OPINIÓ
La representació de les dones en els mitjans de comunicació és un deute pendent i un punt no complert des de 1995, quan es va subscriure la Plataforma i Acció de Beijing, resolucions preses durant la IV Conferència Mundial de la Dona, en allò que des de llavors coneixem com el Capítol J: La dona i els mitjans de difusió.
Els comentaris fets per Miguel Ángel Castillo a la seva columna Corte de Caja que es publica al portal de Yahoo Noticias México en contra de la diputada Crystal Tovar no són innocents, no van ser una relliscada … és una cosa que es fa amb molta més freqüència del que que pensem i creiem.
El que va publicar aquest “@ geniomutante”, com s’autonomena en el seu compte de twiter, és només un exemple dels molts que de forma quotidiana es troben en l’espessor de lletres, veus i imatges que s’aboquen cada dia i que es confonen com quefer periodístic.
Del que ningú dubta és que els seus comentaris estan carregats de masclisme i misogínia, de la que sembla “innata” però que no ho és, perquè és apresa en una societat on el valor de les dones és menor al que els homes s’assignen a si mateixos. La columna tan desafortunada, com dirien els que es van alarmar o entre els que van aprofitar per fer llenya de l’arbre caigut, es poden trobar cada dia en els mitjans de comunicació, només que aquest es va fer notori perquè el periodista Castillo es va referir a una diputada federal i no a una presidenta municipal d’un poble perdut a les serres d’Oaxaca.
Aquest exemple gens exemplar, per cert, prova la regla que han demostrat les científiques socials i de la comunicació-informació, o que han posat sobre la taula periodistes com Sara Lovera a Mèxic o Joana Gallego a Espanya, entre moltes, i és al que m’estava referint al principi: el fet concret que són les dones polítiques les majorment atacades, vilipendiades, ignorades, difamades, ridiculitzades i en l’extrem dels casos invisibilitzades en els mitjans pel simple fet de “parar-se” en un territori apte només per homes. Ull, és important no confondre. Això no vol dir que les dones siguin intocables, és clar que no. Hi ha una diferència abismal entre la denúncia de fets concrets i comprovables (que és estrictament periodisme) i l’altra és jutjar les persones pel que porten posat o qualificar que en aquest cas va resultar tot un acte de desqualificació.
El text el cap del qual és “Crystal Tovar la diputada amb la faldilla més curta”, no té res a veure amb el que fa o deixa de fer aquesta representant popular i a qui es jutja a partir d’una fotografia de l’agència Cuartoscuro. Sens dubte, aquest treball és una peça perfecta per als i les que caminem d’aquí per allà parlant de periodisme de gènere i del que no s’ha de fer, per això la meva recomanació és que vostè la busqui i la llegeixi perquè jo no li expliqui. Però el columnista jutja la diputada per “la diminuta peça amb la que va assistir a una de les sessions del Congrés fet que l’ha llançat a la fama, dotant-la d’aquests 15 minuts de fama …”
Més endavant, es refereix a la diputada més jove (23 anys) que va arribar per la via pluri “és una d’aquestes diputades per què ningú va votar …” i d’aquí passa a la preparació, que tampoc li sembla bé i carrega en contra ella perquè la seva escolaritat és de preparatòria ja que encara estudia una llicenciatura.
Aclareixo que no estic defensant a la diputada perredista, no. El que estic posant aquí és el tracte desigual que aquesta diputada ha rebut per ser dona, perquè el periodista se li va oblidar que la Cambra de Diputats és la representació popular i ens agradi o no aquí hi ha de tot una mica i dubto que els diputats es vulguin autolimitar imposant algun tipus d’escolaritat o llicenciatura com a mínim, ja que alguns com podrà comprovar tot just tenen secundària acabada. D’altra banda, si considerem que percentualment són menys les dones que els homes, s’emportarà una sorpresota quan descobreixi qui és qui? Doncs segurament es descobrirà que percentualment són més els homes menys preparats.
En resum, Crystal Tovar és jutjada primer per la minifaldilla és a dir la seva roba. I la seva llibertat de triar? Després la critiquen per la seva curta edat. Després perquè és pluri i finalment que és una estudiant. “Detalls” que no tenen res a veure amb la tasca de la diputada que hauria de ser l’interès del periodista, “detalls” que per aquesta supremacia no es jutja certament en els senyors diputats, en ells és natural estar en la política, en elles no. No dubto que hi hagi algunes excepcions, com el cas dels costosíssims sabates del “Niño Verde” i coses per l’estil. “Jutjar la seva acció no la seva essència” recomana Joana Gallego, periodista espanyola que ha sistematitzat alguns d’aquests casos.
La nota de Crystal Tovar em recorda el cas d’Ingrid Betancourt criticada pel “pronunciat” escot que va portar quan va rebre el premi “Príncep d’Astúries”, per exemple. O l’exemple més clàssic: Les cames de la ministra de Defensa causen sensació (correodiplomatico.com), ambdues publicades a Espanya.
Però deia al principi, el cas de Crystal Tovar és un exemple i va cobrar notorietat per ser qui és i perquè es va defensar i després es solidarizarían altres diputades indignades pel maltractament. Però aquesta mateixa setmana he trobat dues perles més dignes de ser comentades perquè el que es planteja en aquest lliurament és el tracte indigne que es dóna a les dones en els mitjans de comunicació i són totes les dones.
Un altre exemple: La meva tomba dirà “Aquí jeu una guerrera”: Elba Esther. A veure quan encapçalen una nota periodística com “Enrique demana a l’exèrcit respectar els drets humans”. És clar que ningú posaria Enrique tal i com si que utilitzen Elba Esther. Ella pot ser ignorada en un mitjà, en canvi ell és Enrique Peña Nieto o per estalviar espai ja sap EPN.
Quan recentment vaig presentar aquest exemple davant un grup de joves em deien que “la mestra” és indefensable. Jo, reitero aquí, no la defensarè, aquesta és una altra discussió que té a veure amb les condicions en què a aquesta poderosíssima dona se li té pel fet de transgredir un espai “propi” dels senyors amb poder i del que per cert va fer amb les mateixes eines utilitzades pels homes des de fa milers d’anys, però sent dona són totalment jutjables, homes amb poder i dels quals hi ha diversos centenars, un d’ells Romero Deschamps, els qualificatius de tractament rebuts en els mitjans no tenen comparació amb els rebuts per Gordillo, encara en aquest moment quan el líder dels treballadors petroliers es troba en el “top ten” pel préstec de 500 milions de pesos rebuts de la paraestatal i també perquè recentment va rebre la presa del nomenament per dirigir aquest sindicat per sis anys. És a dir, no són coses menors, però el tracte per aquest dirigent no es compara amb el que rep la dirigent magisterial.
Una mostra més i amb aquesta m’acomiado. “Dona presideix per primera vegada el màxim tribunal”. La nota només té tres paràgrafs però tots són una joia. “Olga Sánchez Cordero “en la seva qualitat de ministre degà “… la seva arribada a la presidència tingué lloc després de l’absència del ministre Joan Silva Meza qui es va traslladar a Querétaro … La ministra va tirar endavant la sessió sense contratemps al rebutjar …”
Només tres coses: llenguatge sexista, va arribar perquè l’altre ministre va haver d’anar-se’n i tal sembla que no va fallar. Encara sort hauríem de dir, perquè s’imaginen que hauria passat?
Només són mostres d’allò que a Mèxic i al món segueix passant: la invisibilitat com a acte extrem de no reconeixement a la participació pública de les dones o la quotidianitat que és la representació desequilibrada de les dones. Excepte les seves molt comptades excepcions.
Article publicat a Las Caracolas
