OPINIÓ
Avui les dones són pedra angular per al nou pacte social que regirà la Ciutat de Mèxic. La diferència fonamental entre 1917 i 2017, etapes de Constitucionalisme, és que avui les dones són pedra angular per al nou pacte social que regirà la Ciutat de Mèxic, cor del progrés i, també, centre de les dificultats i contradiccions de la societat mexicana.
Ningú podrà regatejar a la història el paper de les Constituents per garantir la vida digna a la capital de la República; ni podrà fer servir la mesquinesa per esborrar de la història a aquestes dones com Clara Jusidman Rapoport, Dolores Padierna Luna, Ana Laura Magaloni Kerpel, Marcela Lagarde o Gabriela Rodríguez Ramírez i altres 15 o 20 lluitadores pels drets humans, intel·ligents, expertes, documentades i talentoses.
El seu paper va fer que es mantinguessin els drets que hem aconseguit a partir de 1997, en el moment que va començar el govern democràticament elegit a la ciutat de Mèxic. Encara que, és convenient dir que les polítiques a favor de la condició femenina van començar des d’una dècada abans, com a resultat del potent moviment feminista que va néixer als anys setanta.
Aquesta Constitució de la capital del país, es va promulgar exactament 100 anys després què s’ aprovés la Carta Magna. La Constitució de la República, un acord social que va establir les noves regles de convivència de l’Estat Mexicà i va donar fi, almenys jurídicament, a la lluita armada de la Revolució Mexicana.
El 1917 no hi havia drets cívics i polítics per a les mexicanes, que durant la caiguda de la dictadura van participar en tots els fronts i en tots els nivells. Dones espies, pensadores, combatents i revolucionàries a les quals se’ls va negar el dret a votar i a governar, en aquell nou pacte.
Les coses definitivament han canviat. Però encara les dones estan ocultes. Si veiem la fotografia de la promulgació de la Constitució de la Ciutat de Mèxic, ells en primer i únic pla; després observem la que es va prendre per a la commemoració del centenari de la Constitució, tots senyors! perquè es justifica, en tenir només una governadora. Però on era ella ? – la cap d’un estat importantíssim, política i econòmicament- doncs a l’última fila.
Les coses han canviat, però el major repte és la revolució de les mentalitats
Finalment, si veiem la històrica fotografia del 5 de febrer de 1917 a Querétaro hi ha: exclusivament homes! Nosaltres no teníem drets, vam ser expulsades de l’assemblea i de les discussions, encara que molts dels constitucionalistes van usar els arguments de Dolores Jiménez i Mur o els d’ Eulália Guzmán o les arengues dels anarquistes, per exemple, de doña Juana Gutiérrez de Mendoza; i, pensant en l’educació pública, segur que es van inspirar en Rita Cetina, però no vam ser reconegudes en la història.
Ara igualment. Quines forces patriarcals van impedir rendir homenatge a la primera congressista de Mèxic, Hermila Galindo? Aquest sí que hagués estat una mostra de la voluntat política, expressada només en els escenaris que convé, la de la Secretaria de Governació i les declaracions a favor de la igualtat i contra el masclisme.
A ningú se li va ocórrer. Malgrat tot, en aquest sexenni es va empènyer, es va analitzar i en alguns casos es defensà la paritat electoral. Per què no hi ha hagut en els cent anys de la Constitució un homenatge a Hermila Galindo? No només per la seva defensa dels drets polítics i sexuals de les dones sinó perquè va ser l’herald nacional del Constitucionalisme durant els tres anys que Venustiano Carranza va ser el cap de l’Estat i va governar als mexicans.
La seva biografia, la investigada per diverses autores, encara per les dissidents que es donen cops al pit perquè Hermila Galindo es va comprometre amb el poder, narren clarament que Galindo va viatjar per tot el país per portar els pobles i comunitats les idees de la Constitució que encara ens regeix. Va ser ella qui, si es vol, com fan moltes dones ara, va pactar amb el cap màxim per portar a les dones l’alè del progrés subscrit en la Constitució de 1917.
No era qualsevulla cosa assegurar l’educació pública, els drets de vaga i organització de les i els treballadors; la llibertat de trànsit, el lliurament de terres i la creació de l’ejido, ni era contrari a les dones assegurar que no hi hauria monopolis i que la terra, l’aire i el mar van ser declarats patrimoni de poble de Mèxic.
Aquest marc legal va poder ser desenvolupat i perfeccionat en els següents cent anys. Encara que hi ha omissions o canvis inadequats. Es pot assenyalar que la ignorància afirma que només s’ha apadeçat el document. Segons el constitucionalista, advocat i militant de les millors causes, Diego Valadez, els canvis constitucionals, uns 615, més aviat han desenvolupat el document, aquest al que Griselda Álvarez ho va posar en sonets perquè la mainada entengués la Constitució, la mateixa que modificada no ha renunciat als seus principis bàsics.
Una altra cosa, va dir Valadez, i és que les i els executors d’aquests principis la evadeixin, la violència, no la compleixin, la manipulin. La Constitució de 1917 va parlar del poder del poble per enderrocar un govern il·legítim, i va establir bases al 133 per a la reforma profunda de 2011 que la va transformar en una Constitució de promoció i defensa dels drets humans de la població mexicana, reivindicant en el paper aquests adscrits internacionalment per les dones, els que les feministes enarborem en els anys setanta: la llibertat per a triar amb qui i com viure la sexualitat; decidir l’espaiament i nombre de fills; reconèixer que la submissió no és natural; que la violència contra les dones és un delicte; que les dones, no importa el seu origen, ètnia o llengua o preferència sexual, han de ser iguals davant la llei, modificacions substancials, que per cert devem a les legisladores, entre elles a Enoé Uranga.
En fi, que sí, que les coses han canviat, però el més importanten, pendent, és la revolució de les mentalitats. Si fos certa la decisió del Secretari de Governació, dels seus assessors, dels que organitzen les celebracions, llegint teòricament la voluntat política del president Enrique Peña Nieto -qui va posar en el seu pla nacional de desenvolupament com a prioritat transversalitzar la perspectiva de gènere-, en complir cent anys de vida Constitucional, l’homenatge a aquestes dones que van transformar a Mèxic, en cada etapa de la seva història, van haver de ser considerades, des de les Adelitas a les dones pensadores i influents en el nou pacte social de 1917.
Però no, no els passa. Una amiga em va dir que ni es donen compte. És com els opinadors que reconeixen, difonen les respostes socials arreu del món i les postures polítiques que estan desvestint el veritable perfil de Donald Trump, i que els va passar de nit la importància de la protesta femenina a tot el món, com a pionera del que que ve. És igualment lamentable.
