Mercedes Salisachs és l’escriptora en actiu més vella del món. Als seus 95 anys encara té ànims i forces per seguir amb la seva activitat de tota la vida: l’escriptura. Va néixer a Barcelona l’any 1916 i amb l’ànim serè i la ment ben lúcida, retrata amb ploma destra i escriptura culta, la història que ha vist passar per davant seu en el seu gairebé segle d’existència.
El pare de Mercedes Salisachs, un ric industrial barceloní, va assegurar-se de proporcionar a la seva filla una educació perfectament conservadora, amb la intenció de convertir-la en una magnífica dama de classe acomodada. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va estudiar peritatge mercantil a l’Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, sent la font d’inspiració per a una de la seves novel·les, La gangrena, amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.
La seva obra, escrita íntegrament en castellà, consta de 36 títols, entre els quals cal recordar Carretera intermedia que va resultar finalista del IV Premi Planeta 1955; La estación de las hojas amarillas de 1963; Adagio confidencial, de 1973, finalista del XXII Premi Planeta; La gangrena XXIV Premi Planeta 1975; Sea breve, por favor, Premi Rosa Navarro 1983; Feliz Navidad, señor Ballesteros, finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby, España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el 2009. El darrer llibre que ha escrit és El cuadro.
Roser Pros – Sobre quins temes li agrada escriure a Mercedes Salisachs?
Mercedes Salisachs – M’ha agradat escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil espanyola i fins ara. Vaig començar a escriure en temps molt difícils. El primer premi que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona l’any 1956, amb la novel·la Una mujer llega al pueblo. Amb el premi a la mà, l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que s’hi diu està prohibit de dalt a baix”.
RP – I doncs, què s’hi explicava?
MS – Doncs s’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments, aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler retratar el que passava a Espanya, tot i que molestés, però calia que les coses que passaven sesabessin i que es diguessin.
RP – No li va reportar problemes molt seriosos, aquest voler dir la veritat?
MS – Sí, seriosos de debò. Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent, al qual arribava una dona que es trobava amb problemes terribles per les circumstàncies de l’època. Era una tragèdia molt forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d’Informació i Turisme i li vaig dir “Miri, aquest llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre. La censura va eliminar-li molts fragments però me’l van deixar publicar. En aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots me’ls prohibien o me’ls tallaven i això era terrible.
RP – Malgrat totes aquests complicacions i dificultats, vostè s’havia proposat escriure i va seguir endavant.
MS – Vaig seguir endavant amb molta tenacitat. En època democràtica es va publicar La sinfonía de las moscas i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època, situades al barri xinès de Barcelona i jo ja sabia que estava completament prohibit. La censura em va fer a trossos el llibre. La mutilació de les obres era lamentable i molt trist. Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.
RP – Tanmateix, un dels seus llibres més importants, ‘La gangrena’, es va salvar de la censura per molt poc.
MS – Amb La gangrena vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan va sortir el llibre ja es va poder llegir al complert, perquè Franco es va morir en l’època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!.
RP – Segurament hauria sigut una llàstima, perquè ‘La gangrena’ és una de les seves obres més exitoses, per no dir la més coneguda i llegida.
MS – Porta seixanta edicions i encara s’està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi l’atenció en sentit positiu. La novel·la està basada en una frase d’un llibre molt important d’un filòsof que diu “aquesta gangrena, que pot ser viure”. Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com La gangrena, perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular Bacteria mutante. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i ja està. Això passava abans i ara també.
RP – Vostè, que porta 60 anys dedicada a la literatura, com està vivint els canvis que s’estan produint en l’ofici d’escriure, arran de les noves tecnologies?
MS – Els porto bé, tots aquests canvis. No hi ha dia que no rebi correus electrònics dels meus lectors. Em diuen unes coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida, que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan arribar per correu electrònic cada dia. És bo que la tècnica estigui al servei de la novetat. Fins i tot als meus anys, quan descobreixo alguna cosa nova, procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint.
RP – Els seus llibres persegueixen la finalitat d’explicar històries però també tenen un rerefons de crítica, d’anàlisi i de reflexió.
MS – Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. A mi els arguments no em diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un argument. Altres escriptors ho fan al revés. Alguns llibres que tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets, inventats o reals, que passen, però no expliquen el perquè passen, ni donen raons dels motius que han fet que això o allò passi. S’escriu per entretenir, per divertir el lector, però a mi això no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que escric. No imposo, però sí exposo. En el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que en tinc. Sento que la gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi.
RP – Malgrat la seva edat segueix amb la seva activitat diària. El darrer llibre que ha publicat és ‘El cuadro’ i a banda, sé que ha lliurat un encàrrec recentment, no és cert?
MS – Sí, el darrer llibre és El cuadro. Abans havia començat una altra novel·la , de la qual ja tinc un munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar diverses costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure El cuadro, però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història. Pel que fa a l’encàrrec que em comentaves, és una història que he escrit per la Clínica Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen llibres de petit format per als malalts greus, en els quals expliquen històries veritables de gent que estava gravíssima i s’ha salvat. Això aixeca els ànims dels malalts perquè són històries amb esperança. M’ho van proposar i els vaig dir que sí, encantada. Després, alguns malalts em van venir a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb l’editor d’aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que tenia començat i com que no m’agradava, el començaré des de zero.
RP – Vostè Mercedes, s’ha mogut tota la seva vida “entre dues aigües”, és a dir, entre la classe social a la que pertanyia per naixement, i la seva vocació d’escriure per a tothom. Va ser molt difícil conciliar un món i l’altre?
MS – En l’ambient social en què jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai cas, ni abans ni ara, d’aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir, i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis, però no premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en una altra. Jo he estat sempre una mena de bitxo estrany, que no he caigut bé a la dreta, perquè deia coses que no volien sentir, i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa. Els uns han dit “aquesta senyora què s’ha cregut que escriu” i els altres em consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes, que explicaven el que passava. Aquestes persones s’hi veien retratades (tot i que no vaig fer mai un retrat de ningú en concret), i això les ofenia.
RP – I la seva família com s’ho va prendre que volgués escriure, sí o sí?
MS – Doncs no massa bé. El meu pare va voler que anés a la universitat i de fet, em vaig treure la carrera de dret mercantil, però no era això el que jo volia. Les primeres novel·les les vaig firmar amb el pseudònim Maria Ecín, amb la idea de tenir-ho tot una mica més fàcil, però ni així. T’explicaré una cosa. Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un artista que volia ser pintor. Quan va morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol, em va dir “espero que amb això que t’ha passat, a partir d’ara en endavant, canviaràs la teva forma d’escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar gelada i no ho he pogut oblidar mai.
RP – Potser no se l’ha acabat d’entendre. Vostè se sent una incompresa?
MS – Se m’ha silenciat sempre que s’ha pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels Estats Units, d’Anglaterra, de França, de Rússia, però a Espanya no s’ha dit res de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors.
