OPINIÓ
Fa poc més d’un any i en un article anomenat “Tradicions i patriarcat: Una altra aliança que perjudica seriosament la igualtat entre dones i homes”, ja comentava com el patriarcat es serveix de moltes eines per perpetuar i com les tradicions són una d’aquestes eines.
Quan s’exigeixen canvis per construir societats més igualitàries i més equitatives entre dones i homes, immediatament apareixen les gargamelles patriarcals amb les seues eines i mil cares per desmuntar els arguments per a aquests canvis.
S’aposta per la modernització i la investigació en les diferents disciplines acadèmiques, en les indústries, en les administracions, en tots els ordres de la vida per (suposadament) millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Però quan es tracta de millorar la vida de les dones i les nenes específicament, perquè aquestes siguen menys desiguals, sembla que entra una ceguesa col·lectiva i s’obre l’etapa dels “peròs”, dels “sempre ha estat així”, ” no ho hem inventat ara “,” això comporta estretor de mires “,” als homes també ens passa “, “és la porta a un nou puritanisme sexual “, i així un llarg etc. i aquesta setmana estic atenta a dos casos concrets.
Les conseqüències del moviment mundial #MeToo en contra de l’assetjament sexual que vivim les dones pel que sembla no han agradat gens a Catherine Deneuve i un grup més de dones franceses que parlen de “odi cap als homes i la sexualitat”. També adverteixen el retorn d’una “moral victoriana” oculta sota “aquesta febre per enviar als porcs a l’escorxador”, que no beneficiaria l’emancipació de les dones, sinó que estaria al servei “dels interessos dels enemics de la llibertat sexual, com els extremistes religiosos “.
A veure, per parts.
La justificació a alguns tipus d’abusos que s’exerceixen contra les dones i les nenes de forma quotidiana, és directament l’assumpció de la desigualtat entre dones i homes i, per tant, convertir-se en una veu i en una eina del patriarcat que precisament pretén mantenir l’ordre asimètric en aquestes relacions per mantenir l’ordre dominació-submissió.
La llibertat sexual ho és realment quan dues persones volen per igual mantenir qualsevol tipus de relació des d’una carícia fins al propi acte sexual en les seves múltiples formes i variants.
Almenys per a mi, la llibertat sexual no passa perquè un home em digui que si no estic amb ell sóc una estreta o un puritana. I fins i tot a una dona que actués així, tampoc li ho permetria. La meva llibertat sexual no neix dels desitjos d’altres persones, neix del meu desig. No necessito que ningú em doni permís per ser lliure en qualsevol àmbit.
El manifest d’aquestes dones defensa a capa i espasa els tradicionals rols femení i masculí, sense apostar gens ni mica per canviar res. Patriarcat en estat pur. De nou la tradició passa per la defensa de les normes marcades per la part dominant d’aquesta situació. De nou els que qüestionen aquest ordre són les “marcades” com diferents per atrevir-se a qüestionar-ho.
Però a més considere que encara que només fos per pedagogia de cara als que vénen darrere, s’hauria de tenir en compte com aquesta pretesa llibertat per acusar de puritanes, revisionistes de la història, feminazis, etc. als que pretenen que les persones, totes les persones, puguem anar pel carrer sense ser assetjades o tocades sense consentiment, és un desvergonyiment. I ho és, perquè en el moment en què algú envaeix la nostra intimitat en forma d’acostament de qualsevol tipus indesitjat ens està robant aquesta part d’intimitat que potser no vulguem compartir. I pot tenir mil maneres de manifestar-se com acostaments, paraules, petons, etc.
No entendre que els actes no desitjats, són una invasió de la intimitat de la persona que no els vol per qüestions de qualsevol índole i per tant se l’està assetjant, és no entendre que cada dia surt el sol. Però així actua el patriarcat, satisfent tots els seus desitjos al preu que sigui. Fins i tot justificant-se cada dia per això en boca de les seves pròpies oprimides.
El segon cas de què parlava és sobre la polèmica que segur que farà córrer rius de tinta després de l’anunci del Consell de les Dones de la ciutat de València per a crear una subcomissió que analitzi el paper de la dona en els monuments fallers, així com en la imatge que les Falles donen de les dones o com es tracta a les mateixes dins de la pròpia festa.
I tornem a les tradicions.
Encara que alguna de les components del Consell de les Dones ja ha manifestat “que no es pretén atacar les falles sinó millorar-les per fer-les més igualitàries i inclusives” les veus patriarcals no han trigat a aparèixer per defensar que les coses “sempre han estat així”.
De res val que s’expliqui que la imatge hipersexualitzada de les dones en els monuments fallers no té res a veure amb el caràcter irònic de les festes i sí amb una visió patriarcal del paper de les dones en la societat tant actual com passada. Perquè no oblidem que encara que només veiem figures humanes o “Ninots” estan representant un determinat enfocament als temes que tracta el monument faller en qüestió.
I és molt curiós (i fins i tot de vegades divertit des de la perspectiva de la coherència) com alguna gent s’entesta a defensar la llibertat d’expressió dels qui dissenyen les falles o artistes fallers contra l’intent d’unes falles més igualitàries i inclusives i, alhora, legislen normes que emmordassen a la gent que no pensa com ells i fins i tot poden portar-los a la presó per atrevir-se a qüestionar els seus mandats.
Però això sí, la llibertat de l’artista faller ha d’estar per sobre, encara que la del titellaire és qüestionada, denunciada i l’artista empresonat. Tot un exercici de coherència política.
I ja adverteixo que aquest tema faller serà polèmic i farà córrer rius de tinta perquè les dones defensem que se’ns doni un tracte diferent al que imposa la mirada patriarcal.
Per això el títol d’aquest article es diu “modernitats i fal·làcies” perquè quan pretenem modernitzar l’espai simbòlic que imposa el sistema patriarcal, ens topem de cara amb totes les resistències hagudes i per haver.
I per tant resulta que la modernitat en determinats àmbits, és una fal·làcia total perquè el patriarcat se sent amenaçat pels avenços que exigim les dones, i revesteix amb les seves millors gales a veus perquè li defensin aferrissadament, a la manera antiga.
A poc a poc, les dones prenem la veu i la paraula i això espanta als que veuen, en l’ordre establert el millor trumfo. Però encara que sigui lenta, la revolució de les estructures socials per fer-les més igualitàries, arribarà. I arribarà per quedar-se.
