OPINIÓ
Recentment m’he decidít a llegir un llibre terriblement dur. Es tracta del llibre “Yo no quería ser madre” de Trifonia Melibea Obono. Obono és una dona guineoecuatoriana, periodista i politòloga, docent i investigadora sobre temes de dona i gènere a l’Àfrica.
En aquest llibre trenta dones guineanes posen la veu per denunciar la situació de les persones LGTB a Guinea Equatorial. A la persecució i la violència social i institucional s’hi sumen molts altres problemes: la manca d’informació i de referents, la pèrdua de l’arrelament, l’odi interioritzat, el consum de drogues i alcohol per suportar la marginació … El panorama és encara més preocupant per a les dones en una societat patriarcal i tribal que les condemna a la submissió, la tracta, l’explotació sexual i la violència masclista.
Els embarassos i la maternitat per ocultar la seva condició de lesbianes les porten a situacions veritablement extremes de supervivència tant seva com de les seves criatures.
Com ja he dit, va ser un llibre dur de llegir, però necessari per entendre massa coses que no veiem des de la nostra condició, força etnocèntrica del feminisme europeu.
Un altre aspecte sobre el qual també reflexiono periòdicament és sobre les situacions de nenes i dones joves que són obligades per les seves famílies a matrimonis forçats perquè deixin de ser una boca més a casa sense tenir en compte ni el seu creixement, ni les seves possibilitats humanes. Sense educació i dins d’un sistema patriarcal on la seva opinió no té importància, són pastura de tot tipus de violències per part dels homes de les seves famílies tant pares com marits o germans. I tot això sense a penes possibilitats d’escapar d’aquest sistema opressor i assassí en massa ocasions.
La mutilació genital femenina és una altra conseqüència del patriarcat més salvatge i que condemna a les dones, com a mínim a una vida sense plaer i en massa casos queden condemnades a situacions d’infeccions, malalties cròniques i sofriments innombrables al llarg de les seves vides siguin aquestes llargues o curtes.
Només són tres aspectes d’un patriarcat ferotge que no considera la vida de les dones com vides útils més enllà dels serveis que es puguin prestar i les cures que es puguin oferir tant a elles com a la seva descendència.
Vides sense valor, vides usables o prescindibles, vides castigades per haver nascut dones en unes societats profundament masclistes.
D’aquí la importància de llegir llibres com el que mencionava al principi per conèixer situacions difícilment imaginables en aquesta Europa etnocèntrica que rebutja als qui venen buscant noves possibilitats i fugint de guerres, fam i pobresa.
La violència que han de patir les dones i nenes que busquen refugi en altres parts de món, que fugen de situacions de violències múltiples és, al menys per a mi, d’un patiment màxim i fins i tot inimaginable. I crec que els seguim prestant poca atenció, immerses com estem en discussions, de vegades fins i tot banals.
Una de les conseqüències del neoliberalisme actual és, precisament, l’oblit de les causes col·lectives i del sofriment i submissió dels i de les altres. Oblidem amb massa freqüència que, en altres parts de vegades no massa llunyanes, hi ha moltes dones que pateixen fora mida perquè les seves societats consideren que les seves vides no són importants. Són considerades éssers humans de segona o tercera categoria.
No cal sortir d’Europa per observar-ho, però avui volia recordar a aquestes nenes i dones que no surten a les televisions, tot just en algun mitjà de comunicació alternatiu a les grans capçaleres, però que arrosseguen veritables tragèdies viscudes. Però que ens queden llunyanes, fins i tot encara que estiguin al barri de a costat de el nostre.
És hora de ser conscient de les seves realitats, però sobretot de les seves necessitats i de donar-los calor humà i el suport que necessiten. I això des del feminisme ho sabem fer molt bé.
Llegim sobre les seves experiències i els seus sofriments per aprendre d’ells i poder reivindicar les seves vides i les seves presències al món. Coneguem-les per poder prendre consciència plena de les seves situacions, però sobretot de la seva existència.
Llegir aquest llibre m’ha fet conscient del patiment de tantes dones a Guinea Equatorial i en la seva necessitat de recórrer a la maternitat per amagar la seva orientació sexual. I, al seu torn, la violència simbòlica i d’altres tipus que això comporta.
Com deia al començament, és un llibre dur de llegir, però necessari per conèixer realitats abans mai imaginades per mi. I és cert que, endevinant-ho, vaig necessitar de certa disciplina per acabar-lo. El recomano, encara que amb certa reserva en la seva lectura per la duresa de certs relats. Un llibre revelador, al menys en la meva vida.
