, a l’associació treballem per a l’apoderament de les dones, per a que recuperin la seva salut, per exemple, o per a que tinguin els mitjans financers o econòmics suficients per a aconseguir la seva autonomia i que puguin fer el que vulguin a la seva vida.
Segons la vostra experiència, quines són les accions primordials que cal fer per acabar amb la pràctica de la mutilació genital femenina?
S.N.D.: L’estat ha de fer més i millor. Senegal és un país molt ben organitzat, amb serveis d’informació molt eficaços; sovint la decisió de l’escissió de les noies és comunitària, presa per la comunitat, i forçosament els serveis de l’estat han d’estar assabentats d’això i amb la força de la policia i la llei haurien de fer una pressió sobre la gent per tal que no es celebrin aquestes cerimònies i que, si les porten a terme, advertir-los que tota la força de la llei els hi caurà a sobre. Així, cal que l’estat ho faci millor; nosaltres ho expliquem a les dones, a les mares, i sabem que moltes la volen abandonar, però cal que la comunitat també ho faci. Ja hi ha una massa crítica de dones que rebutgen la mutilació i també molts homes, així que l’estat ha d’assegurar que la voluntat de la gent sigui respectada conforme a la legislació; és quelcom que no podem transigir; l’estat ha de fer el seu treball bé.
Alhora, cal continuar amb el treball de sensibilització, ja que si les mares, els pares, els germans, els tiets.. tothom veu les conseqüències, veu el sofriment inútil i degradant, no l’infringiran ni permetran que ningú ho faci sobre la nena que estimen.
D.D.: La llei ha de ser aplicada de veritat; quan s’apliqui unes quantes vegades, acomplirà el seu paper de persuasió, perquè de fet en el que volem incidir més és en la prevenció, no en el càstig.
L’educació és també un punt imprescindible per acabar amb la mutilació; si a les escoles hi ha un bon programa d’educació sexual seria una molt bona cosa. Ara per exemples’ha introduït una nova assignatura al respecte al currículum d’educació primària
Però la llei no s’aplica?
D.D.: Si s’apliqués amb la força suficient, aquesta situació no continuaria.
S.N.D.: Si la funció de prevenció de la llei es portés a terme correctament això voldria dir que cap nena seria mutilada i que s’acompliria la llei; l’Estat ha de fer el seu paper de prevenir abans que de reprimir; s’ha de posar més l’accent en la prevenció. Qualsevol reunió de més de 10 persones és controlada per les autoritats i això possibilita posar en marxa fàcilment el dispositiu que impedeixi l’escissió; però es que sovint les pròpies autoritats assisteixen a les cerimònies de mutilació, en són còmplices; quan es tracta de fer el repartiment del menjar col·lectiu, són ells els qui en prenen la major part.
Quins son llavors els principals obstacles per acabar amb la pràctica de la MGF?
D.D: La religió i el líders comunitaris i que l’estat reculi quan s’hi enfronta. Molts líders diuen que és una pràctica cultural i l’estat no s’hi enfronta; cal que els religiosos s’adhereixin a la lluita. La MGF no es cap precepte religiós però encara hi han religiosos que diuen que és quelcom que s’ha de complir.
Sou optimistes vers el futur?
S.N.D.: Sí, ho som; no hem de pensar que ja ho hem aconseguit; hem de continuar estant vigilants, continuar fent treball de sensibilització i sobre tot incidir en la gent jove, perquè la gent jove és qui mutilarà les nenes quan siguin pares i mares si no ho evitem.
D.D.: Som optimistes perquè és una pràctica de fa més de 2000 anys i només en 40 hem aconseguit molt; hi han comunitats senceres que lluiten amb nosaltres de manera sincera, i per això hem de ser optimistes i pensar que acabarem amb aquesta pràctica.
