Per Tona Gusi i Sandra Miguez. Paraná, Entre Ríos
Mercè Pórqueres és una referent de la vida cultural i comunitària de la col·lectivitat catalana a l’Argentina. Des de fa més de vint anys està vinculada al Casal de Catalunya de Paraná, entitat que reuneix catalanes i catalans, descendents i amants de Catalunya a la capital entrerriana. Ha exercit càrrecs de direcció, incloent-hi el de presidenta i vicepresidenta, i ha liderat iniciatives com la Fira de Sant Jordi, trobades culturals i tallers amb una forta empremta comunitària i feminista. La seva tasca es situa a la intersecció entre drets culturals, recuperació de memòria i reivindicació del paper de les dones en la història, tant catalana com argentina.
En la seva gestió, el Casal ha incorporat exposicions inspirades en pioneres del feminisme i de la cultura, vinculades a projectes com els de l’Institut Català de les Dones, que visibilitzen trajectòries de dones compromeses i, en ocasions, ignorades per la història oficial. Entre les figures que inspiren aquestes iniciatives hi ha dones com Teresa Pàmies, escriptora i activista, destacada en itineraris de l’Institut Català de les Dones, i altres pioneres catalanes i argentines la memòria de les quals es recupera en esdeveniments i tallers del Casal.
Trajectòria cultural, memòria comunitària i feminisme
Què representa per a tu el Casal de Catalunya de Paraná?
“El Casal és un espai de memòria viva i compromís cultural: no només preservem la llengua i les tradicions, sinó que posem el focus en les dones com a agents actives”, comenta Mercè Porqueres quan se li pregunta per la importància que té el Casal en la seva vida. “La meva trajectòria en aquesta institució m’ha permès transformar la memòria cultural en eines de reconeixement i emancipació, especialment per a les dones de la nostra comunitat”, assegura.
El Casal articula aquesta memòria amb referents culturals i feministes que influeixen en les nostres activitats: dones com l’escriptora Teresa Pàmies, que representen lluites culturals i de gènere a Catalunya i que s’incorporen simbòlicament a les nostres exposicions i panells.
La cultura com a eina de reivindicació
Com es tradueix aquest compromís en les activitats que realitzeu?
Per a nosaltres, cada taller —de puntes de coixí, de teatre comunitari o de català— és un acte de reconeixement envers sabers sovint ignorats. Recuperar pràctiques femenines tradicionals és també recuperar històries que mai no haurien de quedar ocultes. Aquesta és la lògica que guia cada acció del Casal.
Sant Jordi: identitat i drets culturals
Sant Jordi ha adquirit un lloc significatiu a Paraná. Què significa per a vosaltres?
“Sant Jordi és molt més que una fira de llibres i roses: és una celebració del dret a la cultura”, explica davant la pregunta sobre aquesta data commemorativa. I afegeix: “És una instància on convergeixen biblioteques, editorials i autors, i on la presència femenina en la llengua, la literatura i la creativitat s’expressa amb força. Aquesta celebració ens permet afirmar que la cultura és un dret col·lectiu”.
Dones i memòria: passat i present
Quin paper juguen les dones dins del Casal?
És central. Les dones som un motor de transmissió cultural, ja sigui ensenyant català, dirigint tallers o coordinant activitats. També busquem visibilitzar figures històriques de dones que van inspirar lluites emancipadores, des de referents catalanes fins a referents de la nostra regió.
Recordem, per exemple, figures com Emma Barrandéguy, escriptora i activista entrerriana, que també va ser pionera en causes de dones i llibertat d’expressió a la regió.
Projectes amb perspectiva de gènere
Quins altres projectes fomenten aquest protagonisme?
A més de les activitats culturals regulars, promovem trobades on les dones comparteixen experiències, tallers intergeneracionals i activitats que promouen el pensament crític. També incorporem en les nostres referències dones protagonistes de la història, tant catalanes com argentines, per rescatar la seva aportació social i política.
En les activitats del Casal ens inspira, per exemple, la lluita organitzada de dones com Teresa Claramunt, pionera en reivindicacions laborals a Catalunya, la memòria de la qual impulsa reflexions sobre drets laborals i socials.
Reptes per a les dones a la diàspora
Quins reptes viuen les dones vinculades a la cultura catalana a la diàspora?
El repte és doble: mantenir viva una identitat cultural lluny del seu lloc d’origen, i paral·lelament fer visible el paper històric de les dones en aquesta cultura. En altres temps, la contribució femenina va quedar invisibilitzada, i per això la nostra tasca és reivindicar-la sense concessions.
Recordem també la memòria de dones de la nostra província com Amanda Mayor, artista plàstica i activista pels drets humans, exemple de com la cultura i la reivindicació social poden caminar plegades.
Cultura i drets de les dones: una trama inseparable
Com articuleu la lluita per la cultura amb la lluita pels drets de les dones?
La cultura no és neutral: expressa valors, assigna visibilitat i distribueix poder. Defensar drets culturals implica garantir la igualtat d’accés, participació i reconeixement. Defensar els drets de les dones és garantir que les seves veus siguin escoltades, respectades i valorades. Perquè sense igualtat real no hi ha democràcia cultural.
Missatge per a la comunitat lectora de La Independent
Quin missatge voleu deixar a les lectores i lectors de La Independent?
Que la cultura és una eina d’emancipació i que preservar-la implica lluitar contra la invisibilització. Recuperar històries i coneixements de dones és fer justícia històrica. La cultura i els drets de les dones es reforcen mútuament quan les històries oblidades es posen al centre del relat comú.
Podeu seguir a Mercè Porqueres a: https://www.instagram.com/merceporqueres , https://www.facebook.com/merce.porqueresquercia
