OPINIÓ
Al llarg del recorregut de la punyetera crisi que ens assota hem anat veient com els nostres drets de ciutadania s’han anat retallant amb l’excusa de les decisions d’aquest govern que eufemísticament les anomena “reformes”. Bé d’aquest i de l’anterior perquè l’últim govern de Zapatero tampoc es va quedar curt amb el seu “pla de reformes”.
Ens han augmentat els impostos que van jurar no tocar. Ens han augmentat els preus dels productes bàsics. Ens imposen reformes laborals que augmenten l’atur, encara que ens expliquen que trigarem una mica en visualitzar els seus aspectes més positius. S’han carregat els serveis públics de qualitat, deixant-los com ens esquelètics i sense recursos per funcionar. Ens imposen una reforma educativa que pretén “espanyolitzar” com en el franquisme i usurpar competències que són de les comunitats autònomes. I a més pretenen imposar el seu control sobre els nostres cossos de dones a través d’una reforma de la llei de l’avortament. O deixen a pensionistes empobrits i empobrides pel repagament farmacèutic. O a les persones dependents sense el seu dret al ingrés de les seves percepcions perquè van rebaixes del seu grau de dependència. O deixen sense pressupost la sensibilització contra la violència masclista retornant a les dones víctimes a la seva condició de culpables per atemptar contra l’ordre establert de les famílies convencionals que prediquen els de les faldilles llargues i negres.
Amb tot això i algunes coses més tenim més pobresa, més atur, més desigualtat, més pes de l’església en la presa de decisions polítiques a canvi de menys drets, menys igualtat, menys llibertat, menys recursos públics, etc i, a més pretenen que callem i ho acceptem sense més.
Les nenes i les dones seguim emportant-nos la pitjor part i, si segons els informes d’algunes ONG el nombre de persones pobres ha augmentat en aquests anys, segurament el perfil seria el de la cara d’una dona.
I mentre intenten desviar la nostra atenció amb les desfilades del “Dia de la Fiesta Nacional” recordant a totes hores que ha estat el més sobri i econòmic de tota l’etapa democràtica. Ah! I que no hi eren ni la infanta Cristina ni el seu marit, l’inefable Iñaki Urdangarin.
I la cúria eclesiàstica, que no ha notat la crisi ja que no els han afectat les “reformes” (llegiu retallades), fregant-se les mans amb les decisions que aquest govern va prenent. I, per descomptat augmentant el seu poder a l’ombra, o plena llum que de tot ens trobem.
Ells, els de faldilles llargues i negres, tornen a campar al seu aire transmetent els seus missatges misògins, classistes i autoritaris a través de les decisions polítiques que menyspreen els més essencials drets de la democràcia com ho són les manifestacions convocades per protestar per aquesta sèrie de mesures restrictives de les nostres llibertats.
I amb ells, amb els de faldilles llargues i negres, tots aquells nostàlgics que pretenen recuperar un règim en el qual no existissin expressions com la de negociació i només existís la d’imposició. On no hi possibilitat de discrepar i només deixessin espai per l’obediència. On els drets fossin una utopia i el silenci i la submissió als poderosos, a ells, la norma a seguir.
Però fins i tot amb la crisi som moltes i molts els que denunciem aquest tipus d’agressions als nostres drets aconseguits gràcies a la lluita i fins i tot vida de moltes dones i homes que ens van precedir i no permetrem que, de nou, es trepitgi la seva lluita o la seva memòria.
Sortirem al carrer, a les xarxes socials, a aquells espais on puguem cridar o mantenir silenci, segons ens vingui de gust per reivindicar que els nostres cossos i les nostres llibertats no es toquen, no es maltracten, no es trepitgen. I a cridar als de faldilles llargues i negres que deixin de maltractar a les dones com ho han fet al llarg de la història, ni pretenguin governar els nostres cossos i el nostre dret a decidir a cop de decret llei sense tenir en compte que som i serem resistents i resilentes als seus mandats.
A ells, a tots ells, els de faldilles llargues i negres els acuso de molts dels problemes que ens afecten com a societat en general i com dones. Els acuso de pretendre un estat sense drets, sense justícia social, sense la intervenció de la ciutadania crítica, sense llibertats, sense igualtat. Un estat dirigit pels seus adeptes benestants que segueixen espoliant i explotant a la ciutadania. Un estat on les dones només siguem subsidiàries dels homes i no els seus iguals. Un estat on la por, la seva pròpia por, sigui el que imperi en lloc del dret i la igualtat.
I també acuso als governants actuals que s’han plegat a aquest mandat pretenent imposar mesures que, a part de ser injustes, són insolidàries i que atempten contra la veritable essència d’un estat democràtic i de dret. Els acuso d’haver convertit la democràcia o poder del poble en una cosa que respon només a que ens demanin el vot cada quatre anys ia la qual estan asfixiant per poder imposar mitjançant la por, els seus mandats i creences sense cap respecte als que opinem de manera diferent.
Necis amb aspiracions despòtiques, mesquins misògins, jo us acuso públicament de desitjar tenir molt més poder i privilegis per a uns pocs, a canvi de moltes menys llibertats i molt més patiment per a molts milions de persones.
Segurament hi haurà qui us pugui perdonar però jo no. I, espero que la gent que esteu condemnant a la pobresa i al sofriment, a la manca de llibertats i de drets, a no poder ser atesa com a persones amb dignitat i passar a ser atesa només com parades o aturats o com a éssers subsidiats per ser grans dependents o dones que han estat víctimes de terrorisme masclista, que totes aquestes persones i moltes més, tampoc us puguin perdonar mai i us acusin públicament des de qualsevol tribuna.
Jo seguiré plantant cara i acusánt-vos públicament. No us perdono, ni us perdonaré.
Vull, exigeixo més llibertats, més justícia social i menys mesquinesa política.
