OPINIÓ
Segons la definició que li va donar Luis Bonino a principis dels anys noranta, els micro-masclismes “són petits, gairebé imperceptibles controls i abusos de poder”.
“Abusos quasi normalitzats que sense ser molt notables, restringeixen i violenten insidiosa i reiteradament el poder personal, l’autonomia i l’equilibri psíquic de les dones, atemptant a més contra la democratització de les relacions. Donada la seva invisibilitat s’exerceixen generalment amb total impunitat. Són d’ús reiterat pels homes cap a les seves parelles. En definitiva són pràctiques de domini i violència cap a les dones que succeeixen en la vida quotidiana.Amb el prefix -micro fa al·lusió al que és gairebé imperceptible, el que es troba en el límit de l’evidència, però sense arribar a ser-ho “. Com veiem són, també, micro violències masclistes.
Aquest tipus de violències ocultes són gairebé totes elles violències psicològiques i, per tant poc visibles fins que, amb les ulleres liles posades, les vas descobrint i despullant per fer-les visibles.
Ocorren en totes les esferes de la vida i en totes les etapes vitals. No només ocorren entre les parelles. Senzillament ocorren. I succeeixen en els espais laborals, en l’oci, en el transport públic, etc.
Els micro masclismes busquen, en definitiva, mantenir l’ordre patriarcal de la societat que, al seu torn, passa per que els homes mantinguin el poder sobre les dones a qualsevol preu. I tenen moltes cares que, sobretot a les dones, ens resultaran familiars. Apareixen amb mirades intimidatòries, amb l’ús expansiu de l’espai compartit, amb la presa sobtada del comandament de determinades situacions sense tenir en compte l’opinió de la parella, etc.
N’hi ha d’altres com portar a les dones al dubte de si mateixes i per tant, en massa ocasions negar-se elles mateixes i retirar-se a favor d’altres persones. I aquí és on entra una cosa molt comú i que apareix sempre i en gairebé tots els homes siguin aquests parella, amics, amants, etc. Es tracta de la prioritat de la veu masculina.
Quantes vegades en una conversa del tipus que sigui, alguna dona ha estat donant la seva opinió sobre algun tema i ha aparegut la veu d’ell més alta per tal de fer-se escoltar, o ha interromput sense prestar atenció al que estava dient ella? Passa cada dia. I ho sé per experiència.
És una cosa recurrent. Passa. I el pitjor és que quan ho fas notar, en massa ocasions et diuen “borde” o mal educada, quan en realitat els que no són educats són ells. Però tot i això, creuen tenir la raó. La raó patriarcal, és clar.
La socialització diferenciada té, entre d’altres, aquesta funció, la de normalitzar els micro masclismes com quelcom inherent a la condició d’haver nascut dona o home. I aquest tipus de socialització que es construeix des de la família, l’escola, els mitjans de comunicació les religions etc. busquen, des de temps immemorials la supremacia dels homes sobre les dones. Busquen la dominació, la submissió, el servei perpetu als seus interessos etc. En definitiva busquen mantenir l’ordre patriarcal que és el que els atorga els privilegis.
I, per mantenir aquests privilegis una de les estratègies “amables” és la utilització d’aquest tipus de conductes “micro” constantment. Prèviament naturalitzades per aquesta socialització diferenciada ja són més difícils de detectar i per tant de combatre.
Si posem una mica d’atenció, detectarem aquest tipus de conductes per tot arreu. A la justícia amb sentències aparentment benèvoles però que amb lectures amb les ulleres violenta, hi trobarem infantilització o maternalització de les dones contínuament.
A les escoles, està permanentment present en el currículum ocult dels centres, en la utilització dels espais en els esbarjos o en els temps d’oci. Però també present en l’absència de dones en els llibres de text, la qual cosa priva a les nenes i als nens de la genealogia femenina de coneixements.
Els trobem també en l’ocupació en forma d’atur o de bretxa salarial. O en les entrevistes de treball quan pregunten sobre la maternitat. Els hi pregunten sobre la paternitat als homes quan van a entrevistes de feina?
En les religions mostrant un model femení virginal, maternal, submis i devot a qui han robat tota capacitat d’actuació per a si mateixa. Un model absolutament entregat als altres i disfressat de generositat, quan en realitat es tracta de submissió absoluta.
I tot això naturalitzat i sense que es dispari cap alarma cada dia, cada minut, perquè qui imposa el que és correcte o no, són ells.
Recordo que quan era més jove les coses estaven encara pitjor i que quan una nit de sopar d’estiu un company va intentar tocar-me les cames i li vaig donar una bufetada com a resposta a la seva agressió, la taula al complet em va cridar exagerada i el va disculpar dient que només es tractava d’una broma. Tothom va prendre nota i allò mai més em va tornar a passar, tot i la disculpa generalitzada a la seva actuació. No es naturalitzà allò. No vaig permetre aquell tocament i vaig ser “la dolenta” aquella nit. Però llavors, igual que ara, tant me fa.
Quan parlem de micro masclismes parlem de falta de respecte a la dignitat i es fa en forma micro, com volent treure importància als fets. Les disculpes a aquesta falta de respecte poden venir en forma de “ha estat una broma” “o” només era un acudit”, per exemple, buscant en l’humor, o millor dit en la manca d’humor de les dones la manca d’entesa d’aquestes actituds. I no és una qüestió d’existència o absència d’humor. Es tracta de no permetre aquesta falta de respecte a la nostra dignitat.
S’acosta la campanya de Nadal. Els i les convido a observar en la publicitat, els rols que se’ls assigna a homes i dones en tota la campanya. I parlo de roba, complements, joguines, alimentació, etc. Però això sí, amb les ulleres que tot ho qüestionen, les liles. Segurament qui tingui curiositat podran deduir-ne algunes coses.
Però el que és més important, les i els convido a que analitzin les seves relacions personals amb els homes de les seves vides o amb les dones de les seves vides: parelles, amistats, etc. Però també amb aquestes mateixes ulleres. Segurament descobriran que també són víctimes d’aquests micro masclismes i de com les veus femenines tenen menys ressò que les masculines.
Un exercici d’honestedat en l’anàlisi ens permetrà descobrir aquestes micro violències que totes hem patit en alguna ocasió. I alhora a dona’ls-hi noms i saber que, en algun moment de les nostres vides, ho hem patit.
Descobrir-ho i posa’ls-li nom ens farà més fàcil combatre’ls.
